Viure amb Trastorn Bipolar
Molts dels pacients, després d'un temps de prendre correctament el tractament -malgrat tenir bastants efectes secundaris-, regular els seus hàbits i abstenir-se de prendre alcohol i drogues, han pogut tornar a portar una vida normal, tant en l'aspecte laboral com social i familiar. És cert que conviure amb una malaltia crònica pot ser dur, però moltes persones aconsegueixen dia a dia tenir una bona qualitat de vida.
Alguns consells pràctics en la vida diària, fonamentals per a la prevenció de recaigudes són els següents:
Autoobservar-se. Una correcta autoobservació és la millor manera de prevenir recaigudes. Fixar-se, sobretot, en l'estat d'ànim i, si aquest no és normal, analitzar el perquè. Prestar especial atenció a la son; molt sovint, la sensació de "no necessito dormir" és la primera baula d'una descompensació. Observar també si últimament es discuteix més que de costum, si molesten coses a les que abans no es donava importància, si es parla més o s'està més bromista. En general, desconfiar dels canvis. Pot resultar útil dur a terme un registre diari que inclogui el nombre d'hores de son, les activitats importants que es realitzen i una puntuació de l'estat d'ànim. Si s'ha tingut una recaiguda, intentar recordar o preguntar als coneguts quins són els primers símptomes que s'han tingut (símptomes prodròmics) i tenir una llista per estar alerta si aquests tornen a aparèixer.
Dormir cada dia vuit o nou hores. Estudis recents demostren que una correcta qualitat i quantitat de son és un factor bàsic per prevenir recaigudes. En general, es pot afirmar que dormir menys de set hores diàries comporta un risc elevat de presentar una fase hipomaníaca o maníaca, mentre que dormir més de deu hores al dia augmenta les possibilitats de presentar un episodi depressiu.
No consumir tòxics. El consum, encara que sigui en una única ocasió, de determinades substàncies com la cocaïna, l'LSD, l'èxtasi i altres drogues és, a part de perjudicial per a la salut física i mental de qualsevol persona, suficient per presentar una descompensació, complicar el curs de la malaltia i facilitar l'aparició de símptomes psicòtics. El consum d'altres substàncies com l'alcohol, la marihuana i els seus derivats tendeix a provocar l'aparició de nous episodis i augmentar l'ansietat. Pel que fa al cafè, s'ha de ser conscient que els seus efectes sobre el son (insomni) duren aproximadament vuit hores. Per tant, és recomanable no prendre cafè a partir de les quatre de la tarda.
Fugir de l'estrès. Intentar reservar temps diari per a un mateix i realitzar activitats agradables, sempre de forma relaxada. Practicar alguna activitat que ajudi a rebaixar la tensió (exercici físic moderat, lectura, pintura), així com tractar de relativitzar els problemes.
Escoltar a persones de confiança. Buscar, entre els familiars o amics, algú que pugui actuar com a punt de referència. Normalment, aquelles persones que conviuen amb persones amb trastorn bipolar poden detectar l'inici d'una descompensació de forma més clara. Comentaris del tipus "últimament et veig una mica estrany" o "et comportes d'una manera diferent" han de servir per prendre consciència que, potser, s'està iniciant una recaiguda. En aquest cas és aconsellable visitar al psiquiatre.
Prendre correctament la medicació. És la millor manera d’evitar recaigudes. Abandonar la medicació per iniciativa pròpia comporta el risc de crear resistència al fàrmac. D'altra banda, deixar la medicació bruscament augmenta de forma considerable el risc de recaure de forma immediata. Malgrat tot això, si no s'està prenent de forma correcta la medicació, el millor que es pot fer és ser sincer amb el psiquiatre i comentar-li, perquè es pot confondre al metge respecte a la conveniència d'un fàrmac determinat, la dosi, etc. que poden tenir conseqüències molt negatives en el curs de la malaltia.
Explicar tots els símptomes. Encara que sembli estrany, algunes vegades, dades aparentment irrellevants (canvis en els hàbits alimentaris, sexuals o de la manera de vestir) poden resultar determinants perquè el psiquiatre sàpiga en quin moment de la malaltia es troba el pacient i poder seguir un tractament adequat.
