Evolució del Trastorn Bipolar
Amb tractament, l'evolució és, en general, bona. Sense tractament, en canvi, l'evolució és gairebé sempre molt negativa, amb constants recaigudes i greus conseqüències familiars, laborals i socials.
Generalment, tot i que hi ha excepcions, la malaltia es desenvolupa de forma imperceptible durant l'adolescència, etapa ja de per si procliu a la inestabilitat emocional, i aconsegueix la seva esplendor en l'edat adulta, en forma d'una fase depressiva o bé hipomaníaca/maníaca.
Moltes vegades, el primer episodi ve precedit per una situació ambiental estressant. No obstant això, a partir d'aquí la malaltia es va independitzant de les circumstàncies ambientals i psicològiques, de manera que els mecanismes biològics reguladors de l'estat d'ànim semblen entrar en una oscil·lació permanent, que porta a la persona a perdre el punt de referència del seu estat anímic habitual.
Cada recaiguda fa a l'individu més vulnerable a l'estrès, de manera que, alguns pacients, poden arribar a presentar el que es diu «ciclació ràpida», que és la successió ininterrompuda de depressió i eufòria (per convenció, s'inclou en aquest subgrup a aquells que presenten 4 o més episodis l'any).
El trastorn bipolar és només lleugerament més freqüent en la dona que en l'home, però la ciclació ràpida és moltíssim més freqüent en les pacients femenines. No obstant això, la ciclació ràpida pot revertir amb un tractament adequat.
Hi ha un subgrup de pacients que tenen en comú la tendència a recaure sempre per les mateixes dates. Per aquesta raó, els factors meteorològics són partícips en la regulació de l'estat d'ànim. El patró estacional més freqüent és el que comporta una fase depressiva a la primavera, una maníaca o hipomaníaca a l'estiu, i una nova depressió a la tardor. Sembla que un dels factors meteorològics més importants és la lluminositat del dia i la durada. Alguns d'aquests pacients milloren de la depressió en viatjar a països del tròpic i a d’altres el canvi els desencadena una fase maníaca.
També, és important destacar que hi ha un subgrup de pacients que, en paral·lel amb els símptomes de l'estat d'ànim, presenten una progressiva disminució de les seves capacitats cognitives i d'acompliment funcional. Això és més freqüent en aquells casos en què l'evolució és més tòrpida amb freqüents i greus recaigudes. En aquests casos, hi ha tractaments psicoterapèutics -rehabilitació cognitiva i funcional- que poden ser d'ajuda per recuperar parcialment aquestes funcions.
Conseqüències del Trastorn Bipolar
El tractament és determinant per impedir les principals complicacions de la malaltia, en les quals una de les més greus és el suïcidi.
El suïcidi es produeix, generalment, en el context d'una fase de depressió profunda o fases mixtes. La persona afectada té la sensació que la seva vida no té sentit, se sent fracassada i inútil i pensa sincerament que la seva desaparició serà un alleujament per a ella i per als que l'envolten. Com ha perdut la capacitat de gaudir, té la sensació que la seva vida està buida i que no val la pena. És molt difícil fer-li comprendre a una persona en tal estat que la seva dramàtica visió de les coses està produïda per una malaltia i que, amb tractament, en poques setmanes recuperarà l'objectivitat i deixarà de desitjar la mort. S'estima que un 15% dels pacients amb trastorn bipolar moren per suïcidi. L'índex d'intents fallits és molt més elevat.
Una altra complicació greu que presenten alguns pacients és l'abús de drogues. Els estimulants, com la cocaïna o les amfetamines, proporcionen un alleujament momentani, tot i que perniciós a mig i llarg termini, dels símptomes depressius. L'alcohol és, per a altres, una forma d'escapar de l'angoixa que acompanya de manera assídua a la depressió. Quan un pacient amb trastorn bipolar cau en l'abús o dependència de drogues, afegeix una malaltia més a la que ja té, perjudicant la resposta del tractament i el pronòstic de la malaltia.
Una de les conseqüències comuns d'una fase d'eufòria són també els conflictes conjugals/familiars. Moltes vegades, el desconeixement per part de la parella o del familiar del caràcter patològic de la conducta, el porta a pensar que aquesta és voluntària i lliure. En altres casos, tot i conèixer la malaltia, suportar la situació es fa excessiu i la parella se separa. Quan el pacient és molt jove i viu amb els seus pares, aquests reaccionen amb freqüència sobreprotegint-lo i limitant la seva autonomia personal.
La pèrdua del lloc de treball, la degradació o la ruïna empresarial són també conseqüències de la malaltia si no es tracta a temps. L'eufòria porta a contreure riscos excessius i gastar més del que es té; la depressió comporta baixes laborals i un evident descens de la productivitat.
En l'aspecte social, l'estigma que envolta els trastorns psiquiàtrics comporta notables perjudicis al pacient per no poder parlar amb naturalitat del trastorn com passa amb altres malalties com pot ser l'artrosi o l’excés de colesterol.
Informació documentada per:
Publicat: 20 març de 2018
Actualitzat: 20 març de 2018
Subscriu-te
Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.
Gràcies per subscriure-t'hi!
Si es la primera vegada que et subscrius rebrás un mail de confirmació, comprova la teva safata d'entrada.