Preguntes Freqüents sobre Diabetis

Totes les persones que tenen diabetis tipus 1 ho saben. Els símptomes més típics són: necessitat d'orinar amb molta freqüència (poliúria); tenir molta set (polidípsia) i tenir molta gana (polifàgia). Davant d’aquests símptomes les persones consulten el metge qui confirma el diagnòstic i inicia el tractament.

No. La diabetis tipus 1 és una malaltia immunològica, és a dir, hi ha un factor (ambiental, víric...) desconegut que dona l'ordre al sistema perquè ataqui i destrueixi les cèl·lules del pàncrees que fabriquen la insulina (cèl·lules beta). 

La diabetis tipus 1 es caracteritza per una absència total de producció d’insulina del pàncrees, per tant cal seguir el tractament, que es basa en: injectar insulina d’efecte ràpid abans de cada àpat i  1 o 2 vegades al dia insulina d’efecte lent per a cobrir les 24 hores; realitzar entre 3-6 controls de glucosa al dia i seguir un pla d’alimentació equilibrat i saludable, amb control en cada àpat dels aliments rics en carbohidrats.

La diabetis és una malaltia crònica, és a dir, a dia d’avui no té cura, però té un tractament molt eficaç.  Existeixen diferents línees de recerca per millorar els tractaments i/o curar la malaltia.

Sí. En el cas de les dones amb diabetis, cal planificar l’embaràs per a evitar riscos per a la mare i malformacions per al nadó. És imprescindible, prèviament i durant l’embaràs, tenir  valors d’hemoglobina glicosilada inferiors a 6,5%. En el cas dels homes amb diabetis, no és necessari cap planificació prèvia en relació a la malaltia.

La probabilitat de transmetre la malaltia és gairebé igual que la població general, el risc és al voltant del 5%. Si ambdós pares tenen diabetis tipus 1, el risc augmenta fins al 25%.

La diabetis tipus 2 es considera una malaltia silenciosa perquè poden passar anys fins que apareguin els símptomes. Moltes vegades, es diagnostica de forma casual a través d'anàlisis de sang realitzades per un altre motiu. Algunes persones també poden notar els símptomes més típics com: necessitat d'orinar amb molta freqüència (poliúria); tenir molta set (polidípsia) i tenir molta gana (polifàgia).

La diabetis tipus 2  s’associa a que el cos no és capaç d’aprofitar la insulina que es produeix, o que la que es produeix és insuficient. Va molt associada a la predisposició genètica, a la presència de sobrepès o obesitat. Per tant, tot i que amb l’edat la probabilitat de patir diabetis tipus 2 augmenta, mantenir uns hàbits de vida saludables en alimentació i activitat física (150 min/setmana) ajudar a prevenir o retardar l’aparició de la malaltia.

El tractament de la diabetis tipus 2 pot variar en funció de la fase en què s’hagi diagnosticat i la seva evolució. Per tant, hi haurà persones amb diabetis tipus 2 amb diferents modalitats de tractament. Si el diagnòstic es realitza a la fase inicial de la malaltia, el tractament més habitual és seguir un pla d’alimentació saludable, la pràctica d’activitat física regular i fàrmacs orals o injectables. Si amb el tractament anterior no és suficient, s’afegeixen nous fàrmacs o insulina. Amb el pas dels anys, la majoria de les persones amb diabetis acaben necessitant insulina. 

En alguns casos, en els quals existeix un grau d’obesitat important i aquesta disminueix de forma considerable amb dieta o amb intervenció quirúrgica, la diabetis pot arribar a remetre. Però per a la gran majoria de persones, el tractament permet un bon control i una bona qualitat de vida, sense arribar a curar la malaltia.

Sí. En el cas de les dones amb diabetis tipus 2, cal planificar l’embaràs, per a evitar riscos per a la mare i malformacions per al nadó. És imprescindible prèviament i durant l’embaràs tenir  valors d’hemoglobina glicosilada inferiors a 6.5%. En el cas dels homes amb diabetis, no és necessari cap planificació prèvia en relació a la malaltia.

La diabetis tipus 2 té un component genètic més fort que en el cas de la diabetis tipus 1, però també cal saber que va molt associada als diferents estils de vida. Per tant, una alimentació saludable i la pràctica d’activitat física regular (150 min/setmana) pot ajudar a prevenir o retardar l’aparició de la diabetis tipus 2.

En la diabetis gestacional és difícil que la pacient noti símptomes, pel fet que mitjançant els controls rutinaris durant la gestació es detecta la possible diabetis de manera precoç.  Els símptomes que notaria la pacient si no es fes la detecció precoç estarien associats a la pujada de sucre (hiperglucèmia): un excessiu augment de pes del nadó per l'edat gestacional, molta set (polidípsia) i moltes ganes d'orinar (poliúria).

La diabetis gestacional està associada als canvis hormonals que es produeixen durant la gestació. Són factors de risc: edat materna superior als 35 anys, tenir el sucre lleugerament elevat sense arribar a criteris de diabetis (prediabetis), haver tingut diabetis gestacional en un embaràs anterior, donar a llum un nadó de més de 4kg o haver tingut un avortament no explicat per un altre motiu, antecedents familiars de diabetis tipus 2 en pares o germans i tenir sobrepès o obesitat amb un índex de massa corporal (IMC) de 30 kg/m2 o superior.

Les futures mares poden controlar la diabetis gestacional amb una adequada alimentació, activitat física regular i, si fa falta, amb medicació (en general insulina). El control estricte del sucre en sang pot prevenir un part difícil i problemes en el nadó. 

Els nivells de sucre en sang acostumen a tornar a la normalitat poc després del part. No obstant això, les mares que han tingut diabetis gestacional, tenen major risc de desenvolupar diabetis tipus 2 en un futur. 

L'adequada prevenció, detecció precoç i tractament de la diabetis gestacional minimitza de forma extraordinària el risc que el fetus presenti complicacions. L'existència de diabetis gestacional no controlada pot tenir repercussions tant per al fetus (excés de pes al néixer, nadons prematurs, hipoglicèmies i risc de diabetis tipus 2) com per a la mare (tensió arterial alta i preeclàmpsia, diabetis gestacional en un futur embaràs, i risc de diabetis tipus 2).

Els nadons de mares amb diabetis gestacional tenen un major risc de desenvolupar obesitat i diabetis tipus 2.