Aficionar-se a la regularitat. La regularitat en els hàbits de son, d'activitats i en els hàbits alimentaris és bàsica per disminuir la vulnerabilitat a les recaigudes.
No afrontar-se a la malaltia i intentar aprendre a conviure-hi. La negació de la malaltia no fa més que agreujar-la. No s’és bipolar, es té un trastorn mental. Tenir en compte que aquesta malaltia no té res a veure amb la personalitat. No hi ha dues persones amb trastorn bipolar iguals.
Projecte SIMPLe per registrar l'estat d'ànim i rebre missatges psicoeducatius
El projecte SIMPLe té com a objectiu estudiar la utilitat dels dispositius mòbils en el seguiment de pacients diagnosticats d'un trastorn bipolar i proporcionar-los una eina per al registre constant del seu estat d'ànim, alhora que rebre missatges psicoeducatius personalitzats per mantenir la seva estabilitat. Tot això, a través d'una interfície senzilla, amigable i discreta que pretén adaptar-se a la seva activitat normal diària amb la mínima interferència possible. Una estratègia de seguiment i psicoeducació que pot ajudar als pacients amb trastorn bipolar a millorar la seva qualitat de vida, evitar recaigudes, complicacions i hospitalitzacions. Alhora, aquesta aplicació facilita el contacte amb els serveis d'atenció de salut mental, en cas que es registrin situacions urgents en l'estat d'ànim.
Què fer si es detecta l'inici d'una Fase Eufòrica?
Tenir en compte els següents consells davant l'inici d'una fase d'eufòria (maníaca o hipomaníaca):
Augmentar el nombre d'hores de son fins a un mínim de deu.
Limitar el nombre d'activitats.
Dedicar un màxim de sis hores diàries a estar actiu.
No intentar vèncer l'eufòria "per esgotament": com més activitats es realitzin, més eufòric s'estarà.
Reduir l'estimulació mental mitjançant exercicis de relaxació o estirat al llit.
Evitar el consum d'estimulants, com el cafè, el te, els refrescos de cola i les begudes energètiques.
Davant l'impuls de realitzar despeses importants, posposar qualsevol operació econòmica un mínim de 24 hores i demanar l’opinió a algú de confiança.
Sotmetre les "idees genials" al criteri d'una altra persona.
No permetre’s pujar: l'eufòria d'avui és la depressió de demà.
Sobretot, posar-se en contacte com més aviat millor amb el psiquiatre.
Què fer si es detecta l'inici d'una Fase Depressiva?
Davant l'inici d'una depressió, tenir en compte els següents consells:
Dormir un màxim de nou hores.
No automedicar-se.
Intentar augmentar el nombre d'activitats.
Fixar-se objectius realistes: pas a pas.
No prendre decisions importants.
No sentir-se culpable de la depressió, de la mateixa manera que un diabètic no ha de sentir-se culpable dels seus nivells de sucre.
Res dura eternament: no s'està deprimit tota la vida.
Relativitzar les idees d'inferioritat, pessimisme i desesperança: són símptomes de la pròpia depressió que no responen a la realitat.
Intentar fer exercici físic: sovint és útil per a sentir-se més enèrgic.
Consultar amb el psiquiatre.
El Trastorn Bipolar i el treball
Les fluctuacions i recaigudes del trastorn poden generar dubtes sobre com s'hauria de plantejar aquesta situació en l'entorn laboral. Ha de quedar clar que la salut és el primer i s'han de tenir en compte l'estrès i els horaris a la feina (evitar horaris nocturns). Més enllà d'aquestes consideracions, el trastorn no limita el treball durant els períodes d'estabilitat.
D'altra banda, sempre es planteja el dubte de si s'ha de compartir aquesta informació amb els superiors o companys. La informació sobre l'estat de salut és una qüestió personal, de manera que cada un és capaç de decidir què vol explicar i què no al respecte i, en cap cas, s'està obligat a explicar que es té una determinada malaltia.
