Un projecte elaborat conjuntament amb . Aquest enllaç s'obre en una nova pestanya.

Diagnòstic del Coronavirus SARS-CoV-2

Temps de lectura: 4 min

El diagnòstic de qualsevol malaltia depèn de la història i del conjunt de símptomes i signes que presenti el pacient, valorant la situació epidemiològica i moltes altres dades interpretades pel professional. No hi ha una sola prova diagnòstica, sinó que inclou diverses possibilitats. A partir d'aquí, es considera i valora la pràctica de determinades exploracions complementàries i proves de laboratori.

En malalties infeccioses és molt important disposar de proves que identifiquin de forma ràpida de quin microorganisme es tracta, atès que permet prendre decisions respecte al maneig i tractament més adequats.

Molècula o hèlix d'ADN

Reacció en cadena de la polimerasa (PCR). Per identificar el SARS-CoV-2 es disposa de la prova anomenada PCR que es realitza en un laboratori de Microbiologia i que es considera l'estàndard de referència per al diagnòstic molecular. La prova té una bona sensibilitat (probabilitat que una persona amb COVID-19 tingui un resultat positiu de la prova: no dona resultats falsos negatius) i una bona especificitat (probabilitat que una persona sense COVID-19 tingui un resultat negatiu de la prova: no dona resultats falsos positius).

Les proves moleculars detecten el virus a la mostra amplificant el seu material genètic fins a nivells que permeten la seva detecció. Per això, aquestes proves s'utilitzen per confirmar una infecció activa, en general als pocs dies de l'exposició i al voltant del moment en què solen començar els símptomes. La prova pot ser negativa en etapes inicials de la infecció, per la qual cosa en aquests casos pot proporcionar una falsa sensació de seguretat. La prova que detecta el RNA del virus, pot no reflectir la presència de virus viables (amb capacitat d'infectar). Aquest pot ser el resultat al final de la malaltia: el pacient està bé, està curat, però la PCR segueix sent positiva.

Frotis nasofaringi

Frotis de les secrecions nasals o faríngies. La PCR té limitacions per la qual cosa la qualitat de la mostra obtinguda mitjançant un frotis de les secrecions nasals o faríngies és fonamental.

Proves ràpides o d'antígens detecten les proteïnes del virus. Es caracteritzen perquè són més ràpides i econòmiques que les PCR, però menys precises. Funcionen millor quan hi ha més virus circulant, és a dir, quan la persona es troba en la fase més infecciosa de la malaltia.

Les proves d’anticossos. No serveixen per diagnosticar la COVID-19. Són proves d'anticossos que detecten si la persona ha tingut una infecció en el passat, encara que no hagi tingut símptomes. Amb una mostra de sang es detecten els anticossos generats després del contagi. Aquests es desenvolupen al cap de dies o setmanes després de passar la infecció.

Diferencia entre PCR y test rápido ...

Estudi de contactes

Per evitar la propagació de l’epidèmia de COVID-19 és clau identificar i diagnosticar de forma ràpida els casos positius per poder aïllar-los i començar l’estudi de contactes estrets per establir les mesures oportunes.

Un cop es detecta un cas, comença la cerca dels possibles contactes. És important saber que tots aquests contactes estan sans; són només contactes. Són persones que han compartit amb la persona amb el virus un espai comú (feina, domicili, reunió, viatge). No tots els contactes tenen el mateix risc.

Es distingeix entre contactes propers o estrets i contactes casuals o no estrets.

Un contacte estret és aquella persona que ha compartit espai amb un cas positiu a menys de 2 metres de distància, durant més de 15 minuts, sense protecció i dins de les 48 h prèvies a l’inici dels símptomes o de la realització de la prova diagnòstica (en el cas que la persona positiva no hagi tingut símptomes).

 

¿Qué hacer si tengo contacto con al...

Què ha de fer una persona designada com a contacte estret?

Una persona que ha estat designada com a contacte estret d’un cas positiu ha de realitzar un aïllament al seu domicili durant els 10 dies posteriors al contacte. Ha d’estar localitzable, registrar la seva temperatura dues vegades a el dia i avisar de manera immediata si apareixen símptomes (tos, febre, dificultat respiratòria). 

El seu equip d’atenció primària es posarà en contacte amb ell o ella per tal de programar una prova diagnòstica (PCR o test d’antígens).

Passats els 10 dies de confinament domiciliari, si no hi ha incidències, el Servei de Vigilància Epidemiològica indicarà que ha finalitzat la vigilància i, a partir d'aquí, s’ha de fer vida normal de nou.

Les persones considerades com a contactes casuals no cal que es quedin en aïllament. Únicament se'ls informa de com procedir en cas que tinguin símptomes.

El contacte d'un contacte no és un contacte. No cal fer res.

Un projecte elaborat conjuntament amb . Aquest enllaç s'obre en una nova pestanya.

Informació documentada per:

Antoni Trilla
Eduard Vieta Pascual
Gema Maria Lledó Ibáñez
Jacobo Sellarés Torres
Josep M. Miró Meda
Josep Maria Peri
Maica Rubinat
Mariona Violan

Publicat: 12 març de 2020
Actualitzat: 12 març de 2020

Les donacions que es poden fer des d'aquesta pàgina web són exclusivament en benefici de l'Hospital Clínic de Barcelona a través de la Fundació Clínic per a la Recerca Biomèdica, i no per a la Fundació BBVA, col·laboradora del projecte PortalClínic.

Subscriu-te

Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.

Gràcies per subscriure-t'hi!

Si es la primera vegada que et subscrius rebrás un mail de confirmació, comprova la teva safata d'entrada.

Hi ha hagut un poblema i no hem pogut enviar les teves dades, si us plau, torna a intentar-ho més tard.