- Què és?
- Causes i factors de risc
- Símptomes
- Diagnòstic
- Tractament
- Evolució
- Viure amb la malaltia
- Recerca
- Preguntes freqüents
Tractament de l'Esclerosi Múltiple
Actualment, l'esclerosi múltiple no té cura, però existeixen una gran quantitat de tractaments de tipus farmacològic que poden servir per pal·liar i retardar l'avançament de la malaltia. Tanmateix, poden controlar-se els símptomes, reduir-ne la gravetat i ajudar el pacient a mantenir la seva qualitat de vida.
El tractament de l'esclerosi múltiple està indicat per als pacients que presenten la malaltia en forma d'episodis o brots i no per als que presenten una forma progressiva de la malaltia.
En l'actualitat es disposa de tres tipus de tractaments per a:
- tractar els brots o episodis aguts
- reduir l'activitat de la malaltia i prevenir o posposar la discapacitat (fàrmacs modificadors del curs de la malaltia)
- millorar els símptomes relacionats amb la malaltia
Avui no es disposa d'un tractament (profilàctic) que previngui el desenvolupament de la malaltia o regeneri les alteracions neurològiques que s'hagin produït.
Corticoides. Tractament de base, donat el caràcter inflamatori de les lesions. La metilprednisolona és el fàrmac més utilitzat que escurça la durada de l'episodi i accelera la recuperació del pacient.
Recanvi plasmàtic. Extracció de tota la sang del cos per a separar els glòbuls rojos, blancs i plaquetes del plasma. Les cèl·lules es retornen al pacient sense el plasma, que l'organisme substitueix de manera ràpida. Aquesta tècnica s'utilitza en aquells pacients que no responen al tractament conservador, sense seqüeles o amb discapacitat mínima prèvia.
Alguns tenen propietats immunodepressores i d'altres estan dirigits contra dianes més específiques com els anticossos monoclonals. Per la seva forma d'administració els podem classificar en:
Fàrmacs Autoinjectables
- L'interferó beta fou el primer fàrmac aprovat, és una substància que es produeix de manera natural i té propietats antiinflamatòries. Hi ha 4 interferons disponibles que difereixen en la dosi i la via d'administració; tres són subcutanis i un intramuscular.
- L'acetat de glatiràmer, és una mescla de polipèptids curts que es basa en desviar la resposta cap a una resposta antiinflamatòria, i la seva administració és subcutània.
Tant l'interferó beta com l'acetat de glatiràmer, estan indicats per a tractar pacients amb una Síndrome Clínica Aïllada (SCA) i amb formes remitents-recidivants, perquè redueixen el nombre de brots i l'activitat observada en la ressonància magnètica. Ambdós fàrmacs, son molt segurs.
Fàrmacs Orals
- La teriflunomida, inhibeix un enzim involucrat en la proliferació dels limfòcits T i B autorreactius, i amb això es disminueix el pas al Sistema Nerviós Central (SNC). El fàrmac està indicat en les formes remitents-recidivants, i té una eficàcia similar a la dels interferons d'alta dosi.
- El dimetil fumarat, a través de la inhibició d'un factor redueix l'alliberament de substàncies inflamatòries i activa un altre factor que exerceix un efecte antioxidant. El fàrmac té la mateixa indicació que l'anterior, i redueix l'activitat de la malaltia tant clínica com radiològica.
- El fingolimod actua contra un receptor i provoca el “segrest” dels limfòcits autorreactius en els òrgans limfoides, sense afectar als de resposta memòria efectora. El fàrmac només està indicat per a les formes remitents-recidivants. És el doble d'eficaç que un interferó de baixa dosi.
Fàrmacs intravenosos (s'administren en un centre hospitalari).
És important tenir en compte que les dones en edat fèrtil han de seguir mesures de contracepció mentre reben tractament amb qualsevol dels fàrmacs disponibles, i la conveniència de realitzar una planificació individualitzada en cas de desig gestacional.
Anticossos monoclonals
Natalizumab, és un anticòs dirigit contra una integrina que al bloquejar-la dificulta el pas dels limfòcits autorreactius al Sistema Nerviós Central. La seva administració és mensual per via intravenosa. La seva eficàcia és molt alta per reduir els brots, l'activitat per ressonància i l'increment de la discapacitat. En general és ben tolerat i, només en 1-3 casos per cada 100 pacients pot tenir una reacció d'hipersensibilitat.