Òbviament, hi ha algunes situacions en què és recomanable -però no obligatori- per sentit comú, a efectes pràctics i per sinceritat, compartir la informació sobre la malaltia. Costa de creure, per exemple, que una parella amb pretensions d'estabilitat funcioni de forma correcte si s'oculta una informació tan rellevant com el fet de patir un trastorn mèdic crònic. Altres tipus de relacions més casuals i esporàdiques no requereixen de tanta "sinceritat" respecte a l'estat de salut mental d'algun dels implicats.
El Trastorn Bipolar i la família
La família juga un paper fonamental en tots els aspectes de la vida i més en la salut mental. És per això, que la família propera ha d'estar al corrent de la situació, i més important encara, saber com detectar l'inici d'una recaiguda i saber actuar. La persona que té un trastorn bipolar és, bàsicament, la major part del temps, una "persona normal", pel que s'ha de tractar de la mateixa manera que se la tractaria si no tingués cap malaltia psiquiàtrica. Hi ha el risc de marginar al pacient quan es pensa que no pot assumir certes responsabilitats quan està asimptomàtic, com si fos diferent als altres, i no s'ha de caure en aquest error. La família, a més, juga un paper essencial a l’hora de generar un ambient poc estressant i reduir el risc de recaigudes.
Actitud de la família en fases depressives
Frases del tipus "anima't", "no és res", “això són dos dies" o "alegra aquesta cara", poden ser contraproduents si es té en compte que molts dels símptomes no depenen exclusivament de la voluntat del pacient. De vegades, frases com aquestes, encara que dites amb la millor de les intencions, poden fer-li sentir fins i tot pitjor. La majoria de persones que han tingut una depressió la defineixen com el període més dur de la seva vida, per la qual cosa és important no contribuir a augmentar el seu sofriment.
Actitud de la família davant estats maníacs
El familiar ha d'intentar evitar discussions amb el pacient durant les fases maníaques, atès que l'estat en què es troba suposa una dificultat per valorar de forma objectiva la realitat. És convenient posposar les decisions importants a moments de major estabilitat. Es pot intentar, sobretot si el familiar o amic comparteixen informació sobre la malaltia, fer-li entendre que potser està malalt i que hauria de consultar amb un metge -almenys per sortir de dubtes-. Si admet la seva malaltia, se li ha d'oferir suport per acompanyar-lo a veure al psiquiatre. Si hi ha situacions que poden posar en risc al pacient o als altres, cal trucar als serveis d'emergència abans d'intentar insistir amb qualsevol altra mesura.
Actitud de la família durant els ingressos
L'ingrés s'ha de considerar com un recurs necessari en moments en què la malaltia interfereix notablement en la vida del pacient o del seu entorn. És un mitjà per aconseguir la recuperació del control sobre la malaltia i la llibertat de decisió.
Encara que resulti difícil, durant els ingressos el familiar ha d'intentar actuar amb normalitat, com hauria actuat si l'ingrés hagués estat per una altra causa. No s'han d'intentar abordar "grans temes" o converses transcendents i convé tenir converses quotidianes. Mai cal culpar el pacient d'alguna cosa que va fer o deixar de fer abans d'ingressar, ni transmetre la sensació que la vida és un caos sense ell o que a casa s’està molt millor quan està ingressat.
Després d'un ingrés s'ha d'evitar que es creïn situacions altament estressants i acceptar que la recuperació de la persona és progressiva.
Consells pràctics per a familiars: aprèn a detectar símptomes
Identificar de forma precoç una recaiguda és bàsic per evitar que aquesta sigui greu. Per a això, és bàsica la col·laboració de les persones que conviuen amb el pacient que han d'estar alerta davant qualsevol canvi en el comportament de l'afectat, sobretot pel que fa a:
Nivell d'activitat. Un augment brusc de l'activitat acostuma a ser un bon indicador de l'inici d'un quadre eufòric.
Irritabilitat. L'aparició de constants disputes, impaciència excessiva o intolerància pot anunciar l'inici d'una fase maníaca o mixta.
