Preguntes freqüents sobre el Càncer de Mama

Amb el diagnòstic de càncer es fa referència a l'existència de cèl·lules que s'han transformat i adquirit unes capacitats diferents, com reproduir-se de manera més ràpida i abandonar l'òrgan on van ser creades. Aquestes dues característiques atorguen una agressivitat que les defineix com a cèl·lules malignes.

En general, enfrontar-se a un diagnòstic de càncer és una situació nova i inesperada i un canvi important a la vida d'una persona. Ara bé, cada persona té una manera diferent d'encarar els problemes i les situacions adverses que, juntament amb les creences i valors de cada un, fan que la forma amb la que s'afronti la malaltia sigui única per a cada persona.

És d'esperar que es passi per diferents fases, les quals solen durar des de dies fins a setmanes. La primera és la d'un "xoc inicial", que es caracteritza per tenir sentiments de vulnerabilitat, pèrdua, confusió, inseguretat i fragilitat. La segona fase és de negació o d’incredulitat. La tercera fase és la de la tristesa, plor, depressió, impotència, por i fins i tot ràbia. Finalment, ve la fase d'acceptació i d'alleujament, la qual sol coincidir amb l'inici del tractament.

Hi ha diversos graus d'ansietat i por. En general, si un se sent incapaç de gestionar les seves emocions, el millor és buscar ajuda al seu voltant, fins i tot la d'un professional. És important tenir la ment ocupada amb activitats útils i agradables per badar, ja que la inactivitat influeix en l'aparició de pensaments negatius.

Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS) els factors associats a l'aparició de càncer de mama són el consum d'alcohol, el tabac, l'obesitat i aspectes hereditaris. També s'ha observat que hi ha variables hormonals, com una edat de menstruació primerenca, una edat més gran en el primer embaràs, un nombre baix de parts i l'escurçament de la lactància.

La població masculina pot patir càncer de mama, encara que la seva incidència és molt baixa i només representa un 1% de tots els diagnòstics de càncer de mama. Igual que en les dones, l'historial familiar té una influència directa. En el cas dels homes, l'edat de presentació del tumor sol ser més tardana que en la dona i la tècnica més emprada és la mastectomia atès que el teixit mamari sol ser més petit i no hi ha possibilitat d'una cirurgia conservadora.

Els estudis que ha analitzat la relació entre el càncer de mama i l'estrès no han evidenciat que sigui una causa-efecte. No obstant això, l'estrès és un sentiment de tensió física o emocional i denota una mala adaptació amb l'entorn. Pel que un estat d'estrès crònic pot afectar el sistema immunològic el que pot ser un factor de predisposició a desenvolupar càncer. De tota manera, els estudis fins ara no avalen aquesta hipòtesi.

No ho és. Anys enrere, les persones sovint es mantenien allunyades d’algú que patia càncer perquè existia la por que el càncer es transmetia com la grip o un refredat. Això no és així. Per tant, es pot romandre prop o tocar a algú que pateix càncer. De fet, els pacients amb càncer, en general, necessiten suport i amistat.

No és una situació infreqüent i avui dia hi ha milers de pacients embarassades tractades d'un càncer de mama. La cirurgia és un dels principals tractaments i l'anestèsia no suposa un risc per al fetus. La tècnica quirúrgica més utilitzada és la mastectomia radical, ja que la cirurgia conservadora requereix de radioteràpia i aquesta pot afectar al fetus. En cas de triar un tractament quirúrgic conservador, s'ha de demorar el tractament amb radioteràpia fins després del part.

El segon tractament és la quimioteràpia. Estudis recents han demostrat que determinats agents quimioteràpics poden administrar-se en el segon i tercer trimestre de l'embaràs sense incrementar el risc de malformacions en el fetus. Quan una dona embarassada necessita tractament amb quimioteràpia després de la cirurgia, la seva administració es retarda fins al segon trimestre de l'embaràs. En cas que la pacient estigui en el tercer trimestre d'embaràs, s'indueix el part unes setmanes abans de la data esperada per reduir el temps de retard d'inici de la quimioteràpia.

