Tractament del Trastorn Bipolar

Fàrmacs. El tractament farmacològic és imprescindible per al maneig de la malaltia que s'haurà de prendre al llarg de la vida. Es disposa de medicaments que ajuden tant a frenar les fases d'eufòria com a superar la fase de depressió. També hi ha substàncies que redueixen la freqüència i intensitat de les recaigudes. Cap d'aquests fàrmacs és una droga ni crea dependència.

Suport psicològic. Permet afrontar amb enteresa les dificultats que comporta la malaltia, aprendre a reconèixer els símptomes inicials d'una possible descompensació i a conèixer-se millor.

) Hàbits alimentaris i de son. Es recomana evitar en la mesura que pugui sotmetre’s a situacions estressants, o bé aprendre estratègies per reduir el seu impacte i practicar algun tipus d'esport o exercici.

Nous tractaments. S'està investigant sobre nous tractaments per a la malaltia, tant per a Ia fase maníaca, per a la qual han aparegut nous fàrmacs amb menys efectes secundaris, com per a la fase depressiva. Per exemple, els anomenats antipsicòtics atípics han demostrat ser molt útils per tractar les fases maníaques o depressives (depenent del fàrmac) i per a la prevenció de recaigudes. A més, tenen menys efectes secundaris que els medicaments més antics. Alguns fàrmacs que havien estat usats clàssicament com antiepilèptics (àcid valproic, lamotrigina, carbamazepina, oxcarbamazepina) han demostrat tenir una molt bona eficàcia per a la prevenció de recaigudes tant maníaques com depressives del trastorn bipolar.

Antiepilèptics (o eutimitzants). Aquest grup de fàrmacs s'utilitza primordialment durant la fase de manteniment per prevenir les recaigudes i, en algunes circumstàncies, en fases agudes maníaques (àcid valproic) i depressives (lamotrigina).

L'elecció d'un o altre depèn de la tendència a recaure cap a un o altre tipus d'episodi, l'experiència amb altres fàrmacs i del perfil d'efectes adversos. Són fàrmacs, generalment, ben tolerats, però requereixen que els seus nivells siguin, de forma rutinària, mesurats en sang per assegurar que es troben en rang terapèutic. El risc d'intoxicació és força més baix que amb el liti. Certes precaucions que cal tenir amb alguns d'ells són les reaccions dermatològiques que, si bé excepcionals, requereixen una immediata consulta amb el metge.

Els antipsicòtics típics i atípics. Són una família de fàrmacs que han demostrat ser útils en una altra malaltia, l'esquizofrènia, i en la fase maníaca del trastorn bipolar (encara que alguns també són útils per a la depressió i la prevenció de recaigudes). Alguns pacients semblen beneficiar-se d'un tractament de manteniment amb algun d'aquests fàrmacs, generalment associats a estabilitzadors de l'ànim (com el liti o alguns antiepilèptics).

En general, els antipsicòtics atípics (com la clozapina, la risperidona, l'olanzapina, la quetiapina, l'amisulpride, la ziprasidona, la paliperidona, la asenapina o l'aripiprazol) són molt menys propensos que els antipsicòtics clàssics (haloperidol) de presentar efectes secundaris de tipus neurològic com, per exemple, el parkinsonisme, però tampoc estan exempts d'efectes indesitjables com sedació o augment de pes. Alguns antipsicòtics, com la quetiapina, han demostrat també tenir efectes antidepressius i estabilitzadors de l'estat d'ànim.

Els antidepressius. Com el seu nom indica, aquest grup de fàrmacs exerceix el seu efecte sobre neurotransmissors que milloren l'estat d'ànim augmentant la seva disponibilitat al cervell (serotonina, noradrenalina, dopamina, etc.).

Els antidepressius es classifiquen segons el neurotransmissor al qual afecten:

• ISRS (fluoxetina, paroxetina, sertralina i altres) tenen un efecte sobre la serotonina.
• ISRNS (venlafaxina, duloxetina, o desvenlafaxina) exerceixen el seu efecte tant sobre la serotonina com la noradrenalina.

No obstant això, fora de les fases depressives, en el cas del trastorn bipolar, els neurotransmissors poden ser perjudicials perquè poden inclinar la balança i l'equilibri del cervell cap a un episodi maníac.

Com el trastorn bipolar requereix una predisposició natural de base genètica, en principi els antidepressius no causen mania a qualsevol persona que els prengui. No obstant això, el tractament d'una fase depressiva en un pacient bipolar amb antidepressius pot incrementar, en cert grau, el risc de canvi cap a la mania, sobretot si el pacient no segueix tractament amb un estabilitzador o un antipsicòtic.

Per això, en general, no s'aconsella prescriure antidepressius per fases depressives lleus o reactives -les que segueixen, per exemple, a una mala notícia o un problema personal-, sinó més aviat reservar-los per les depressions moderades o greus, en què les avantatges del tractament superen els possibles inconvenients o riscos.