Diagnòstic de la Síndrome de Sjögren
Com els diversos símptomes i manifestacions no sempre apareixen en tots els pacients, la síndrome de Sjögren pot ser una malaltia difícil de diagnosticar, ja que aquestes manifestacions poden haver estat valorades de forma individual per especialistes diferents, en lloc de ser avaluades en conjunt com una malaltia.
Si la resposta a diverses de les següents preguntes és afirmativa, es recomana acudir a un especialista en malalties autoimmunes sistèmiques (internista o reumatòleg) per a la seva avaluació:
- Ha tingut o té la sensació d'ull sec en els últims tres mesos?
- Té sensació de sorra als ulls?
- Els seus ulls són molt sensibles a la llum?
- Ha de beure aigua de forma constant per poder parlar o menjar?
- Té dificultat per empassar els aliments?
- Té la llengua esquerdada i adolorida?
- Ha experimentat un augment de càries?
- Ha notat canvis en els sentits del gust o l'olfacte?
- Ha tingut o té inflor al voltant de la mandíbula i les orelles?
- Sent cansament sense causa aparent?
- Ha tingut un nen amb bloqueig cardíac congènit?
No hi ha una única prova diagnòstica per dir que un pacient té una síndrome de Sjögren. Els metges especialistes en la malaltia avaluen una combinació de factors que inclouen signes i símptomes, una acurada història clínica, un examen físic, unes determinades proves diagnòstiques i proves de laboratori.
En molts casos, els pacients són visitats de forma individual per especialistes d'un òrgan en concret (oftalmòlegs, odontòlegs, otorinolaringòlegs o ginecòlegs) a causa dels problemes de sequedat múltiples; els principals especialistes, internistes, metges d'atenció primària i reumatòlegs, posseeixen una visió integral del pacient per realitzar un diagnòstic precís.
El personal mèdic amb coneixements en malalties autoimmunes, en relació amb els professionals de l'atenció primària, són els especialistes que diagnostiquen i controlen al pacient amb aquesta síndrome. La resta de professionals intervenen tant en el diagnòstic com en el seguiment i tractament de l'òrgan específic afectat per la malaltia.
Proves per diagnosticar la Síndrome de Sjögren
Les proves necessàries per arribar al diagnòstic de la Síndrome de Sjögren són:
Història clínica. La realitza l’especialista expert en malalties autoimmunes sistèmiques i inclou la història dels símptomes, canvis orals i oculars, fatiga, ansietat, dolor als músculs i articulacions, durada dels símptomes, medicació, etc.
Exploració física completa. Inclou revisió d'ulls, boca, ganglis, glàndules salivals i resta d'òrgans.
Analítica completa amb immunologia. Per avaluar la necessitat de realitzar proves d'estudi específiques de la malaltia.
Les principals proves immunològiques es realitzen mitjançant una anàlisi de sang per a la determinació de:
Anticòs Nuclear (ANA). Els ANA són un grup d'anticossos que reaccionen contra els components normals del nucli cel·lular. Al voltant del 90% dels pacients amb síndrome de Sjögren tenen un resultat positiu de la prova ANA. Tanmateix, la seva presència mai confirma per si sola l'existència de la malaltia.
Factor reumatoide (FR). Aquesta prova sol ser indicativa d'una malaltia reumatològica com l'artritis reumatoide, encara que la meitat dels pacients amb Sjögren poden tenir-la positiva; tampoc confirma la malaltia, però tenir-la positiva augmenta el risc de tenir aquesta síndrome.
Ro (o SS-A) i La (o SS-B). Són els anticossos marcadors per Sjögren. Fins al 80% dels pacients de Sjögren són positius per Ro i el 40% són positius per a La. Encara que són anticossos que poden tenir pacients amb altres malalties autoimmunes (principalment lupus, també miositis o esclerodèrmia), el resultat positiu per al Ro es considera molt indicatiu de la malaltia fins al punt que actualment es considera el principal marcador immunològic de la malaltia.
Crioglobulines. Són proteïnes sanguínies anormals que participen en les reaccions immunitàries i que es detecten en aproximadament un 10% dels pacients amb Sjögren.
Complement. La disminució dels factors de complement C3 i C4 es detecta en un 15% de pacients amb la malaltia.
Exploracions per estudiar la funcionalitat de les glàndules salivals:
Exploració oftalmològica.
Flux salival. Mesura la quantitat de saliva produïda durant un cert període de temps.
Gammagrafia salivar. És una prova de medicina nuclear que estudia el funcionament de les glàndules salivals majors. Es classifica en quatre graus, des del I que és normal fins al IV que és el de màxima afectació de les glàndules. S’ha de tenir en compte que aquesta prova mesura com funcionen les glàndules, però no classifica la malaltia en graus, d'això s'encarrega la classificació Schall.
Biòpsia de les glàndules salivals menors. Una biòpsia de glàndula salival (generalment al llavi inferior) pot ser necessària per confirmar la infiltració de cèl·lules inflamatòries (limfocítiques) de les glàndules salivals menors. Ha de ser realitzada per experts en la tècnica, ja que la seva realització incorrecta pot deixar seqüeles cròniques. És una prova que es reserva per als casos de diagnòstic més complicat.
La combinació i integració de totes aquestes proves la realitza el professional expert en malalties sistèmiques autoimmunes que aplica criteris internacionals (actualment són els criteris ACR / EULAR 2016). De vegades, pot haver-hi persones que no compleixin aquests criteris i que en canvi l'especialista consideri que sí que tenen la malaltia; s'aconsella que aquest diagnòstic, en contra dels criteris establerts, el realitzin experts en la malaltia amb una llarga experiència i reconeixement internacional.
Informació documentada per:
Publicat: 28 maig de 2019
Actualitzat: 28 maig de 2019
Subscriu-te
Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.
Gràcies per subscriure-t'hi!
Si es la primera vegada que et subscrius rebrás un mail de confirmació, comprova la teva safata d'entrada.