El carcinoma in situ o intraductal no és el que habitualment es coneix com a càncer. És una fase prèvia o precoç del càncer sense arribar a tenir la possibilitat d'estendre’s a altres òrgans, ja que està localitzat dins dels conductes de la llet. Les parets del conducte fan de barrera que impedeix que les cèl·lules malignes del carcinoma envaeixin el teixit sa. Això vol dir que si s'extirpa en la seva totalitat, pràcticament totes les pacients es curen.

El carcinoma infiltrant significa que les cèl·lules malignes han envaït i trencat la paret del conducte de la llet. Això, encara que no sempre, pot significar que aquestes cèl·lules han arribat al teixit sa del voltant i avancen cap als vasos limfàtics, per arribar després als ganglis.

Els receptors són unes petites antenes que les cèl·lules tenen a la seva superfície. Aquestes antenes capten els missatges que provenen de l'exterior, de manera que la cèl·lula sana i la cancerígena saben què passa al seu costat i com han d'actuar. Els receptors hormonals són fonamentals per al pit, ja que segons la quantitat d'hormones femenines que hi ha a la sang, el pit creix, es prepara per a la lactància o s'atrofia. Les cèl·lules del càncer que mantenen els receptors hormonals, utilitzen les hormones com a factors de creixement, és a dir com "aliment". Per evitar això, hi ha un tipus de tractament amb receptors hormonals positius.

Els receptors són proteïnes que es troben a l'interior o la superfície de certes cèl·lules i que es poden unir a certes substàncies, com les hormones que circulen a la sang. Les cèl·lules normals i algunes cèl·lules canceroses de la mama tenen receptors que s'uneixen a l’estrogen i la progesterona.

Les cèl·lules canceroses poden contenir receptors de progesterona o d'estrogen. Als càncers de mama que contenen receptors d'estrogen se'ls coneix com càncers positius per a receptors d'estrogen (ER positiu o ER +), i aquells amb receptors de progesterona se'ls denominen càncers positius per a receptors de progesterona (PR positiu o PR +).

Les cèl·lules tumorals malignes són capaces de produir substàncies (proteïnes) diferents a les que produeixen les cèl·lules normals. Això es deu a alteracions en els gens o canvis en l'expressió dels mateixos. Una d'aquestes substàncies és la proteïna HER2. Quan es troba en una quantitat molt alta a la superfície de la cèl·lula tumoral es denomina "sobreexpressió". Aquesta característica biològica de la cèl·lula tumoral s'ha relacionat amb una major agressivitat del tumor. Entre el 25% i el 30% de les dones amb càncer de mama disseminat presenten una alteració del gen HER2 / neu. Existeixen tractaments amb els anticossos monoclonals que són eficaços en anul·lar o inhibir l'acció d'aquesta proteïna.

El càncer de mama és un dels càncers que té una probabilitat més alta de curació, al voltant del 85%. Ara bé, en pacients amb tumors petits, sense afectació de l'aixella i amb característiques biològiques concretes, la curació és clarament superior al 90%.

La mamografia i l'ecografia proporcionen un diagnòstic de sospita, però per confirmar que el tumor és cancerigen cal fer una biòpsia de la zona. La biòpsia té com a objectiu obtenir una mostra de teixit de la zona sospitosa per al seu estudi. És la prova de diagnòstic definitiva i la més important.

La mamografia és el mètode més eficaç. La detecció precoç del càncer de mama facilita un tractament menys agressiu i més possibilitats de curació. L'autoexploració mamària no és un mètode suficient per si mateix.

No, els tractaments que s'administren avui dia tenen un nivell d'evidència molt elevat, tant per millorar els símptomes com per augmentar la supervivència. Això no vol dir que els tractaments actuals siguin innocus. De fet, en alguns casos poden causar efectes secundaris greus. Ara bé, el càncer de mama és una malaltia mortal si no és tractada, i els tractaments avui dia provats contra el càncer poden salvar vides, especialment quan el càncer es detecta i tracta de manera primerenca. Fins i tot en els casos en què no es pot curar el càncer, un tractament a temps pot allargar la vida i millorar els símptomes i la qualitat de vida.

