Variant Delta

Els canvis o mutacions que presenta la variant Delta són:

• Canvis en el gen E484K: associada a una reducció de la resposta dels anticossos naturals i vacunals.  
• Canvis en el gen L452R: afavoreix la infectivitat, és a dir, que el virus sigui més contagiós.  

Aquestes mutacions afecten a l’espícula del virus, que és la part del virus que s’uneix al receptor de les cèl·lules humanes (receptor AC2). La mutació facilita aquesta unió al receptor i, per tant, pot infectar més fàcilment les cèl·lules.  

Aquesta variant és més infectiva que la de Wuhan i menys que Òmicron. Es calcula que el R0 d’aquest virus és de 5, és a dir, cada persona infectada contagia aproximadament a 5 persones més. Per tant, es més transmissible que el virus de l’èbola i tan contagiosa com la varicel·la.

Els mètodes per diagnosticar la variant Delta del Coronavirus continuen essent els mateixos que amb variants anteriors. Principalment:

En el cas de persones vacunades contra la COVID, es redueix per tres la taxa d’infeccions, per quatre l’hospitalització i per 10 la mortalitat.  Estudis als Estats Units d’Amèrica que han demostrat que de cada 100 hospitalitzacions, 84 son persones no vacunades. Per tant, es pot concloure que la vacunació redueix de manera dràstica la probabilitat de tenir una malaltia greu i d’ingressar a l’hospital per una infecció amb la variant Delta.  

La infecció per coronavirus produeix en persones vacunades aquestes situacions clíniques:  

• 1 de cada 2 persones (50%) té una infecció asimptomàtica.
• 1 de cada 4 persones té una malaltia pel COVID-19 lleu/moderada.
• 1 de cada 4 persones pateix una malaltia greu, majoritàriament en persones d’edat avançada o amb malalties cròniques.

Per a tractar a les persones amb una infecció per la variant Delta moderada a greu, s’ha demostrat que son efectius els següents tractaments:  

• Medicació antiviral com el remdesivir que si s’administra de manera precoç en el pacient no hospitalitzat pot evitar l’ingrés hospitalari en quasi el 90% de casos. També es molt útil en malalts ingressats als hospitals amb pneumònia que no estiguin intubats ni ventilats.
• Antiinflamatoris com la dexametasona o el tocilizumab que s’administren quan es produeix l’anomenada “allau de citocines”, una resposta immunitària que produeix una gran inflamació al pulmó, i provoca pneumònia i insuficiència respiratòria.  
• Profilaxis de la trombosi venosa i arterial en el malalt hospitalitzat: l’administració preventiva d’heparina de baix pes molecular per via subcutània evita l’estat procoagulant que dona aquesta infecció i per tant, prevé possibles problemes com les trombosis.  

Així doncs, el tractament estandarditzat per a la COVID-19 greu actualment és: administrar remdesivir, corticoides com el tocilizumab i heparina profilàctica.

A més a més del remdesivir i han altres dos antivirals que són eficaços per tractar la infecció per la COVID en general i  la variant Delta en particular. Són el Molnupiravir i Nirmatrevir que estan en procés d’aprovació per l’Agència Europea del Medicament (EMA). Els dos redueixen l’ingrés hospitalari en un 30% i la mort en quasi un 90%, sobretot en individus majors de 60 anys amb comorbiditats. També s’ha observat que una dosis única per via intravenosa o subcutània d’anticossos monoclonals neutralitzants  redueixen les taxes d’ingrés hospitalari entre un 60 i 80% de casos. Tots aquests estudis s’han fet en persones no vacunades i per tant ara s’hauran que validar les resultats en persones vacunades.

La vacunació global és de cabdal importància per evitar que el coronavirus muti i que les mutacions escapin a la resposta immunitària natural o a la immunitat generada per la vacuna.

Respecte a la variant Delta, una dosi de la vacuna només protegeix un 30%, mentre que dues dosis ofereixen una protecció del 80%, davant de la malaltia greu. Per això, com que la protecció és alta però no arriba al 100%, s’han de seguir mantenint les mesures de protecció habituals.  

Les vacunes amb taxes de protecció més elevades són les de mRNA (Pfizer o Moderna). En canvi, les que presenten taxes de protecció més baixes davant de la infecció són les vacunes de vectors virals (Aztrazeneca i Janssen). Per tant, per a la tercera dosi es recomana rebre una vacuna de mRNA.  

Els estudis mostren que s’arriba a la màxima producció d’anticossos dues setmanes després de la segona dosi, i que la protecció dura aproximadament 6 mesos.  Els nivells d’anticossos baixen més ràpidament en persones majors de 60 anys en comparació amb persones més joves, per això és tan important administrar dosis de reforç a les persones grans.  S’ha observat que si a aquestes persones se’ls administra la tercera dosi, a partir de les dues setmanes es redueix entre 10 i 20 vegades el risc d’infectar-se i fins a 20 vegades el risc de desenvolupar una malaltia greu.  

A més, les persones amb càncer, persones que estan en tractaments d’hemodiàlisi, persones trasplantades d’òrgans i aquelles que reben tractament immunosupressor tenen respostes més baixes d’anticossos neutralitzants amb les dues dosis, per això és important prioritzar la seva vacunació amb una tercera dosi.  

En conclusió, la vacunació redueix la infecció i la malaltia greu també per a la variant Delta.