Un projecte elaborat conjuntament amb

Tractament de la malaltia de Parkinson

Temps de lectura: 4 min

El tractament de la malaltia de Parkinson és simptomàtic i en la pràctica clínica diària s'indica tenint en compte l'impacte funcional dels símptomes. No es disposa de tractaments científicament validats que actuïn sobre els mecanismes que causen la malaltia o modifiquin la seva evolució.

En el moment del diagnòstic és important l’educació sanitària relativa a la malaltia i el suport psicosocial al pacient i al seu entorn.

Tractament no farmacològic

Hàbits de vida saludable. S’aconsella seguir una dieta mediterrània i realitzar activitat física i intel·lectual, adequada a cada cas.

Logopèdia. En pacients amb alteració de la parla i/o de la deglució (disfàgia) es recomana logopèdia. Els espessidors també ajuden en el maneig de la disfàgia, que en casos greus pot requerir nutrició per tub de gastrostomia.

Estimulació cognitiva. S’aconsella als pacients que tenen alteracions cognitives, que de vegades són presents des de l’inici, d’altres més tardanament, i poden ser des de lleus a una demència comparable a la de la malaltia d’Alzheimer.

Activitat física i alimentació. Als pacients amb afectació del sistema nerviós autònom que regula les funcions viscerals (disautonomia), si tenen estrenyiment, se’ls recomana augmentar l’activitat física i la dieta rica en residus, mentre que a aquells que els baixa la pressió arterial quan canvia de postura (hipotensió ortostàtica) se’ls aconsella hidratació, dieta amb sal o menjar sovint, però en petites quantitats.

Suplements vitamínics. No hi ha evidència científica que recolzi l’ús de suplements vitamínics en general. No obstant, alguns pacients poden presentar dèficits vitamínics que, de vegades, poden donar símptomes. Si això es detecta, cal suplementar la vitamina en qüestió.

Tractament farmacològic

En fases inicials, i amb sense o molt poca repercussió funcional, es recomanable no començar un tractament per als símptomes. En aquesta fase, existeix la possibilitat d’oferir els pacients participar en assaigs clínics de tractaments experimentals que tenen per objectiu hipotètic actuar sobre els mecanismes de la malaltia i modificar la seva evolució.

El tractament farmacològic actua sobre els símptomes amb eficàcia variable. És habitual començar amb dosis baixes i de forma progressiva per assegurar la tolerància (evitar les nàusees fonamentalment).

Existeixen tres grans grups de fàrmacs per al tractament simptomàtic:

Precursors de la dopamina (levodopa en diferents formulacions amb diferents inhibidors de la dopa-descarboxilasa) per augmentar la seva biodisponibilitat.

Agonistes del receptor dopaminèrgic (hi ha diferents disponibles per via oral o transdèrmica),

Inhibidors enzimàtics de la degradació de la levodopa (inhibidors de la MAO-B i de la COMT).

El tractament és personalitzat en base a les necessitats dels pacients, sempre monitorant tant la seva eficàcia com l’aparició de possibles efectes secundaris. En el tractament dels símptomes no motors s’utilitzen laxants per al restrenyiment, anticolinèrgics per els problemes urinaris, fàrmacs que augmenten la pressió arterial en casos d’hipotensió, antidepressius per a la depressió i l’apatia, o els anticolinesteràsics per al deteriorament cognitiu i demència.

Els fàrmacs per la malaltia de Parkinson

Los fármacos para la enfermedad de ...

Tractament quirúrgic

Quan el pacient desenvolupa complicacions de les fluctuacions motores refractàries als ajustos farmacològics, es disposa de teràpies complexes.

Neurocirurgia funcional d’estimulació cerebral profunda, habitualment del nucli subtalàmic.

Infusions continues de medicació que parteixen de que la infusió contínua de la medicació evita o minimitza les fluctuacions motores.

Infusió intestinal contínua de gel de levodopa sí requereix un procediment quirúrgic-endoscòpic (col·locació de tub de gastrostomia).

