Preguntes freqüents sobre el Trastorn Depressiu

No existeix aquest diagnòstic, tot i que sí hi ha persones amb tendència a un caràcter depressiu en les que el seu estat d'ànim es regeix per sentiments d'abatiment, tristesa, desànim, desil·lusió i infelicitat; té sentiments d'impotència, inutilitat i baixa autoestima; es autodesqualifica, tendeix a la cavil·lació i preocupació constant; sol criticar, jutjar i portar la contrària als altres, és pessimista i tendeix a sentir-se culpable o penedit.

No hi ha una edat d'inici característica dels trastorns depressius i es poden presentar a qualsevol edat. No obstant això, l'edat d'inici si difereix d'un tipus de trastorn depressiu a un altre. Així els trastorns adaptatius es poden presentar a qualsevol edat; el trastorn distímic sol iniciar-se en l'etapa d'adult jove o d'adult, sent infreqüent el seu inici en la tercera edat; i els episodis depressius (depressió major) són més freqüents en l'adult i en l'ancià que en l'adult jove.

No disposem de dades que permetin suggerir cap tipus de relació hereditària pel que fa als trastorns adaptatius. Per contra, l'existència d'antecedents familiars de trastorns depressius si augmenta discretament la predisposició a tenir un trastorn depressiu del tipus episodi depressiu (depressió major) o trastorn distímic.

Certes característiques del trastorn depressiu, com la seva gravetat i l'edat d'inici precoç, s'associen a una major predisposició genètica. No obstant això, fins i tot en aquests casos concrets, el component genètic d'aquest tipus de trastorns mentals és molt inferior a la d'altres trastorns psiquiàtrics, com pot ser el trastorn bipolar o l'esquizofrènia.

Fins al moment, no s'ha pogut demostrar cap associació causal entre una alteració genètica concreta i del tenir un trastorn depressiu.

Fins al moment no disposem de cap evidència científica que suggereixi una associació entre alteració en la concentració sanguínia de liti i el desenvolupament d'un trastorn psiquiàtric. Per tant, amb finalitat diagnòstica, no hem de sol·licitar una anàlisi de nivells en sang de liti. Cal recordar que sí que és de gran utilitat sol·licitar nivells plasmàtics de liti a persones que, en el context d'un trastorn depressiu o d'un trastorn bipolar, realitzen tractament amb liti. En aquest cas, conèixer els nivells de liti en sang ens permet prescriure la dosi de carbonat de liti més adequada per a cada persona.

Els objectius terapèutics del tractament psicològic en un trastorn depressiu, si bé varien d'un subtipus a un altre i, de vegades, d'un individu a un altre, poden resumir-se en: facilitar una adequada comprensió de la malaltia; modificació de símptomes respecte a l'activació conductual (restabliment progressiu del nivell de funcionament previ tant pel que fa a hàbits i rutines diàries com pel que fa al compliment de responsabilitats i, posteriorment, d'activitats plaents) i reestructuració cognitiva (identificar els biaixos interpretatius que realitza, a qüestionar-se la validesa o veracitat de les seves conclusions i a ampliar o flexibilitzar les seves consideracions, així com aprendre a substituir les afirmacions distorsionades per altres amb fonament més objectiu i més adaptatives); facilitar noves tècniques per enfrontar-se a situacions d'estrès presents i futures, així com tècniques per afrontar millor els sentiments de tristesa, ràbia, ansietat, timidesa o pànic. Per a això pot ser útil facilitar tècniques de maneig de l'ansietat i tècniques d'augment d'habilitats socials amb millora de l'assertivitat.

Aproximadament un 20% de les persones que deixen de prendre bruscament un fàrmac antidepressiu presenta una síndrome de discontinuació, sent molt inferior la seva incidència si la retirada és progressiva. També pot aparèixer una síndrome de discontinuació després d'una reducció parcial de dosi. Els símptomes més freqüents són: cefalea, sensació d'inestabilitat, sensació distèrmica (sensació rara de fred-calor), inquietud, nàusees, parestèsies (formigueig) en extremitats i diarrea. Els símptomes de la síndrome de discontinuació solen ser lleus i d'inici ràpid després de la retirada brusca del fàrmac. L'inici dels símptomes sol produir-se ja en el primer o segon dia després de la retirada del fàrmac i, normalment, desapareix espontàniament en 1 o 2 setmanes, tot i que no és excepcional que es prolongui durant diverses setmanes.

