Diagnòstic dels Trastorns Addictius

Per tal que l’ús d’una droga es consideri un trastorn addictiu cal, a més, avaluar l’impacte que té en la persona. Existeixen diversos criteris consensuats per experts com:

• Que el pacient consumeixi més quantitat de la que pretén de manera inicial,  amb sensació de pèrdua de control davant la substància.

• Que el consum de la droga tingui un impacte negatiu en la vida del pacient (deteriorament de les relacions interpersonals, malestar físic o psicològic, pèrdua de feina, abandonament d’altres activitats com l’oci o l’esport).
• Que el pacient desenvolupi tolerància (cada cop necessita més quantitat de droga per obtenir els efectes desitjats) i/o dependència física (al deixar de prendre la substància es troba en situació d’abstinència, fet que comporta un risc per a la salut i molt malestar psicològic).
• Que el consum tingui repercussions en la salut física i/o psicològica de la persona.

Tot i que existeixen proves d’alta sofisticació com, per exemple, proves de neuroimatge (escàners cerebrals i similars) que permeten visualitzar els canvis biològics que s’esdevenen quan es desenvolupa una addicció, és important remarcar que el diagnòstic definitiu és sempre clínic, és a dir, a través de l’entrevista amb el pacient.

Un cop diagnosticada la malaltia, és important avaluar l’impacte que té per a la persona en les diverses àrees de la seva vida, especialment a nivell orgànic, psicològic i social. De nou, aquesta avaluació es basa fonamentalment en l’entrevista amb el pacient i les persones del seu entorn, així com en la realització d’analítiques i altres proves complementàries quan sigui convenient.