Diagnòstic de la Fibril·lació Auricular

Electrocardiograma complet de 12 derivacions. És la forma més habitual de diagnosticar la fibril·lació auricular, sobretot quan els episodis són de llarga duració. Permet visualitzar l’activitat elèctrica del cor des de diferents perspectives.

Holter – ECG. En ocasions, quan els episodis són de curta durada, cal obtenir registres més perllongats de l’activitat elèctrica del cor durant la vida diària del pacient. El Holter registra un electrocardiograma, complet o simplificat, de forma continuada durant un període que acostuma a ser d’entre 24 hores a 7 dies. Tot i que cada cop és més freqüent identificar arrítmies mitjançant aplicacions mòbils basades en el pols, aquests mètodes no s’accepten com a vàlids per diagnosticar la fibril·lació auricular.

Durant el seguiment pot ser necessària la realització de Holters per trobar episodis asimptomàtics de fibril·lació auricular o per conèixer la freqüència cardíaca en diverses circumstàncies de la vida diària.

Altres proves. En funció dels resultats obtinguts, i sempre en funció de la sospita del metge, poden ser necessàries altres proves com analítiques de sang, una prova d’esforç o una coronariografia per identificar obstruccions de les artèries coronàries, o un estudi electrofisiològic per intentar provocar altres arítmies.