5 febrer de 2020
- Què és?
- Causes i factors de risc
- Símptomes
- Proves i diagnòstic
- Tractament
- Evolució de la malaltia
- Línies d'investigació
- Preguntes freqüents
Tractament de la Uveïtis
Amb el tractament apropiat, la majoria dels atacs d'uveïtis anterior desapareixen en pocs dies o setmanes, però és comú que es presentin recaigudes. La inflamació relacionada amb la Uveïtis posterior pot durar des de mesos a anys i pot causar dany permanent de la visió, fins i tot amb tractament.
Hi ha diferents tractaments segons la tipologia i localització de la uveïtis:
Uveïtis anterior. No acostuma a comportar gravetat quant a la pèrdua de visió, i es tracta amb col·liris antiinflamatoris i dilatadors de la pupil·la (midriàtics) durant un període limitat de temps.
Uveïtis posterior no infecciosa. Es tracta amb antiinflamatoris i els corticoides són els més utilitzats per la seva efectivitat. Poden administrar-se per via oral o de manera local, mitjançant infiltracions voltant de l'ull, o en injeccions intraoculars, mitjançant implants.
Uveïtis cròniques o associades a malalties immunològiques. Poden requerir l'ús de fàrmacs immunomoduladors o biològics.
Intervenció quirúrgica. Pot ser eficaç per esmenar complicacions associades com les cataractes o el glaucoma (que afecten el segment anterior), el despreniment de retina, l'opacitat vítria o l'edema macular (que afecta el fons de l'ull).
Tractament de les Uveïtis no infeccioses
-
Primera línia de tractament: els corticoides
Els corticoides constitueixen la primera línia de tractament dels episodis aguts d'inflamació intraocular. Els casos d'uveïtis anterior es tracten de manera habitual amb corticoides en gotes (tòpics) i dilatadors de la pupil·la (midriàtics). En els casos aguts en què hi ha afectació del segment posterior (retina i nervi òptic) o risc de pèrdua visual, els corticoides s'administren a dosis altes per via sistèmica.
Els corticoides també poden ser utilitzats en injecció periocular o intravítria (incloent la triamcinolona o implants intravitris de dexametasona i fluocinolona). No obstant això, l'ús intraocular dels corticoides pot estar associat a l'aparició de complicacions, com l'augment de la pressió intraocular o l'aparició de cataracta.
A més, l'administració local de corticoides no serveix per al tractament de l'alteració immunològica sistèmica subjacent en la patogènesi de les uveïtis no infeccioses.
Malgrat la seva utilitat en la fase aguda de la inflamació ocular activa, és conegut que l'ús continuat de corticoides està associat a l'aparició d'efectes adversos. A causa d'això el seu ús com a teràpia de manteniment en les uveïtis s'ha d'ajustar a la mínima dosi possible (5-10 mg / dia) i, si és possible, s'ha d'intentar retirar de manera gradual el tractament esteroïdal.
-
Immunosupressors uveïtis cròniques o recidivants
Per tal d'evitar possibles reactivacions de la uveïtis i disminuir al mínim la càrrega de corticoides, en els casos d'uveïtis cròniques o recidivants, que tenen capacitat de provocar dany estructural i pèrdua visual, es recomana utilitzar immunosupressors sistèmics com fàrmacs estalviadors de corticoides.
Els immunosupressors clàssics més utilitzats per al tractament de manteniment de les uveïtis no infeccioses són la ciclosporina A (l'únic immunosupressor que té indicació aprovada Espanya per a aquest ús), azatioprina, metotrexat i micofenolat mofetil / sòdic.
En la pràctica clínica hi ha poca evidència de superioritat d'un immunosupressor sobre un altre. No obstant això, s’acostuma a utilitzar la ciclosporina. El metotrexat sol ser d'elecció en nens, dones i ancians per la seva millor tolerància. L'azatioprina i el micofenolat de mofetil o àcid micofenòlic 1 poden ser eficaços en cas de toxicitat present o potencial inacceptable de la ciclosporina. Els fàrmacs alquilants, pels seus efectes col·laterals indesitjables, pràcticament han desaparegut de l'arsenal terapèutic oftalmològic.
Els fàrmacs immunosupressors clàssics són efectius (sols o en combinació) per al control dels brots d'inflamació aguts en un gran percentatge de pacients amb uveïtis no infeccioses. No obstant això, el seu inici d'acció és relativament lent i no sempre aconsegueixen controlar els brots d'uveïtis, de manera que hi ha aproximadament un 30% de pacients que són resistents (refractaris) al tractament convencional o bé presenten intolerància a causa del desenvolupament d'efectes adversos, com ara la nefrotoxicitat, hipertensió arterial o hirsutisme associats a l'ús de ciclosporina a o la intolerància digestiva i disfunció hepàtica amb el metotrexat.
En efecte, els immunosupressors clàssics poden provocar el desenvolupament d'efectes adversos greus i, per això, el seu ús ha d'estar associat a un monitoratge estret per part de l'equip multidisciplinari d'uveïtis, amb realització d'analítiques periòdiques i controls amb el reumatòleg / internista durant el seguiment.
-
Fàrmacs biològics
Els fàrmacs biològics van ser en un inici desenvolupats per tractar malalties inflamatòries sistèmiques com l'artritis reumatoide, la psoriasi, l'artritis psoriàsica o la malaltia inflamatòria intestinal i, també, per prevenir el rebuig d'òrgans trasplantats.