No. La cirurgia és una de les opcions principals de tractament en els càncers de mama en estadis localitzats, és a dir, en els casos on el tumor es localitza a la mama i els ganglis axil·lars. Avui dia, hi ha dos grans tipus de cirurgia: la conservadora, on es pot extirpar només la zona del tumor (tumorectomia) o un quadrant de la mama (quadrantectomia); i la radical, quan s'extirpa la mama sencera (mastectomia).

El tipus de cirurgia depèn de la mida, la localització i l'extensió del tumor. En alguns casos, el tractament inicial del càncer de mama consisteix en un tractament sistèmic d'uns sis mesos basat en quimioteràpia (anomenada quimioteràpia neoadjuvant) o tractament hormonal (denominat tractament endocrí neoadjuvant). Després d'aquest període de temps, es procedeix a la cirurgia.

El tractament quirúrgic estàndard actual és l'extirpació del tumor maligne i una àrea de teixit sa que l'envolta per assegurar que el càncer s'ha eliminat totalment. No cal, ni augmenta les possibilitats de curació, extirpar tota la resta de pit sa.

La quimioteràpia consisteix en l'administració d'un grup de fàrmacs (amb freqüència administrats per via intravenosa) que destrueixen les cèl·lules canceroses que han pogut dispersar-se per tot l'organisme. Quan la quimioteràpia s'aplica com a complement a la cirurgia se li denomina quimioteràpia adjuvant i té l'objectiu de disminuir la probabilitat que torni el càncer de mama. Quan la quimioteràpia s'utilitza per reduir la mida del tumor abans de la cirurgia se li denomina quimioteràpia neoadjuvant.

La radioteràpia consisteix en l’ús de radiacions ionitzants per al tractament local del càncer de mama o alguna de les seves metàstasi. L'objectiu és destruir les cèl·lules tumorals i causar el menor dany possible als teixits sans que envolten el tumor. La radioteràpia s'empra en general després d'una intervenció quirúrgica conservadora per eliminar les possibles cèl·lules tumorals que hagin pogut quedar i disminuir la probabilitat de reaparició del càncer de mama. En el cas de la cirurgia conservadora, l'aplicació de la radioteràpia després de la intervenció és imprescindible. En cas de la cirurgia radical (mastectomia), es pot indicar la seva administració en determinats casos.

És difícil preveure quins seran els efectes secundaris del tractament del càncer en un pacient determinat.

D'una banda, el de tractament que rep una persona depèn del tipus i l'etapa (extensió) del càncer, l'edat, l'estat general de salut i les preferències personals. A més, cada medicament o pla de tractament té uns efectes secundaris diferents.

D'altra banda, alguns efectes secundaris poden ser severs i altres més lleugers. En general, els tractaments de quimioteràpia o tractament endocrí són ben tolerats i els pacients solen comentar després de finalitzar el tractament que tornarien a passar per això.

Els efectes secundaris més comuns a curt termini de la quimioteràpia (i que són fàcilment tractables), són les nàusees i vòmits, pèrdua de gana, pèrdua del cabell i úlceres a la boca. Altres més difícils de tractar són el cansament. En alguns casos, és possible que els pacients presentin recomptes baixos de cèl·lules sanguínies (les defenses). Això pot arribar a ocasionar un augment del risc d'infecció, sagnat o hematomes després de petits talls o lesions menors, així com cansament a causa de l'aparició d'anèmia.

La part positiva és que la majoria dels efectes secundaris de la quimioteràpia solen desaparèixer completament al finalitzar el tractament.

El tractament amb radiació a la zona mamària no sol causar dolor. Ara bé, en alguns casos pot aparèixer irritació de la pell temporal i cansament. Aquest cansament sovint perdura durant diverses setmanes després de finalitzar el tractament.

