Preguntes freqüents sobre la Síndrome de Fatiga Crònica

És una malaltia neurològica crònica (de més de 6 mesos de durada) amb repercussió sistèmica (a tot el cos), que afecta a la capacitat d’activitat física, neurocognitiva (memòria immediata, concentració) i alteració d’estat d’ànim del pacient, junt amb molts d’altres símptomes.

Sí. La Organització Mundial de la Salut (OMS) l’any 1991 va qualificar la SFC com una malaltia orgànica d’esfera neurològica amb repercussió sistèmica. Cal dir, que no és correcte qualificar-la com una malaltia psiquiàtrica o per somatització.

La sospita de SFC s’ha d’establir per la presència en una persona prèviament sana del símptoma fatiga, entès com una impossibilitat per fer activitats físiques o cognitives, per sota del 50% previ, i  amb més de 6 mesos de durada.

El nom validat per la OMS és síndrome de fatiga crònica. També se l’ha anomenat prèviament amb altres noms com encefalomielitis miàlgica; astènia crònica; febre dels yuppies; síndrome  postmononucleosi; fatiga postinfecciosa; síndrome d’Acosta; neurastènia i intolerància sistèmica a l’exercici.

El nombre d’afectats és molt homogeni i se situa entre un 0,02 i un 0,05% de la població general. Això suposa que aproximadament 1 de cada 200 persones de la població general està afectada per aquesta malaltia. Incideix de 10 a 20 vegades més en dones que en homes especialment en el grup de 20 a 40 anys. A Catalunya, es calcula que hi ha més de 35.000 persones afectades en diferent grau. A Espanya la prevalença està per sobre de les 300.000 persones.

El diagnòstic es realitza a partir dels criteris clínics fixats per la OMS, coneguts com a “Criteris Fukuda”. (1994).

No. Tot i que hi ha molts paràmetres bioquímics, immunològics, hormonals i proves morfològiques (TAC cranial, RNM cranial funcional, SPECT, TEP…) alterades, cap d’elles és específica de SFC i no es pot emprar com a marcador diagnòstic de SFC.

Els estrògens provoquen un increment de la sensibilització cerebral a la fatiga. Per això les dones estan més afectades que els homes. S’ha d’intentar evitar l’ús d’estrògens en SFC.

Sí, s’ha descrit també l’afectació pediàtrica de SFC. És menys freqüent que en adults. Cursa habitualment amb fatiga física i mental, dolor osteomuscular, migranya i trastorn del son. Pot ser una causa de baix rendiment i fracàs escolar. El seu diagnòstic es fa per criteris específics (Jason).

Sí. S’ha vist, durant el seguiment evolutiu, que l’afectació pot mantenir-se en grau similar més enllà dels 80 anys. No sol iniciar-se en la tercera edat, però la SFC sí pot mantenir-se en persones que han patit la malaltia abans.

Sí. Està clarament demostrat que hi ha factors genètics de predisposició amb herència poligènica. Hi ha aproximadament un risc del 15% de transmetre la predisposició a tenir la malaltia de pares a fills, especialment de mares a filles.

No. Els símptomes poden ser molt diversos d’un pacient a un altre i, fins i tot, en diferents fases d’evolució d’un mateix pacient. Els símptomes més comuns són la fatiga física i mental, el dolor osteomuscular i  el trastorn del son i d’estat d‘ànim. Cada pacient pot tenir altres malalties diferents i associades (comorbiditats) com la fibromiàlgia o  sensibilitat química,  que amplien molt la diversitat de los símptomes.

Actualment, la Societat Científica Internacional de SFC (ISCFS-EM)  no admet la possibilitat de curació d’aquesta malaltia, sinó sols de millora evolutiva adaptativa. Això és degut a que en la SFC es produeix una disfunció no reversible del control límbic cerebral.

Tenint en compte que no hi ha tractament curatiu, s’ha d’ informar clarament al pacient i ajudar-lo a adaptar les seves activitats globals al grau de funcionalitat que la malaltia li permeti. El millor tractament és el que està basat en l’evidència científica, amb abordatge multidisciplinar, que combina psicoteràpia de suport amb aproximació conductual cognitiva adaptada al pacient; exercici físic aeròbic adaptat amb pautes progressives i personalitzades, tractament farmacològic simptomàtic adaptat a cada pacient i tractament de las comorbiditats que apareguin evolutivament.

