Preguntes freqüents sobre el Càncer d’Ovari

La majoria de tumoracions ovàriques que es detecten (per exemple amb una ecografia) no són malignes, sobretot en gent jove. Les característiques ecogràfiques de la tumoració i d’altres criteris orienten al metge sobre la naturalesa benigna o maligna. En cas de dubte pot demanar altres proves diagnòstiques (analítica amb marcadors tumorals o ressonància magnètica, entre d’altres). De vegades, encara que les proves orientin a benignitat es prefereix extirpar el tumor (que pot implicar extirpar només la part patològica, per exemple un quist d’ovari, o tot l’ovari sencer). De tota manera, el diagnòstic definitiu s'obté només després de l’estudi histològic (microscòpic) que farà el patòleg.  

La cirurgia conservadora, en cas de tumors borderline, es considera segura. Hi ha risc incrementat de recidiva (aproximadament 15-20%) en l’altre ovari, en forma d’un nou tumor borderline, que es pot tornar a operar amb seguretat. No s’incrementa el risc de morir per la malaltia i es pot continuar conservant ovari i matriu després de tenir el fill. D’altra banda, extirpar l’altre ovari significa quedar-se menopàusica i incrementar el risc de malaltia cardiovascular i osteoporosi.  

És comprensible pensar que la cirurgia ha de ser la primer opció y que cal treure tot el que es pugui. Però no sempre això és el millor. El càncer d’ovari s’entén com una malaltia ambdues teràpies que van de la mà, la cirurgia i la quimioteràpia. En algun moment del procés s’ha d’aconseguir que no quedi malaltia visible a la pelvis i abdomen després d'operar-la. Se sap que si es fa una gran cirurgia, però es deixa malaltia significativa dins l’abdomen (és a dir, la cirurgia no ha pogut extirpar tota la malaltia), la intervenció no serveix de gran cosa i el pronòstic no és bo. Més encara, les cirurgies extenses poden tenir complicacions i un postoperatori perllongat, el que pot comportar un retràs en l’inici de la quimioteràpia.  

Malgrat que les proves complementàries d’imatge poden orientar sobre la resecabilitat (la possibilitat d’extirpar completament totes les masses tumorals), de vegades, en casos dubtosos, no hi ha més remei que explorar quirúrgicament la cavitat abdominal per decidir si val la pena intentar o no la cirurgia. La laparoscòpia és una tècnica de mínima invasió que facilita aquesta exploració quirúrgica.  

En el cas que l’equip de terapeutes decidís començar per quimioteràpia, li faran un seguiment per comprovar la reducció tumoral i indicar la cirurgia en el moment òptim (sovint després de 3 o 4 cicles de quimioteràpia).  

Efectivament, el risc de desenvolupar càncer d’ovari és alt, com també el risc de càncer de mama. El problema del càncer d’ovari és que malgrat el seguiment estret es pot desenvolupar un tumor d’ovari molt ràpidament i esdevenir en una etapa avançada de la malaltia (per exemple un estadi III) en el moment del diagnòstic. Cal tenir present que el pronòstic en aquestes fases avançades no és bo. Això és diferent del que passa en el cas de la mama. Un altre aspecte que cal considerar és que quan s’estudien els ovaris de dones sotmeses a anexectomia preventiva per ser portadores de BRCA, en una proporció significativa de casos ja es troba un carcinoma ocult dins l’ovari. D’altra banda, ha de saber que l’anexectomia també li redueix el risc de càncer de mama.  

En qualsevol cas, la decisió li correspon a la pacient. En el cas que decideixi no operar-se i fer-se controls ha de discutir-ne el seguiment, que s’ha de fer amb ecografia y marcadors tumorals cada sis mesos. També ha de discutir altres mesures protectores, com la presa d’anticonceptius orals. 

Encara que aparentment no hi ha malaltia per tècniques d’imatge i per l’exploració quirúrgica, això no exclou la possibilitat de l’existència de malaltia microscòpica als llocs freqüents de disseminació del tumor. Aquesta malaltia s’ha d’anar a buscar activament i l’ha de descartar el patòleg. Per fer això, cal extirpar quirúrgicament una sèrie d’estructures. Aquesta cirurgia es coneix com a cirurgia d’estadificació. Això condiciona el pronòstic i, en el seu cas concret, també la indicació d’una quimioteràpia posterior. De fet, fins a una tercera part dels tumors suposadament limitats a l’ovari tenen malaltia extraovàrica quan es fan els procediments quirúrgics d’estadificació. El que cal fer és: explorar quirúrgicament la cavitat pelviana-abdominal, fer rentats amb sèrum de l’abdomen per estudi citològic, extirpar la matriu i l’altra annexa (trompa i ovari), fer biòpsies de diferents superfícies peritonials i extirpar els ganglis limfàtics (limfadenectomia) de les regions pelviana i aòrtica. Tots aquests procediments es poden fer per laparoscòpia.   