El sistema limfàtic està format per una xarxa d'autopistes, on els ganglis són els peatges i els vasos limfàtics l'autopista pròpiament dita. En algunes zones hi ha un cúmul de ganglis, com són l'aixella, el coll o els engonals, que també es poden trobar en qualsevol part de l'organisme entre unes i altres zones del cúmul de ganglis. Per tant, és impossible treure tots els ganglis d'una regió. El que sí es fa de vegades és extirpar un cúmul de ganglis, on habitualment es poden comptar entre 5-20 ganglis. De totes formes cada vegada s'intenten treure els ganglis estrictament necessaris.

És el gangli axil·lar sobre el qual, en primer lloc, drena el sistema limfàtic de la glàndula mamària. Si aquest gangli es troba afectat pel tumor, cal fer una mastectomia total en gairebé tots els casos, amb algunes excepcions. Si el gangli sentinella no està afectat no cal realitzar un buidament axil·lar.

És el tipus d'intervenció que es realitza quan es diagnostica una afectació de ganglis de l'aixella. No és una cirurgia radical i agressiva i cada vegada més s'intenta treure el menor nombre possible de ganglis. El buidament ganglionar axil·lar suposa l'extirpació del nivell I i II axil·lars, i es preserva el nivell III, els que estan més propers al pit. Només en el cas que el cirurgià cregui convenient accedirà al nivell III.

La possibilitat de que això passi està relacionada amb el nombre de ganglis extirpats. L’aixella es divideix en 3 nivells de ganglis, des dels que estan més a prop del pit, fins als que estan més amunt. En principi, s'intenta extirpar només els dos primers nivells ganglionars axil·lars, fins i tot quan hi ha afectació dels ganglis pel càncer, per reduir el risc de linfedema, és a dir, que s'inflami el braç.

La tècnica del gangli sentinella evita en un gran nombre de pacients l'aparició de limfedema o inflor del braç que correspon al pit operat. És una tècnica cada vegada amb més ús que consisteix en l'extirpació del primer o primers ganglis limfàtics de l'aixella. L'objectiu és no extirpar ganglis sans, per tant, es realitza en aquelles pacients que en el moment del diagnòstic, quan es fa una ecografia del tumor i de l'aixella, no es veuen ganglis afectats pel càncer a l'aixella.

Encara que és molt variable, és possible que en 2-4 dies es pugui donar l'alta hospitalària. Moltes vegades la pacient se'n va amb algun drenatge. És millor evitar ingressos llargs a l'hospital per evitar risc d'infeccions.

L'objectiu de l'equip mèdic és mitigar i eliminar el dolor postquirúrgic. Per a això és molt important la col·laboració de la pacient i de la família per comunicar al personal si el dolor està controlat, ja que sovint estan previstes administracions extra de calmants per evitar moments innecessaris de dolor o molèsties.

Abans de la intervenció, es programa la rehabilitació per rebre les indicacions sobre què fer el mateix dia de l'operació, així com els dies posteriors.

La radioteràpia és un tractament molt eficaç contra les cèl·lules del càncer, perquè ataca aquelles que estan dins del seu camp d'administració. Des de fa poc temps es pot aplicar la radioteràpia pocs minuts després d'extirpar el tumor, abans de tancar la ferida. Això permet, eliminar les cèl·lules que estan molt pròximes al lloc on està el tumor. Algunes pacients només rebran aquesta radioteràpia mentre que altres la complementaran amb l'administració de radioteràpia els caps de setmana o fins i tot pocs mesos després de la intervenció.

No totes les pacients han de fer tractament amb quimioteràpia. En l'actualitat, gràcies a la investigació dels últims anys, hi ha eines molt bones per saber quan una pacient ha de rebre tractament. Per tant, només s'administrarà a aquelles pacients que ho necessitin, ja sigui perquè el càncer és més agressiu o perquè el tumor és gran o té els ganglis afectats. També es tenen en compte altres dades com la sensibilitat a la quimioteràpia. Els càncers sense receptors hormonals solen ser més sensibles a aquest tractament.

