Tractament del TDAH

És important destacar que el tractament farmacològic en el TDAH està indicat en pacients amb simptomatologia moderada o severa amb un impacte important en la seva vida acadèmica, laboral, familiar i social. El nivell d'eficàcia en la reducció dels símptomes és molt alt, entre el 70-90%. Són fàrmacs que atenuen els símptomes i que faciliten el tractament psicològic i psicopedagògic. S'administren fàrmacs de tres famílies principals:

• Psicoestimulants: augmenten l'alliberament de dopamina, que és la substància que facilita el pas de l'estímul elèctric d'una neurona cerebral a l'altra. En un cervell d'una persona amb TDAH se sol produir una menor estimulació. Les guies clíniques consideren els psicoestimulants la primera opció terapèutica. El nivell d'eficàcia és entre el 70 i el 90%.
• Nordadrenèrgics: Estimulen l'alliberament de noradrenalina, també implicat en l'origen del TDAH. Actualment només s'administra l'atomoxetina. Es considera una segona opció terapèutica. En aquest cas no és un psicoestimulant. Té una seguretat i una tolerància demostrada a curt i llarg termini. No té potencial d'abús.
• Agonistes alfa adrenèrgics: actuen en l'alliberament de l'adrenalina com la clonidina i la guanfacina. Són fàrmacs que normalment es fan servir per baixar la tensió arterial, però s'ha demostrat que disminueixen la impulsivitat i l’agressivitat en els nens amb TDAH. S'utilitzen com a tercera opció terapèutica i generalment complementant l'acció d'algun altre fàrmac específic del TDAH.

• Efectes secundaris dels psicoestimulants: solen ser poc freqüents i molts es redueixen amb el temps. Entre els efectes més destacables hi ha la disminució de la gana, dificultats a agafar el son, malestar gastrointestinal, inquietud motora, tristesa, efecte rebot de conducta, irritabilitat i cefalea. A nivell cardiovascular poden augmentar la freqüència cardíaca i la tensió arterial, per això és important registrarla abans d'iniciar l'administració del fàrmac.  
• Efectes secundaris dels noradrenèrgics: Entre els efectes secundaris més destacats dels noradrenèrgics hi ha el malestar gàstric, marejos, dermatitis, somnolència, efectes sobre la pressió arterial i la freqüència cardíaca, irritabilitat, entre d'altres. Dins dels efectes secundaris destaca una possible alteració afectiva durant els primers mesos, que en alguns nens pot donar lloc a un augment de la ideació suïcida, que ja és freqüent als pacients amb TDAH (en un 50%).  
• Efectes secundaris dels agonistes alfa adrenèrgics: els efectes secundaris més rellevants són: somnolència, hipotensió, augment de pes, cefalea, fatiga, dolor abdominal, entre d'altres.

Dins el tractament psicològic, la psicoteràpia cognitiva conductual o comportamental és la que ha demostrat efectivitat en la millora del trastorn. Aquesta s'aplica directament al nen, adolescent o adult. En el cas de menors s'entrena també als pares i mestres a aplicar estratègies cognitives-conductuals.

L'objectiu principal de la psicoteràpia és que el nen/a comprengui què li passa i col·labori en el tractament, que accepti aquestes dificultats de les quals no té “culpa” però se n'ha de responsabilitzar, com es fa en altres àmbits de la salut (per exemple, anar al dentista i acceptar posar-se ortodòncia i tenir-ne cura).

Altres objectius són: millorar la conducta del nen, millorar el seu autocontrol (reduint així les seves conductes agressives), millorar el compliment d'hàbits: fer deures, dutxar-se, vestir-se.

S'utilitza un sistema d'incentius per millorar el retard en el desenvolupament de la motivació, passa de motivacions externes (premis) a les internes a poc a poc. Per exemple: pensar en “estudiar per treure bones notes”).

Es treballen també habilitats socials, com ara l'ús de la comunicació assertiva. També s'entrenen habilitats d'identificació de sentiments i emocions, perquè aprengui a manifestar la seva ràbia verbalment en comptes de la seva conducta.

En el cas d'adolescents i joves, han de tenir tota la informació sobre el trastorn per augmentar l'autoconsciència de dificultat, prevenir riscos i perquè acceptin el tractament. És fonamental treballar estratègies per al control del temps, la motivació, la tolerància a la frustració i les estratègies d'ordre i planificació.

Aquest tractament psicològic té com a objectiu que les famílies aprenguin a manejar la conducta del fill utilitzant tècniques que han demostrat la seva eficàcia en el tractament del TDAH.

Algunes d'aquestes tècniques són: portar registres on s'estableixen uns objectius pactats amb el nen o l'adolescent i s'hi apliquen sistemes d'incentius, la retirada de privilegis quan no compleixen, o la gestió de queixes o amenaces. És important que es faci també un entrenament en resolució de problemes.

Es recomana incloure estratègies per millorar la comunicació pares i fills, com ara donar ordres, per fomentar una bona autoestima, per afrontar canvis.

Quan els mestres i els professors coneixen l'existència del trastorn en un alumne i comprenen com ajudar el nen, poden adaptar millor l'ambient a les seves dificultats. D'aquesta manera, se'ls recomana fer servir alguns mètodes per a un major control de la conducta d'aquests nens i nenes i augmentar la possibilitat que tinguin èxit en les tasques escolars.

Algunes d'aquestes tècniques són: prestar més atenció a la conducta positiva del nen, ensenyar-los com estructurar els deures, estructurar el curs de la classe per facilitar-ne el seguiment per part dels nens que presenten TDAH. Per exemple, intercalar períodes de lectura amb exercici físic.

És important que el professor pugui identificar problemes de comportament i registrar els progressos del nen.

La coordinació amb el psicòleg o psicopedagog escolar i amb el professional sanitari han de permetre establir objectius comuns i estratègies compartides.