Pronòstic dels Trastorns Addictius

En general, les addiccions solen tenir una evolució recurrent o cíclica, tot i que hi ha excepcions, com remissions espontànies en què desapareix el consum de la droga sense intervenció de professionals sanitaris, . És a dir, s’alternen períodes de consum més descontrolat amb períodes més o menys perllongats en què s’abandona el consum (abstinència) i que són seguits per recaigudes en l’ús de la substància. Malgrat això, és possible trencar aquest cicle.

Amb les intoxicacions repetides, els estímuls ambientals que s’associen a l’ús de substàncies (com llocs o persones amb qui s’ha consumit o estats emocionals associats al consum) també acaben  generant desig intens (craving) per les substàncies, conductes de cerca de consum o ús de grans quantitats de drogues.  Aquestes respostes acaben quedant ben arrelades i poden seguir provocant un intens desig per les drogues fins molt temps després d’haver aturat el consum.

D'altra banda, en les addiccions, el consum de la mateixa substància deixa de tenir les característiques euforitzants que tenia a l’inici. A més, els estímuls quotidians (com relacions interpersonals o activitats) que abans satisfeien, deixen de semblar tan atractius quan hi ha una addicció. Així mateix, l’exposició continuada del cervell a les drogues provoca que quan desapareixen els efectes directes de la substància o aquesta es retira, apareix un estat d’intens malestar emocional. Així, les persones que tenen una addicció, no només poden abandonar relacions interpersonals i altres activitats quotidianes que abans resultaven importants per focalitzar tota la conducta en el consum, sinó que passen de consumir drogues pels seus efectes plaents a consumir-les per alleujar de forma provisional el malestar.

Les intoxicacions provocades per les drogues poden provocar alteracions de conducta (amb possibilitat de lesions contra un mateix o els altres) i accidents (de trànsit, amb maquinària, sobredosis). El consum continuat també pot provocar altres problemes mèdics com:

• Danys en funcions cognitives (com memòria, atenció, planificació) que alhora disminueixen les capacitats de la persona per aturar el consum. En molts casos, l’abstinència del consum i les teràpies de rehabilitació cognitiva poden restablir les funcions cerebrals.
• Les addiccions sovint coincideixen amb altres trastorns mentals com la depressió, l’esquizofrènia o el trastorn bipolar. Els pacients amb aquestes comorbiditats sovint tenen trastorns més severs i resistents al tractament. En aquests casos, cal un abordatge integral de tots els trastorns.
• Els consumidors de drogues estan en risc d’adquirir malalties infeccioses quan comparteixen amb altres persones els materials per al consum o mantenen relacions sexuals sense protecció.
• El consum de substàncies en dones embarassades pot afectar el correcte desenvolupament del nadó.

En l’àmbit social i personal, de vegades, suportar la situació es fa excessiu i els vincles socials poden trencar-se.  En l’àmbit laboral i econòmic, el consum repetit pot desembocar en contreure riscos excessius i gastar més del que es té; també pot comportar baixes laborals i descens del rendiment i la productivitat. A més, malauradament, encara hi ha estigma entorn  la malaltia mental i, això, comporta que si més no en alguns entorns la persona no pugui parlar amb naturalitat de la seva malaltia o, fins i tot, senti que és un tema que convé amagar.

Cal tenir en compte que el consum repetit també afecta les funcions executives, que són aquelles que permeten les capacitats d’auto-regulació, presa de decisions o la planificació de possibles conseqüències. Això fa que en les addiccions la persona tingui dificultats per resistir-se al desig de consumir o per mantenir la decisió de mantenir l’abstinència, malgrat les conseqüències associades.

Si bé en alguns casos, l’addicció pot arribar a tenir conseqüències irreversibles, sovint es pot aturar el procés abans que això passi. En general, la interrupció d’aquest cicle, és a dir, el tractament de les addiccions sol tenir per objectiu assolir l’abstinència a la substància i mantenir-la al llarg del temps.

En aquest procés hi ha una primera etapa de desintoxicació en què s’interromp el consum. Quan un cervell que té una addicció deixa d’estar sotmès als efectes continuats de la substància, solen produir-se un seguit de conseqüències desagradables que es coneixen com síndrome d’abstinència. Si bé les característiques específiques d’aquesta síndrome varien en funció de la substància que ha generat l’addicció, en general inclou angoixa, un intens malestar tant físic com emocional i desig per consumir. Aquesta etapa pot requerir tractament mèdic (que en funció del cas serà ambulatori o en règim d’hospitalització) tant per a pal·liar la simptomatologia com per assegurar que la persona no corre risc vital.

Una segona etapa, que sol ser més perllongada en el temps i és coneguda com deshabituació, consisteix en anar implementant estratègies per poder menar un correcte funcionament tant social com familiar i laboral sense l’ús continuat de la substància.

Qualsevol procés de canvi, com pot ser abandonar una addicció, es considera un procés cíclic en què la persona passa per un seguit d’etapes, que van des de la fase en què no es planteja fer cap canvi, passant pel moment en què es comença a plantejar pros i contres de canviar, fins a arribar a les fases en què fa coses per assolir l'abstinència i mantenir-la.

En aquest procés sovint apareix ambivalència (sentiments contraposats contra una mateixa cosa, en aquest cas abandonar l’addicció; és a dir, al mateix temps es vol i no es vol canviar), que pot retenir a la persona sense acabar d'abandonar les conductes i els hàbits relacionats amb el consum durant molt de temps.

A més, la recaiguda, que és el retorn a una etapa anterior, forma part d’aquest cicle de canvi. Així, en molts casos, la recaiguda en el consum forma part del procés d’abandonar una addicció. És, per això, que l’existència prèvia de recaigudes no implica que no es pugui assolir una abstinència ni una estabilitat clínica sostingudes.