El càncer de mama hereditari representa al voltant de 5 a 10% de tots els casos de càncer de mama. Es tracta de pacients que tenen en totes les cèl·lules del cos una mutació concreta en els gens BRCA1 o BRCA2. Aquestes dones també presenten un augment en el risc de càncer d'ovari i d'altres càncers. Els homes que tenen una mutació també tenen un major risc de càncer de mama. L'única manera de determinar si existeix o no aquesta mutació és amb una anàlisi de sang i un estudi genètic.

Els canvis físics, el cansament, les nàusees o la sequedat vaginal són efectes secundaris del tractament que sumat al canvi d'imatge personal i la situació emocional, poden influir en una reducció del desig sexual. El desig sexual torna en general quan un es comença a sentir millor. Això vol dir que si el tractament és cada 2 o 3 setmanes, el desig sexual tornarà uns dies abans del següent tractament. Un cop completada la quimioteràpia el desig sexual torna com abans d'haver començat tractament.

Els tractaments contra el càncer sovint redueixen la capacitat lubricant que la vagina produeix durant l'excitació. Pel que es pot requerir de lubricació addicional perquè el coit resulti còmode. En cas d'utilitzar lubricant vaginal, cal intentar triar un gel amb base aquosa sense fragàncies ni químics. Aquests productes es poden trobar a la farmàcia.

A més, a mesura que la dona envelleix, la vagina pot perdre de manera natural la seva humidificació i elasticitat. Els tractaments contra el càncer, poden accelerar aquests canvis. Els humectants vaginals són productes sense hormones dissenyats per utilitzar-se diverses vegades al dia i millorar la salut i la comoditat vaginal en general. Els humectants vaginals són diferents als lubricants, ja que la seva durada és superior i no estan dissenyats per a l'activitat sexual.

Durant el tractament del càncer de mama i amb uns determinats fàrmacs, es poden notar alguns canvis en el color i el gruix de les ungles de les mans i els peus, o bé canvis al voltant del llit unguial. És possible que apareguin marques en les ungles, com línies horitzontals o verticals, o bé petites esquerdes. No són permanents i desapareixen amb el creixement de la ungla.

Les ungles es poden tornar primes o fràgils, no créixer com abans i poden trencar-se amb més facilitat. Potser aquestes ungles acabin d'aixecar-se per sobre del llit unguial o caure. En aquests casos, si l'ungla no es troba adherida al llit unguial, té més probabilitats d'infectar-se per bacteris o fongs, igual que les cutícules, que en deteriorar-se també es poden infectar.

La pèrdua de cabell es deu al fet que la quimioteràpia es dirigeix ​​a totes les cèl·lules que es divideixen ràpidament, cèl·lules sanes i cancerígenes. Els fol·licles pilosos formen part d'aquest tipus de cèl·lules. A mesura que s'administren dosis de tractament contra les cèl·lules cancerígenes, també es destrueixen les dels capil·lars. A les poques setmanes d'haver començat la quimioteràpia, és possible que es perdi part del cabell fins a arribar a l'alopècia o pèrdua integral del cabell.

Alguns fàrmacs de quimioteràpia afecten només al cabell del cap, altres provoquen la caiguda de les celles i les pestanyes, el borrissol del pubis i de les cames, braços i aixelles. Les zones afectades depenen del tipus de fàrmac i del temps que s'utilitzi. No tots els fàrmacs que s'utilitzen per tractar el càncer de mama produeixen alopècia.

La programació i la seqüència en el temps d'aquests fàrmacs també afecta la pèrdua del cabell. Alguns fàrmacs que s'administren cada setmana i en petites dosis poden minimitzar aquesta pèrdua. Altres tractaments que es programen cada 3 setmanes, en dosis més altes, tenen més probabilitat de provocar una major pèrdua de cabell.

En general, la caiguda no té efecte immediat. Sovint es manifesta després de 3 setmanes d'haver començat el tractament. Arribat a aquest punt, la caiguda del cabell pot produir-se de manera lenta o en flocs. Després de la quimioteràpia, és possible que apareguin canvis en la textura i quantitat del cabell.

