Els desfibril·ladors implantables són petits aparells que es col·loquen sota la pell, al pit, per detectar i aturar possibles arrítmies cardíaques com les taquicàrdies ventriculars, i disminuir així el risc de mort sobtada. Per fer-ho poden utilitzar descàrregues d’alta energia o l'anomenada estimulació antitaquicàrdica. En aquesta teràpia el dispositiu administra una seqüencia de petites estimulacions per a restablir el ritme cardíac i parar l'arrítmia de manera indolora. Els sistemes clàssics requereixen l’implant de cables que passen per les venes fins al cor. Recentment, ja es disposa d’aparells subcutanis sense cables, no obstant, aquests no disposen de la capacitat de fer estimulació antitaquicàrdica, i això limita la seva utilitat.
Ara, en un estudi publicat a la revista JAMA, on hi ha participat Lluís Mont, cap de la Unitat de Fibril·lació Auricular, cap del grup de recerca en Biopatologia i tractament de les arrítmies cardíaques de l'IDIBAPS i membre del Comité Directiu de l'estudi, s’ha comparat de manera aleatòria l’eficàcia de la teràpia antitaquicàrdia respecte la descarrega directa. Aquest projecte anomenat APPRAISE-ATP, és l'estudi aleatoritzat més gran realitzat amb desfibril·ladors. Els resultats mostren que el benefici de la teràpia antitaquicàrdica és limitat en pacients als qui se'ls hi ha implantat un desfibril·lador com a prevenció de mort sobtada (prevenció primària). S’ha observat un major temps fins a la primera descarrega de corrent directa, però sense una disminució en el nombre de descàrregues necessàries o en la mortalitat. També, en els pacients a qui se’ls hi ha realitzat la teràpia antitaquicárdica s’ha observat un major percentatge de “tempestes arrítmiques”. Aquests resultats podrien ampliar les indicacions dels desfibril·ladors subcutanis, que administren un descàrrega de corrent directa al cor quan detecten arrítmies a través de sistemes sense cables, però que no poden subministrar ràfegues d'estimulació antitaquicàrdica.
Lluís Mont apunta: "Els resultats d'aquest estudi ens poden ajudar a decidir quin és el millor desfibril·lador per a cada pacient. Sobretot, si tenim en compte que es troben en avaluació sistemes d'estimulació sense cables, que en combinació amb els desfibril·ladors subcutanis, podrien ser igual d'eficaços i amb menys complicacions greus".
Per aquest estudi, liderat per University of Rochester Medical Center, s'han inclòs 2595 pacients als qui se'ls hi havia implantat un desfibril·lador per taquicàrdia ventricular, l'estudi més gran fet fins al moment, dividits en dos grups: un grup al qual se li realitzava teràpia antitarquicàrdica abans de la descàrrega, i l'altre, a qui se li administrava directament la descàrrega.
Els resultats mostren que l'estimulació antitaquicàrdica endarrereix la necessitat de la primera descàrrega, incrementa un 28% el temps que passa abans del primer xoc. No obstant això, el nombre de descàrregues o la mortalitat es mantenen invariables independentment si s'aplica o no la teràpia antitaquicàrdica abans.