Algun fàrmac antidepressiu pot produir una discreta sedació. És important remarcar que aquest efecte sol ser transitori i lleu. D'altra banda, l'alcohol, per si mateix, també pot produir certa somnolència. Pel que s'entén que l'ús combinat d'alcohol i fàrmacs antidepressius, sobretot en els primers dies del tractament antidepressiu, pot provocar una sensació de son superior a la que tindríem en prendre o només alcohol o només fàrmacs antidepressius. A més, el consum habitual d'alcohol pot reduir l'eficàcia dels fàrmacs antidepressius i predisposar a la persona a tenir un trastorn depressiu. No obstant això, el consum ocasional o moderat diari d'alcohol no estaria totalment contraindicat en pacients que prenen fàrmacs antidepressius.

Segons l'experiència clínica en la utilització de la major part dels fàrmacs antidepressius durant l'embaràs es pot afirmar que un nombre molt ampli de fàrmacs antidepressius no semblen estar associats a un major risc de malformacions fetals. Així mateix, no hi ha indicis clars que el contacte del fetus amb els fàrmacs antidepressius pugui motivar alteracions en el desenvolupament psicomotor del nen.

Els fàrmacs antidepressius disponibles al mercat arriben a la llet materna i, per tant, els lactants de mares en tractament amb fàrmacs antidepressius estan exposats a aquests fàrmacs. No obstant això, l'experiència clínica no suggereix l'existència d'efectes secundaris mèdicament complexos en el lactant de mares que prenen fàrmacs antidepressius. Tot i això, donada la poca informació mèdica en aquest camp, es desaconsella la lactància materna a les mares que prenen fàrmacs antidepressius. En qualsevol cas, la recomanació mèdica inicial ha de ser que en cada cas individual prioritzar entre la lactància materna o la presa de fàrmacs antidepressius.

En base a l'elevada eficàcia antidepressiva del tractament electroconvulsiu des de fa dècades existeix en la comunitat mèdica un enorme interès per obtenir una alternativa terapèutica a l'electroshock que, mantenint l'objectiu de produir una estimulació elèctrica, no requereixi d'anestèsia ni, si és possible, de la provocació d'una convulsió electroencefalogràfica.

L'estimulació magnètica transcranial és una tècnica que reuneix aquests criteris (no requereix anestèsia, no requereix convulsió) en la qual mitjançant l'aplicació repetida i mantinguda de camps magnètics en l'àrea prefrontal (més o menys a la zona de les temples) s'indueix una corrent elèctrica.

Tot i haver-se publicat un ampli nombre d'estudis sobre estimulació magnètica transcranial en trastorns depressius (essencialment en el subtipus episodi depressiu o depressió major), no existeix un ampli consens respecte a la seva eficàcia. La controvèrsia existent es deu a diversos fets. D'una banda hi ha aspectes metodològics d'aquests estudis que dificulten l'obtenció de conclusions; d'altra banda, els propis resultats respecte a la seva eficàcia són motiu de discussió. Referent a això, considerant els resultats en el seu conjunt, les taxes de remissió i, fins i tot, el grau de millora observat, no són especialment elevats. Tots aquests fets justifiquen que l'aplicació clínica d'aquesta alternativa terapèutica encara sigui motiu de debat.

L'estimulació cerebral profunda és un tractament quirúrgic experimental de recent desenvolupament dirigit al tractament de persones afectades d'un trastorn depressiu subtipus depressió major resistent a diverses pautes farmacològiques i al tractament psicològic. Per ara, aquesta opció terapèutica experimental no s'ha plantejat com a alternativa de tractament per a pacients amb trastorn adaptatiu o trastorn distímic.

De moment, a l'espera de disposar d'estudis amb àmplies mostres poblacionals, aquesta tècnica terapèutica està totalment restringida a l'àmbit de la recerca, no de la pràctica clínica diària.

El primer i més urgent és intentar que el pacient sigui visitat com més aviat per un metge perquè avaluï i tracti les conseqüències físiques derivades de l'intent de suïcidi (possibles ferides pel traumatisme, possible efecte nociu de les pastilles ingerides, etc.) i el risc que es produeixi un segon intent d'autolesió de forma imminent. En base a aquest risc es procedirà a l'ingrés hospitalari del pacient (si és molt elevat) o a la seva derivació per a un seguiment ambulatori especialitzat. És important, a més, per part de l'entorn intentar no culpabilitzar al pacient. És bo que el pacient vegi que entenem que ell s'ha vist en la necessitat de realitzar aquesta conducta com a conseqüència del malestar intens que li produeixen els símptomes de la malaltia. Independentment d'això, però no en el moment agut, tant la família com el personal sanitari, li podran suggerir i/o ensenyar conductes alternatives que puguin ajudar-lo en el futur a reduir aquesta necessitat d'acabar amb la seva vida.