No només pot caure el pèl del cap, també pot caure de qualsevol part del cos, com les celles, parpelles, així com també el borrissol dels braços i de les cames, les aixelles i la regió púbica. Depèn del medicament que es prescrigui pot produir-se la pèrdua total del cabell, en general durant les primeres setmanes del tractament, les pestanyes i les celles (adriamicina); debilitar-se el cabell en algunes persones (metotrexat); ocasionar una pèrdua mínima del cabell en la majoria de dones (5-fluorouracil) o causar la pèrdua total del cabell del cap, les celles, les pestanyes, la zona del pubis, les cames i els braços (el taxol (paclitaxel).

Els tints per al cabell contenen químics que poden danyar el cabell. No existeixen estudis que demostrin que el tint del cabell causi més dany després d'haver administrat un tractament de quimioteràpia. Tot i això, es recomana no tenyir-ho fins passat dos mesos d'haver finalitzat el tractament.

En l'actualitat, no es coneix un mètode per prevenir la caiguda del cabell causat per la quimioteràpia. Al llarg dels anys, s'ha provat reduir la caiguda del cabell amb la utilització de bosses de gel, ja que es pensava que aquestes tècniques reduïen el flux sanguini als capil·lars i es limitava l'exposició a la quimioteràpia. Aquestes tècniques no impedeixen al 100% la caiguda del cabell, i provoquen mal de cap, per la qual cosa s'han retirat en la majoria dels àmbits.

Per evitar ser punxat de manera repetida s'utilitzen un parell de catèters: el portacath i el d'inserció perifèrica, conegut com PICC.

El catèter portacath té la forma d'un disc de plàstic o de metall i s'introdueix per sota de la pell. La col·locació precisa de cirurgia sense ingrés. El més habitual és que un cop col·locat i passat uns 7-10 dies no es noti ni provoqui cap tipus de dolor ni sensació desagradable.

El catèter d'inserció perifèrica, conegut com PICC, té la part final externa. Aquest requereix de cures especials cada setmana, però no necessita quiròfan per a la seva col·locació.

Per aquests catèters es poden realitzar analítiques, administrar tractaments de quimioteràpia, medicació o contrast per fer proves diagnòstiques com un escàner (TC).

Tot i que no hi ha cap "tipus d’alimentació per al càncer", és a dir, una llista d'aliments que hagin demostrat que prevenen el càncer, es recomana consumir una varietat d'aliments saludables, amb èmfasi en els d'origen vegetal com les llegums, fècules i midons, fruites, vegetals, llet i productes lactis.

Realitzar algun tipus d'activitat física pot disminuir els efectes secundaris del tractament i ser menys greus. Les investigacions indiquen que realitzar exercici pot: alleujar les nàusees durant la quimioteràpia; millorar el reg sanguini a les cames, i en conseqüència, disminuir el risc de tenir coàguls; alleujar el restrenyiment, ja que estimula el sistema digestiu i facilita l'evacuació intestinal; revitalitzar el desig sexual; mitigar la fatiga causada per la radiació i la radioteràpia i millorar l'insomni.

Tot i que no sempre és necessari, ni de bon tros, hi ha una sèrie de situacions que obliguen a plantejar una mastectomia. Aquests casos són l'existència de dos o més tumors al pit, allunyats un de l'altre, o també quan hi ha un sol tumor, però que és molt gran. És poc freqüent, encara que hi ha pacients als quals s'aconsella una mastectomia a causa de que la mama és molt petita o el teixit és molt dens i no permet veure si el tumor s'estén més enllà o no.

És possible i aconsellable, sempre que la pacient no hagi de rebre radioteràpia després de l'operació. La radioteràpia que s'administra en tumors grans o en determinades situacions poden danyar la pròtesi o l'expansor que es col·loca per reconstruir la mama, i el resultat estètic final ser dolent. La pròtesi irradiada és fibrosa i pot endurir-se i produir dolor i ser desagradable al tacte, així com pot provocar sensació d'opressió i incomoditat. Com que no sempre passa, ni molt menys, aquesta opció s'ha de consultar amb la pacient perquè prengui part en la decisió.