Els fàrmacs biològics modifiquen el sistema immunitari i produeixen una immunosupressió "selectiva" i, per això, generen menor toxicitat que els immunosupressors convencionals.
El tractament amb fàrmacs biològics en la uveïtis és conseqüència de que, aproximadament, un 30% de les uveïtis no responen a tractaments convencionals (corticoides i immunosupressors).
Fàrmacs biològics per uveïtis no infeccioses
Actualment es disposa de 5 anticossos monoclonals anti-TNF- α en el mercat: infliximab, adalimumab, etanercept, golimumab i certolizumab pegol.
- Infliximab (Remicade, MSD). És el primer que es va utilitzar per al tractament de les uveïtis no infeccioses i amb el qual hi ha més experiència. És un anticòs quimèric que s'administra via endovenosa en règim d'hospital de dia. L'evidència científica actual és sòlida quant a la seva eficàcia en el tractament de les uveïtis no infeccioses greus que amenacen la visió, en particular efectivitat en la uveïtis associada a Behçet, en la qual té indicació aprovada al Japó des de 2007, no sent així en la Unió Europea o als Estats Units. Infliximab té gran rapidesa d'acció i, per això, es considera una opció terapèutica vàlida en aquells casos aguts d'inflamació intraocular greu que amenaci la visió.
- Adalimumab (Humira, Abbvie) és un anticòs monoclonal anti-TNF-α humanitzat que s'administra de forma subcutània cada 15 dies de forma ambulatòria. La seva efectivitat en el tractament de les malalties inflamatòries oculars refractàries a tractament convencional ha estat àmpliament demostrada en la literatura (Llorenç et al., 2012; Diaz-Llopis et al., 2012). Per la seva comoditat d'administració i el seu menor risc de reaccions anafilàctiques en no tenir la part murina, té una alta tolerància per part dels pacients i constitueix l'anti-TNF d'elecció en la uveïtis associada a AIJ, el VKH, l'oftàlmia simpàtica o la corioretinopatía tipus birdshot. També es considera adalimumab una opció vàlida quan s'ha iniciat tractament biològic amb infliximab, per tractar de forma ràpida un cas d'uveïtis greu (inducció de la remissió) i es vol fer el tractament de manteniment de forma ambulatòria, més còmoda per al pacient.
- Golimumab (Simponi, MSD) és un anti-TNF-α de nova generació humà que s'administra de forma subcutània un cop al mes. La freqüència d'injeccions és menor i és de més fàcil aplicació, amb una ploma injectable, que resulta menys dolorosa. L'experiència amb l'ús de golimumab en oftalmologia és més reduïda, però hi ha evidència que podria constituir una opció vàlida com a tractament anti-TNF de rescat quan infliximab o adalimumab han fallat (Be-Coma et al., 2014). A més, golimumab és especialment útil en aquells casos d'uveïtis associada a AIJ amb edema macular que s'han convertit en refractaris a altres anti-TNF.
- Certolizumab pegol (Cimzia, UCB) s'administra de forma subcutània cada 15 dies i té l'avantatge que la seva degradació és més lenta (i per tant la seva vida mitjana més llarga) i no travessa la barrera placentària. Encara que l'evidència científica sobre el seu ús en uveïtis es redueix a un article publicat pel nostre grup (Llorenç et al., 2014), certolizumab pegol pot constituir una opció vàlida en els casos de pacients que requereixin tractament anti-TNF per a la seva uveïtis i que estiguin en edat fèrtil per quedar-se embarassades.
Efectes secundaris col·liris, corticoides o immunosupressors
El tractament de la uveïtis amb col·liris, corticoides o immunosupressors provoca efectes secundaris que poden influir en la qualitat de vida dels pacients i l'adherència al tractament.
L'ús de col·liris pot influir en la vida diària ja que quan s'utilitzen produeixen dilatació pupil·lar. A més, en les primeres setmanes el ritme de gotes acostuma a ser freqüent, amb la qual cosa s'altera el ritme diari.
A més, els corticoides també poden produir problemes gastrointestinals (úlcera pèptica, hemorràgia digestiva, pancreatitis); endocrí-metabòlics (Síndrome de Cushing, trastorns menstruals, impotència, elevació de la glucosa en sang, supressió de l'eix hipotàlem hipofisari-suprarenal, retard del creixement); musculoesquelètics (osteoporosi, ostenecrosis asèptica (mort de les cèl·lules òssies per falta de reg sanguini), afectació dels músculs); dermatològiques (acne, hirsutisme, fragilitat capil·lar, estries violàcies, retard de la curació de les ferides); oculars (cataractes, augment de la pressió ocular (glaucoma); cardiovasculars (hipertensió arterial, insuficiència cardíaca); neuropsiquiàtrics (alteracions de l'humor i de la personalitat, hipertensió endocranial benigna); sistema defensiu (alteracions dels mecanismes de defensa amb susceptibilitat a desenvolupar infeccions).
Informació documentada per:
Publicat: 20 febrer de 2018
Actualitzat: 3 desembre de 2019
Subscriu-te
Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.
Gràcies per subscriure-t'hi!
Si es la primera vegada que et subscrius rebrás un mail de confirmació, comprova la teva safata d'entrada.