Infusió contínua subcutània (amb un perfusor similar al de les infusions contínues d’insulina) d’un agonista dopaminèrgic (apomorfina).

Els tres tractaments (estimulació cerebral profunda, infusió intestinal de levodopa i infusió subcutània d’apomorfina) són similars a indicació i eficàcia si bé amb matisos, encara que no hi ha estudis comparatius dels tres. Breument, si bé la cirurgia té la limitació que no es pot indicar en pacients de més de 70 anys o amb alteracions cognitives o psiquiàtriques actives, sembla ser la més eficaç si el candidat és ben seleccionat.

El tractament quirúrgic actualment es realitza en centres especialitzats i precisa d’una avaluació per part dels experts per confirmar que la persona és candidata per al tractament. Posteriorment, es realitza la cirurgia i es van realitzant ajustos dels paràmetres de l’estimulador fins arribar a un òptim control dels símptomes.

Complicacions del tractament

Els efectes secundaris més freqüents dels fàrmacs són les nàusees (es poden tractar per disminuir-les) i les al·lucinacions en pacients d’edat avançada i/o amb deteriorament cognitiu previ.

La levodopa s’associa a les anomenades complicacions cròniques del tractament com són les fluctuacions motores i discinèsies (moviments involuntaris anormals generalitzats o focals) que ocorren normalment desprès de la presa crònica amb levodopa i fàrmacs que augmenten la biodisponibilitat.

El descontrol d’impulsos és actualment l’efecte advers més preocupant dels agonistes dopaminèrgics. Aquests presenten un risc de 20-30% de descontrol d’impulsos (ludopatia, hipersexualitat, afartaments, compres compulsives), essent el risc més alt en pacients joves i amb història prèvia d’addiccions.

Les nàusees, al·lucinacions i la hipotensió es poden produir amb tots els tractaments però més amb agonistes que amb levodopa. Els agonistes també poden causar edemes sobretot d’extremitats inferiors i eritromelàlgia (enrogiment cutani, edema, augment de la temperatura i dolor que augmenta amb el moviment i la posició de les extremitats especialment inferiors) en casos extrems, mentre que l’amantadina pot causar livedo reticularis (símptoma de la pell amb decoloració rogenca i blavosa). Els IMAO-B per la seva part poden tenir interacció greu amb determinats fàrmacs (sobretots certs antidepressius) en forma de reacció de tiramina i síndrome serotoninèrgica (conjunt de símptomes causat per un excés de serotonina que influeix en el bon humor, somni alimentació, percepció del dolor, plaer i desig sexual).

Els efectes adversos greus de la cirurgia, tot i ser poc freqüents, menys de l’1%, poden presentar un sagnat cerebral que sol ser al trajecte de la inserció dels elèctrodes. També poden haver-hi certs efectes secundaris com són canvis de comportament que precisen d’un control més estret i ajust de paràmetres durant el seguiment.

Segueix llegint Viure amb la malaltia

Un projecte elaborat conjuntament amb

Et sembla útil aquest contingut?

Sí No

Sentim que aquest contingut no hagi estat útil per a tu. Fes-nos arribar el teu comentari i ho tindrem en compte per continuar millorant.

Gràcies per la teva ajuda!

Hi ha hagut un problema i no hem pogut enviar la teva valoració, si us plau, torna a intentar-ho més tard.

Informació documentada per:

Almudena Sánchez Gómez

Ana Cámara Lorenzo

Maria José Martí Cap de la Unitat de Parkinson i Trastorns del Moviment

Yaroslau Compta Hirnyj Neuròleg Servei de Neurologia

Publicat: 8 juliol de 2019
Actualitzat: 14 novembre de 2019

Les donacions que es poden fer des d'aquesta pàgina web són exclusivament en benefici de l'Hospital Clínic de Barcelona a través de la Fundació Clínic per a la Recerca Biomèdica, i no per a la Fundació BBVA, col·laboradora del projecte PortalClínic.