En alguns països, com a Espanya, les pròtesis fixes o de silicona, sí estan finançades i se sol·liciten des del propi hospital o centre de salut. En canvi, les perruques no.

Un tractament és eficaç si s'observa que ha disminuït o desaparegut el tumor. Durant el tractament, l'oncòleg sol·licita una sèrie de proves que permeten saber com respon la malaltia al tractament. La resposta del tumor a la quimioteràpia és independent dels efectes secundaris que produeix.

El tractament endocrí consisteix en l'administració, en general per via oral, de fàrmacs que bloquegen la producció o l'acció dels estrògens sobre les cèl·lules malignes de la mama. Els tractaments hormonals han demostrat ser molt eficaços en aquest context i després d'una cirurgia de càncer de mama, poden reduir el risc que retorni el tumor en gairebé un 50%.

En general, és un tractament que s'administra per via oral i la seva durada oscil·la entre els 5 i 10 anys, depenent de les característiques del tumor. Quant als efectes secundaris, la teràpia hormonal pot provocar fogots, regles irregulars, petits sagnats (per això s'aconsella acudir a revisions periòdiques ginecològiques) o pèrdua de massa òssia (osteoporosi).

En general, les dones premenopàusiques mantenen o recuperen la funció ovàrica i tornen a tenir menstruacions una vegada que han completat el tractament. La represa de la funció ovàrica sol dependre de l'edat de la dona abans del tractament i del tipus de medicament rebut. Per exemple, les dones molt joves solen reprendre amb més facilitat la menstruació que les dones peri-menopàusiques.

La possibilitat que el càncer de mama que pateix una persona sigui hereditari només afecta un 5-10% de les pacients. És a dir que en un 90-95% no hi ha risc que les nostres filles puguin tenir càncer. De tota manera, és aconsellable seguir estils de vida saludable i controls ginecològics.

En el cas que hi hagi a la família dos pacients amb càncer de mama diagnosticats abans de la menopausa, o de tres pacients en edats més grans. Tot i així, les possibilitats segueixen sent baixes, del 10-20% aproximadament. En aquests casos s'aconsella fer un estudi genètic per descartar l'existència de mutacions heretades.

El diagnòstic de càncer suposa un canvi important en la vida personal i cada membre de la família l'afronta d'una manera diferent. En general, el recomanable és explicar-los els sentiments, les pors, les preocupacions i tot allò que es necessiti. És una manera de fer-los sentir útils perquè et poden servir de suport i ajudar-te a expressar les teves emocions. Si tens fills és important que parlis amb ells i els expliquis què passa.

Sí. Tot el procés durant el diagnòstic i el tractament del càncer de mama suposen una experiència vital estressant i, per tant, poden provocar canvis en l'autoestima. Alhora, pot haver-hi canvis en l'aspecte físic que poden fer que una es vegi menys atractiva, com la caiguda del cabell, les alteracions en la pell i les ungles, canvis de pes, cicatrius i limfedema.

És possible. Ara bé, si una dona vol tenir un fill després d'haver patit càncer de mama, és important consultar-ho amb el seu oncòleg perquè valori de manera individual el seu cas. Alguns tractaments que s'utilitzen per al càncer de mama provoquen esterilitat. No obstant això, avui dia hi ha tècniques de preservació de la fertilitat. En tot cas, la decisió ha de ser individualitzada i tenir en compte molts factors, com l'edat i el tipus de tumor.

En general, durant els dos o tres primers anys les revisions solen ser trimestrals o quadrimestrals per passar a ser semestrals o anuals un cop s'hagin passat 4-5 anys des de la intervenció.

Algunes persones consideren que la remissió vol dir que s'ha curat el càncer de mama, però aquest no és sempre el cas. La remissió és un període de temps en què el càncer respon al tractament o està controlat. En un estat de remissió completa, no es detecten cèl·lules canceroses mitjançant alguna de les proves disponibles. En un estat de remissió parcial, el càncer s'ha reduït, però no ha desaparegut del tot. Les remissions poden durar des de diverses setmanes fins a molts anys. Les remissions completes poden continuar durant anys i amb el temps pot ser que es consideri que la persona està curada. En cas que reaparegui el càncer de mama, és possible tornar a aconseguir la remissió completa amb tractament.