Productivitat verbal. El fet que el pacient comenci a estar més xerraire, que parli més ràpid i amb més volum, els canvis constants de tema o la dificultat per interrompre el seu discurs poden indicar també l'inici d'una fase d'eufòria.
El son. La disminució de la necessitat de dormir és, molt freqüentment, el símptoma més precoç de recaiguda. A l'inici d'una fase d'eufòria, el pacient se'n va a dormir més tard, o bé comença a despertar-se abans del que és habitual, s'aixeca més d'hora i sol aprofitar per fer coses quan hauria d'estar dormint. Dormir menys pot actuar com a desencadenant d'un episodi i, d'altra banda, l'insomni pot ser també un símptoma de la malaltia i aparèixer durant els episodis depressius, maníacs o mixtos, agreujant el quadre. En les depressions pot succeir el contrari: el pacient s'aixeca més tard i nota més son durant el dia, tot i que també hi ha pacients que presenten insomni.
Aparició de nous interessos, projectes o idees. Sobretot quan apareixen de manera sobtada. En principi no s’han de coartar iniciatives o decisions raonades pel pacient de manera sistemàtica. No obstant això, convé posposar l'avaluació i possible execució d'aquests projectes a moments de major estabilitat. Quan la família considera que els plans i idees del pacient poden comportar conseqüències negatives i tenen una elevada probabilitat de fracàs, en lloc d'entrar en discussions sobre aquests nous projectes, és aconsellable fer veure que es pot tractar d'un símptoma de la malaltia i que estarien més tranquils si es consultés amb el metge. En qualsevol cas, no cal utilitzar desqualificatius i comentaris similars del tipus "ets poc realista", "quan penses madurar?".
Canvis de l'estat d'ànim. Cal parar atenció en aquells canvis anímics que no s'han produït per un motiu o raó concrets o que són massa intensos o prolongats en relació amb la causa que els ha provocat. Pot resultar molt útil advertir "canvis de caràcter", per exemple, si una persona que generalment sol ser tímida o introvertida comença a mostrar-se més bromista i extrovertida, molt probablement està iniciant un episodi maníac o hipomaníac. D'altra banda, si algú que habitualment sol tenir bon humor comença a mostrar-se més malhumorat o inhibit, segurament està començant un episodi depressiu.
Davant els símptomes depressius i/o suïcides
La depressió és una malaltia que limita la capacitat de prendre decisions lliurement i que, en alguns casos, pot conduir a un intent de suïcidi. El 15% dels pacients amb trastorn bipolar moren per suïcidi. El pacient deprimit pot arribar a preveure el suïcidi com a única sortida per acabar amb el patiment, sense valorar que la depressió és tractable i transitòria. Les idees de suïcidi constitueixen un símptoma de la depressió, els pacients poden creure que tenen dret a suïcidar-se i que no hi ha una altra solució, quan en realitat no són ells els que decideixen, sinó que decideix la pròpia malaltia, ja que quan desapareix la depressió també ho fan les idees suïcides. Per aquesta raó, el familiar del pacient té el dret i el deure d'evitar, en la mesura del possible, que el pacient dugui a terme les seves amenaces suïcides. Sobretot, se li ha de fer entendre que no s'està limitant la seva llibertat ni els seus drets en el moment en què es prenen mesures contra el suïcidi, sinó que s'estan ampliant.
Algunes mesures recomanables en el cas que el pacient presenti pensaments de suïcidi són:
Informar al psiquiatre.
Preparar tot el necessari per, si el psiquiatre ho considera convenient, realitzar una hospitalització.
Mentre dura la situació de risc, no deixar al pacient sol a casa.
No deixar la medicació al seu abast i fer-se responsable de la seva administració. Guardar la resta de la medicació en un lloc segur, amb clau si és possible.
Informació documentada per:
Publicat: 20 març de 2018
Actualitzat: 20 març de 2018
Subscriu-te
Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.
Gràcies per subscriure-t'hi!
Si es la primera vegada que et subscrius rebrás un mail de confirmació, comprova la teva safata d'entrada.