El alemtuzumab, és un anticòs dirigit contra una proteïna present en la superfície dels limfòcits i monòcits. La seva administració (5 dies consecutius per via intravenosa) produeix la destrucció temporal dels limfòcits T i B, que recuperen de forma progressiva. El tractament es repeteix 1 any després durant 3 dies. L'eficàcia és molt alta, comparada amb un interferó d'alta dosi, i pot persistir durant anys després d'un únic curs de medicació. És molt freqüent la reacció relacionada amb la infusió durant els dies que s'administra a l'hospital.
- Alteracions del ritme cardíac. Els receptors sobre els que actua el fingolimod també estan distribuïts en el cor. Per això, en la primera dosi algun pacient pot presentar una baixada de la freqüència cardíaca, en general asimptomàtica, o inclús presentar un bloqueig (menys de 2 casos per cada 100 pacients). Per aquest motiu cal monitorar la primera administració a l'hospital.
- Leucoencefalopatia multifocal progressiva (LMP). És una infecció del Sistema Nerviós Central (SNC) per a la que no hi ha tractament. Es produeix per la reactivació d'un virus latent que està present en aproximadament 50 de cada 100 persones sanes. Els primers casos es varen descriure fa més de 10 anys en pacients tractats amb natalizumab. Des de llavors, s'han descrit més de 600 casos de LMP amb el seu ús. El risc depèn de la durada del tractament, de si s'ha estat exposat a tractaments immunodepressors previs i del nivell d'anticossos. Els anticossos del pacient permeten conèixer el risc individual abans d'iniciar la teràpia. Una vegada iniciada, es fan controls analítics evolutius. També s'han descrit set casos en pacients tractats amb fingolimod, tres han estat tractats prèviament amb natalizumab, i quatre casos en pacients tractats amb dimetil fumarat. El risc en ambdós casos és molt baix, probablement menor a 1 cas per cada 26.000 pacients tractats.
- Malalties autoimmunes. L'aparició de malalties autoimmunes s'ha descrit en relació amb l'alemtuzumab. Fins a 30 de cada 100 pacients tractats poden desenvolupar malalties autoimmunes tiroides, o 1-3 de cada 100 pacients una trombocitopènia autoimmune i, més rarament, una alteració autoimmune renal. Són malalties que es presenten amb més freqüència durant el segon i tercer any després de la primera dosi administrada. Es requereix d'un monitoratge molt exhaustiu durant almenys 5 anys.
El daclizumab és un anticòs monoclonal ja aprovat als Estats Units i Canadà, i pendent d'aprovació a Europa, que inhibeix una proteïna component de la citocina del sistema immune (interleucina). La seva administració és subcutània 1 vegada/mes. Està indicada per a la forma remitent-recidivant i és més eficaç que un interferó de baixa dosi.
El ocrelizumab és un anticòs contra una proteïna situada en la superfície d'alguns limfòcits. El 2017 es va aprovar la seva autorització als Estats Units i va ser el primer medicament que s'utilitzà tant per a les formes remitents-recidivants com per a les formes primàries progressives. És d'administració intravenosa, semestralment. En l'assaig clínic per a las formes remitents-recidivants, mostrà una eficàcia superior a la d'un interferó d'alta dosi en paràmetres de brots, progressió i activitat per ressonància magnètica; en l'assaig en les formes progressives primàries es va reduir en termes modestos, però estadísticament significatius, la progressió en comparació amb placebo.
Són teràpies dirigides a alleujar manifestacions o símptomes que poden produir-se en el curs de la malaltia i que influeixen de manera negativa en la qualitat de vida dels pacients.
És important identificar els símptomes i conèixer les seves causes per a poder utilitzar el tractament més adequat o establir mesures de prevenció.
Alguns d'ells poden millorar amb una intervenció farmacològica, però d'altres poden necessitar d'un tractament rehabilitador o d'una intervenció psicològica o social.
Les característiques pròpies de la malaltia (perfil risc-benefici) i els aspectes personals (estil de vida, la situació laboral/familiar i preferències) del pacient són determinants a l'hora d'iniciar una teràpia crònica. En aquest sentit, és fonamental que el pacient conegui les alternatives terapèutiques, així com els efectes secundaris per tal de poder escollir i adaptar el tractament a l'evolució de la malaltia.
Informació documentada per:
Publicat: 20 febrer de 2018
Actualitzat: 20 febrer de 2018
Podcasts relacionats
Subscriu-te
Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.
Gràcies per subscriure-t'hi!
Si es la primera vegada que et subscrius rebrás un mail de confirmació, comprova la teva safata d'entrada.