En els casos lleus (graus I-II), el metge de capçalera en contacte amb els serveis assistencials i complementaris de zona (infermera, fisioteràpia, suport psicològic, treball social, associacions de pacients), poden assumir moltes de las incidències evolutives.En els casos d’afectació greu (grau III), brots d’activació de la malaltia o en pacients que no responen a cap tractament, el millor control és el del les Unitats Multidisciplinars Especialitzades de SFC.

De forma habitual, els especialistes en Medicina interna, donat que és una malaltia sistèmica en què s‘ha de fer un ampli diagnòstic diferencial i un maneig multidisciplinar. El metge de capçalera ha de donar un suport al pacient en el maneig de les incidències que puguin sorgir de manera quotidiana. Molts d’altres metges i professionals de la medicina (personal d’infermeria, neuròlegs, psicòlegs, psiquiatres, fisioterapeutes) poden contribuir a l’assistència multidisciplinar que requereix la SFC.

Sí, clarament. Afecta a la funcionalitat física i cognitiva de la persona afectada i la seva qualitat de vida. En el grau lleu d’afectació, la persona no pot fer ni el 50% de la seva activitat prèvia global. Pot requerir ocasionalment alguna baixa laboral. En el grau moderat d’afectació, la persona només pot treballar de manera parcial (30-50% de l’activitat prèvia) i amb necessitat de moments de descans o baixa laboral. En els graus intens (grau III) no és possible mantenir una mínima activitat continuada. La qualitat de vida del pacient depèn també del grau d’afectació de SFC i de la coexistència de comorbiditats. A major número de comorbiditats, pitjor qualitat de vida.

No. No totes les persones tenen el mateix grau de repercussió o afectació de la malaltia. Segons la seva afectació vital, s’han diferenciat 3 graus progressius d’intensitat de malaltia: en el grau lleu de l'afectació, la persona no pot fer ni el 50% de la seva activitat prèvia global i pot requerir ocasionalment d'una baixa laboral; en el grau moderat d'afectació, la persona només pot treballar de manera parcial (30-50% de l'activitat prèvia) i amb la necessitat de moments de descans o baixa laboral, i en els graus intensos (grau III) no és possible mantenir una mínima activitat continuada, existeix una afectació greu per sota del 30%. 

Sí, de forma clara. La superposició entre la síndrome de fatiga crònica y la fibromialgia varia en diferents sèries entre un 60% i un 90%. Es considera, per això que ambdues són expressió de la mateixa malaltia en un context patogènic comú anomenat síndrome de sensibilització central.

No, la SFC no es pot considerar una malaltia degenerativa, ja que no té un curs amb progressiva invalidesa ni risc vital.Es considera una malaltia crònica, parcialment invalidant amb oscil·lacions simptomàtiques de tipus neuroinflamatoris.

Aquest és encara un tema en debat, en què la comunitat científica no ha arribat a una conclusió definitiva. És possible que sí. Alguns autors descriuen una major incidència de limfomes i de càncer de mama en malaltes amb SFC. Però no hi ha un registre suficientment ampli de pacients que permeti respondre a aquesta pregunta de forma concloent. Per això, aquest és un dels objectius fixats per la comunitat científica en SFC.

No. No hi ha cap limitació objectiva de l’expectativa vital dels pacients afectats de SFC. Sols s’ha descrit un possible increment en el nombre de suïcidis.

 Sí. No hi ha contraindicació perquè les dones amb SFC es quedin embarassades. De fet, durant l’embaràs, fins i tot, acostuma a millorar de forma transitòria la simptomatologia de fatiga. S’ha de considerar, però, com un embaràs de risc. Després de l’embaràs sol reaparèixer la simptomatologia de SFC a un nivell similar al previ.

No la suficient per a poder avançar de forma raonable. Els Instituts Nacionals de Salut dels Estats Units (NIH per les seves sigles en anglès) dediquen molt poc esforç i pressupost a aquesta malaltia. Els centres de recerca japonesos i britànics han minvat els seus recursos en la recerca bàsica. I a nivell espanyol, ni els organismes sanitaris governamentals, estatals o autonòmics, ni les agències de recerca (Institut de Salut Carlos III o la Fundació La Marató de TV3, per exemple) han manifestat un suport clar per a la recerca d’aquesta malaltia. D’altra banda, la industria farmacèutica no està especialment interessada en invertir fons de recerca en SFC, degut a que les expectatives de tenir tractaments farmacològics disponibles són molt baixes.