Diagnòstic

El diagnòstic del TDAH és clínic, això vol dir que només un professional expert en TDAH pot fer-ho. No hi ha cap prova mèdica (ni analítiques, ni proves de neuroimatge) ni tampoc psicològica que permeti establir-ne el diagnòstic.

S'utilitzen tècniques per a l'avaluació dels pacients com entrevistes, qüestionaris i observació directa del nen/a. També s'apliquen proves neuropsicològiques que permeten veure'n el funcionament cognitiu, és a dir, la capacitat d’atenció i la de planificació, la impulsivitat, entre altres factors.

Les entrevistes es fan tant als pares com al nen/a. Es recullen els símptomes actuals, des de quan són presents, els símptomes passats, la història del desenvolupament (quan va començar a caminar, a dir les primeres paraules...), com va ser l'embaràs, etc.

Per obtenir informació de manera més sistematitzada s'utilitzen qüestionaris. Els responen els pares, el tutor o tutora del col·legi i el mateix nen/a partir dels 12 anys. En general, els millors informants són els mestres, ja que poden comparar la conducta del nen amb la dels seus companys de la mateixa edat. El mateix nen o adolescent normalment té poca consciència de dificultat i una tendència a atribuir als altres els seus errors o conflictes.

Es pot diagnosticar un TDAH en qualsevol moment de la vida duna persona, però cal que alguns dels símptomes hagin estat presents abans dels 12 anys.

La intensitat i la gravetat d'aquests símptomes ha de ser més gran que l'observable en individus d'igual edat i nivell de desenvolupament. A més, els símptomes han de persistir en el temps i no poden ser deguts a cap altre trastorn o circumstància.

Cal que aquests símptomes creïn una disfunció a la vida de la persona i que siguin observats en més d'un entorn del subjecte.