Es pot prevenir el Càncer?

El cribratge, d'una manera general, comprèn una sèrie d'estratègies per identificar malalties o alteracions físiques que poden ser una causa potencial de malaltia, abans que donin manifestacions clíniques.

El cribratge del càncer pretén identificar, al més aviat possible, lesions o tumors potencialment agressius abans que es manifestin de forma clínica.

En el marc del cribratge del càncer es diferencien dues estratègies:

• Identificació precoç de tumors específics en què s'ha demostrat que aquest tipus d'intervenció disminueix la mortalitat (càncer de mama, càncer de còlon, coll uterí ...).
• Estudis genètics per identificar alteracions que es relacionen de forma directa amb determinats tipus de tumor.

La realització d'aquesta prova s'ofereix a les persones, en funció del sexe i l'edat, que tenen risc de desenvolupar algun tipus de càncer per detectar-ho de manera precoç.

L'objectiu principal del cribratge és detectar el càncer en les fases inicials, abans que es presentin els símptomes, quan és més fàcil tractar-lo i curar-lo. En altres casos, es detecten alteracions en les cèl·lules, lesions precursores que no són càncer, però que si no es tracten amb el temps poden evolucionar a càncer.

Els programes de cribratge s'apliquen al càncer de mama, al de coll uterí i al càncer colorectal, ja que l'evidència científica ha demostrat que si es detecten de forma primerenca es pot reduir la mortalitat.

Encara que l'objectiu prioritari del cribratge és identificar els tumors potencialment més agressius, és cert que els resultats d'aquesta prova incrementen el nombre total de tumors diagnosticats, ja que molts ells no s'haurien identificat sense aquest programa. Tot i així, tampoc és segur que s'haguessin desenvolupat prou com per donar símptomes.

Al programa de cribratge es fan servir procediments i proves diagnòstiques precises, especialment en el camp de la imatge radiològica. Per exemple, es recorre a comparacions amb imatges prèvies, s'espera un temps per observar si hi ha canvis o es procedeix directament a fer una biòpsia (si és possible).

Pel que fa a les proves específiques, s'ha de considerar la seva fiabilitat que depèn del percentatge d'errors aleatoris que es produeixen a l'utilitzar-la. Cap prova té una fiabilitat del 100%. És a dir, en cap prova es pot assegurar que no es produiran errors aleatoris. A la pràctica, s'utilitzen proves amb una fiabilitat tan elevada que l'impacte dels errors és mínim.

No obstant això, en el cas del cribratge, la fiabilitat de les proves genera dos tipus d'errors: els falsos positius (resultats positius en una prova, encara que la persona no té la malaltia) i falsos negatius (el resultat és negatiu tot i que la persona té la malaltia). Els resultats falsos positius, a més de la tensió psicològica que generen, poden ser una causa de sobrediagnòstic (més proves per confirmar el resultat) o sobretractament (tractaments innecessaris en una persona que no té la malaltia). El sobrediagnòstic i el sobretractament no estan exempts de riscos.

Els falsos negatius tenen un impacte menor donada la fiabilitat de la major part de les proves, però posen de manifest la necessitat d'aclarir que el "risc zero" no existeix malgrat un bon programa de cribratge. Els programes de cribratge augmenten la detecció de tumors en fases primerenques de la seva evolució i minimitzen el risc, però no l'eliminen absolutament.