Proves i diagnòstic de la Uveïtis

L'examen amb làmpada de fenedura ha de ser realitzat per un oftalmòleg per avaluar l'estat del segment anterior de l'ull. En els ulls inflamats és possible trobar acumulacions de cèl·lules inflamatòries a la cara posterior de la còrnia (precipitats queràtics subendotelials). L'existència de cèl·lules inflamatòries (fenomen de Tyndall) i proteïnes (flare) en l'humor aquós indiquen trencament de la barrera hematoaquosa i de forma indirecta es correlaciona amb el grau d'inflamació. Segons la seva intensitat, hi ha una gradació de 0 a 4+.

Quan el nombre de cèl·lules inflamatòries en la cambra anterior és molt elevat, es produeix un dipòsit d'aquestes cèl·lules que produeixen un nivell denominat hipopi. Una de les complicacions freqüents associades a les uveïtis és la formació de sinèquies anteriors (l'iris a l'angle iridocorneal) o posteriors (de l'iris al cristal·lí). Si hi ha inflamació en el segment intermedi o posterior de l'ull es pot objectivar la presència de cèl·lules inflamatòries en el vitri, fenomen denominat vitritis o Tyndall vitri.

El grau de vitritis també es pot mesurar entre 0 i 4+. L'examen del fons d'ull és fonamental en tot procés inflamatori ocular i es realitza amb l'oftalmoscopi directe o indirecte, amb l'ajuda de lents. Aquest examen requereix entrenament per part de l'examinador i és realitzat de manera habitual per oftalmòlegs.

La oftalmoscòpia ajuda a diferenciar lesions a la retina o coroides, com a focus inflamatoris, focus de necrosi o signes de vasculitis retiniana, així com l'afectació o no del nervi òptic. En funció de la localització del focus inflamatori es pot caracteritzar l'afectació, com una retinitis (retina), coroiditis (coroide), corioretinitis (coroide + retina) o neurorretinitis (nervi òptic + retina).

Atès que les uveïtis són malalties complexes que poden afectar no només a l'ull sinó també a altres òrgans del cos, és freqüent que l'oftalmòleg especialista en uveïtis col·labori amb altres metges especialistes per tal d'arribar a una aproximació diagnòstica i terapèutica conjunta. Aquesta col·laboració multidisciplinar pot ser estable, en les "unitats multidisciplinars d'uveïtis" i estan formades per un oftalmòleg, internista, reumatòleg, immunòleg, neuròleg, infectòleg, etc.

No es disposa de cap bateria normalitzada de proves d'obligada realització en tots els pacients afectats per uveïtis. Normalment, s'utilitza un abordatge adaptat a les etiologies més probables, en funció del context clínic de cada pacient. La majoria requereixen una o poques proves diagnòstiques. No obstant això, quan els antecedents i l'exploració física no indiquen la causa de la uveïtis, els especialistes recomanen realitzar un grup de proves bàsiques, com l'hemograma complet, la velocitat de sedimentació globular (VSG), la serologia luètica i la radiografia de tòrax.

• Hemograma, bioquímica general i velocitat de sedimentació globular (VSG). Són proves de baix cost que permeten tenir dades objectives de l'estat general del pacient i del seu estat immunitari.
• Anticossos antinuclears (ANA), anticossos anticitoplasma de neutròfils (ANCA), anticossos antifosfolípid. Els ANA poden ser útils si se sospita d’una artritis idiopàtica juvenil, síndrome de Sjögren, lupus eritematós sistèmic o altres connectivopaties. Els ANCA es poden sol·licitar en el context d'una escleritis o una queratitis ulcerativa perifèrica, associada o no a uveïtis. Poden ser de 2 tipus: anticossos alterats a la granulomatosi de Wegener (c-ANCA) i anticossos augmentats en la periarteritis nodosa (p-ANCA).
• ECA i Lisozima. Poden estar alterades en la sarcoïdosi, encara que ambdues són poc específiques i el seu valor és limitat.
• Antígens d'histocompatibilitat. HLA-A29 (coriorretinopatía en perdigonada o malaltia de Birdshot), HLA-B27 (espondilitis anquilosant, artritis reactiva o síndrome de Reiter, artritis psoriàsica, artritis associada a MII), HLA-DR5 (artritis idiopàtica juvenil en el seu forma pauciarticular), HLA-B51 (malaltia de Behçet). Un 50% dels pacients amb uveïtis anterior tenen HLA-B27 positiu. A més, la seva positivitat confereix unes característiques especials a la uveïtis anterior aguda: edat de començament més primerenca, generalment homes, recidivant amb afectació ocular alternant, episodis més intensos i més incidència de complicacions.
• Serologies específiques. Lues, VIH, toxoplasma, toxocara, rickettsia (febre Q), borrelia (malaltia de Lyme), brucella, leptospira, clamídia (artritis reactiva), virus herpes simple, virus Epstein-Barr, citomegalovirus, etc. Les tècniques serològiques amb major rendibilitat són les de sífilis i VIH. Altres, s'han de valorar en funció de la sospita diagnòstica en el context del quadre ocular i sistèmic.
• Tests cutanis. La tuberculosi, histoplasmosi i coccidioidomicosis poden ser identificats per aquestes proves. El més utilitzat és el test de Mantoux o PPD, que pot ser útil de cara a orientar cap a una possible tuberculosi. Ha de ser sol·licitat si hi ha símptomes pulmonars, exposició coneguda, casos refractaris amb patró compatible, radiografia de tòrax sospitosa, quadre ocular compatible amb tuberculosi, i sempre abans d'administrar un tractament immunosupressor de llarga durada o fàrmacs biològics.
• Radiodiagnòstic. Radiografia de tòrax, radiografia d'articulacions sacroilíaques, TC, RMN, gammagrafia amb gal·li.
• Altres proves. Punció lumbar, biòpsia cutània, hemocultiu, estudi de fluids intraoculars, interconsulta a altres especialitats.