Normalment, la vagina no està afectada en càncer d’ovari. La part ginecològica de la cirurgia es limita a extirpar la matriu i els ovaris, no la vagina. La cavitat vaginal queda preservada, per la qual cosa es poden mantenir relacions sexuals satisfactòries. Sovint, però, pot haver una resposta sexual alterada, amb manca de desig, insatisfacció o dolor, de causa multifactorial. Si es donés aquest cas, no dubti a consultar amb el seu equip terapèutic, perquè de ben segur la podran ajudar.  

No. El càncer d’ovari no pot transmetre’s a la parella, ni per via sexual ni per cap altra via. Per la qual cosa, pot tenir una vida sexual plena sense aquest tipus de preocupació.  

Pot resultar difícil d’entendre aquest esquema de tractament, que s’anomena quimioteràpia neoadjuvant amb cirurgia d’interval. Efectivament, quan pensem que la cirurgia d’entrada no aconseguirà eliminar tota la malaltia optem per aquesta aproximació. El millor moment de fer la cirurgia és quan l’equip terapèutic ha observat una disminució prou important de la massa tumoral i pensen que serà factible la cirurgia. Sovint això s’aconsegueix després de tres cicles, com en el seu cas. El que sabem, però, és que quan més cicles triguem en poder operar, pitjor pronòstic té la malaltia. Per tant, si es pot operar després del tercer cicle, no s’ha de fer després del quart o del cinquè.  

El càncer d’ovari hereditari representa al voltant del 16-20% de tots els càncers d’ovari. Es tracta de pacients que tenen en totes les cèl·lules del cos una mutació concreta en un dels gens implicats, els més freqüents dels qual són BRCA1 o BRCA2. Aquestes dones també presenten un risc augmentat de desenvolupar càncer de mama i altres càncers. Els familiars de sexe masculí portadors d’alguna d’aquestes mutacions també tenen un major risc de desenvolupar càncer de pròstata, càncer de mama i altres càncers, pel que també es recomana l’estudi. La única forma de determinar si existeix o no una mutació és amb una anàlisi en sang i un estudi genètic específic.  

No, no sempre. Encara que l’anàlisi de sang CA-125 pot ser una eina útil pel diagnòstic i seguiment del càncer d’ovari, no és estrany que surti elevat en situacions benignes com poden ser els fibromes uterins, una inflamació hepàtica o altres processos inflamatoris. La prova del CA-125 és més precisa en dones postmenopàusiques que presenten un tumor pelvià en relació a dones premenopàusiques.   

El càncer d’ovari acostuma a diagnosticar-se en fases avançades de la malaltia degut a que no dona símptomes o aquests són inespecífics i, per tant, poden observar-se en altres afeccions comuns i lleus. A més, no existeixen proves que ens permetin diagnosticar-lo de forma precoç, a diferència del diagnòstic precoç del càncer de mama amb la realització de mamografies periòdiques. Només en dones amb un alt risc de desenvolupar càncer d’ovari (antecedents familiars de càncer de mama i/o ovari) pot tenir un paper realitzar controls mitjançant exploració pelviana, anàlisi de sang i ecografia ginecològica. Quan hi ha sospita de càncer d’ovari es realitzen proves por confirmar el diagnòstic, les quals poden incloure una analítica, un TC, un PET i d’altres que el seu metge consideri indicades. 

Constantment s’investiguen nous fàrmacs que teòricament poden ser útils per curar malalties, com ara el càncer. Per a provar-ne la seguretat i l’eficàcia es dissenyen els assajos clínics. Hi ha diferents tipus d’assaig en funció dels objectius a investigar. Els assajos es realitzen sota estrictes condicions i han d’estar aprovats per les autoritats competents que els regulen. Sovint es pretén comparar l’eficàcia de la nova substància amb un altra fàrmac efectiu per la malaltia estudiada, o bé amb placebo (substancia que no té cap efecte terapèutic) en cas de que no es disposin de fàrmacs útils. Sovint, el pacient (i també el metge) no saben quin fàrmac (o placebo) està finalment prenent el pacient (el fàrmac tradicional o el nou que s’està estudiant).