Els exercicis aquàtics són recomanats perquè milloren i reforcen el braç afectat. També hi ha un altre tipus de tractaments supervisats per un fisioterapeuta, com el massatge limfàtic o mesures de compressió, entre d'altres tècniques.

Hi ha diferents procediments. D'una banda, hi ha les tècniques autòlogues, on s'empren teixits de la pacient (teixits abdominals, de l'esquena, glutis, etc.). D'altra banda, existeixen tècniques amb implants, on s'utilitzen diferents tipus de materials per a omplir la mama. Les tècniques amb implants són menys complexes que les autòlogues pel que el seu ús està més estès. També, hi ha tècniques per reconstruir l'arèola i el mugró.  L’arèola es reconstrueix mitjançant tatuatges o utilitzant pell d'altres zones del cos. Per reconstruir el mugró, s'utilitza pell de la mama reconstruïda.

En alguns casos, sí. Per exemple, quan la mama contralateral és excessivament gran, excessivament petita o està molt caiguda.

Sí, és normal sentir desesperança i tristesa a vegades. La sensació d'incertesa és la que millor defineix l'experiència de patir un càncer. També és freqüent sentir-se culpable per no haver-se adonat abans. És molt important que recordis que el càncer no és culpa teva, ja que la malaltia és conseqüència de la combinació de múltiples factors. És important no confondre aquestes reaccions i temors amb un problema psicològic. Recorda que totes aquestes emocions són normals i poc a poc seran menys freqüents. En cas de no poder controlar-ho o que aquestes sensacions t’afectin el dia a dia, és recomanable consultar amb un professional.

En general, la preocupació per la família i el treball. També és habitual preocupar-se per l'estat físic i què pot passar amb els tractaments. Moltes pacients amb fills en edats primerenques tenen por d'explicar la situació. Totes aquestes preocupacions estan relacionades amb les circumstàncies del càncer, i són reaccions normals.

Després de la malaltia, poden aparèixer canvis en la sexualitat deguts a diversos factors. El tractament pot provocar sequedat i pèrdua d'elasticitat vaginal. Alhora, el cansament a causa de la malaltia o al tractament també afecta el desig sexual. Els aspectes psicològics soferts durant el diagnòstic i el tractament són molt importants. Moltes d'aquestes alteracions són transitòries i després d'un temps poden desaparèixer i tornar a la normalitat.

Algunes administracions locals compten amb un servei d'ajuda física a domicili, gestionat pels Serveis Socials i els equips de suport i cures pal·liatives de cada centre. Durant el tractament les pacients disposen d'un telèfon d'atenció les 24 hores.

En l'actualitat, el pronòstic de les pacients amb càncer de mama i les decisions terapèutiques es basen en una sèrie de paràmetres clínico-patològics. Els estudis genòmics analitzen l'activitat d'un grup de gens anormals i normals que poden augmentar el risc de reaparició del càncer després del tractament. Aquests test ajuden a l'hora de decidir si s'ha d'administrar quimioteràpia adjuvant, és a dir, administrar quimioteràpia desprès d'haver estat operada i en pacients en estadis primerencs. El seu objectiu, per tant, és aplicar els nous coneixements de genètica del càncer i evitar sobretractaments o infratractaments.

Amb els resultats dels tests genòmics l'oncòleg pot conèixer el risc de recaiguda i si s'ha d'administrar o no quimioteràpia.

Aquests estudis no estan indicats per a totes les pacients amb càncer de mama i es reserva per a aquells casos que presenten un càncer en estadi primerenc que no s'ha propagat cap als ganglis limfàtics (o que s'ha propagat cap a uns pocs d'ells).

Aquest tipus de prova està subvencionada per l'hospital i consisteix a analitzar una mostra del tumor obtinguda mitjançant biòpsia.