Tractament del Lupus

• Analgèsics i antiinflamatoris. S'usen en pacients amb dolors articulars o musculars.
• Antimalàrics o antipalúdics. Són medicaments elaborats per a curar la malària. Constitueixen la base del tractament i, excepte contraindicació (excepcional), tots els pacients amb lupus han de ser tractats amb Antimalàrics. Els més usats són la hidroxicloroquina, mepacrina i sulfat de cloroquina.
• Corticoides. El més utilitzat és la prednisona. Són molt efectius per reduir l'activitat del lupus. Degut als efectes secundaris dels corticoides, l'objectiu és usar-los en la dosi mes baixa durant el menor temps possible. La dosi depèn de la gravetat dels símptomes i s'ha de disminuir de forma gradual i, sempre que sigui possible, retirar-los quan la malaltia estigui controlada.
• Immunosupressors. S'utilitzen en les manifestacions més greus, com l'afectació del ronyó o cerebral o en aquells pacients que no toleren els corticoides. Els més comuns són metotrexat, azatioprina, ciclofosfamida i micofenolat.
• Teràpies biològiques. Són aquelles que es creen a partir de proteïnes humanes o cèl·lules vives, a diferència de les que no són biològiques, que es creen mitjançant una combinació d'agents químics. Actualment, s'utilitzen per als casos greus que no responen al tractament convencional (antimalàrics, corticoides i  immunodepressors). Els més utilitzats són el belimumab i el rituximab.

En els últims anys ha augmentat, de forma considerable, el nombre d'assaigs clínics de nous tractaments per a pacients amb lupus. La majoria es centren en noves teràpies dirigides a bloquejar molècules que intervenen en punts clau dels mecanismes que intervenen en el procés d'aparició i desenvolupament de la malaltia. L'avantatge d'aquests nous tractaments es basa en què són més específics i selectius en el seu mecanisme d'acció, i per tant el perfil d'efectes secundaris és molt millor que el dels tractaments convencionals (sobretot corticoides i immunosupressors).