Causes i factors de risc de l'Esquizofrènia

Alteracions bioquímiques. L'esquizofrènia podria ser conseqüència d'un problema de comunicació entre les neurones. De tots els neurotransmissors (els que s'encarreguen de transmetre la informació entre les neurones), s'ha vist que la dopamina (neurotransmissor present en diverses àrees del cervell i que és especialment important per a la funció motora de l'organisme) és el que està més alterat . Clàssicament, la hipòtesi que hi ha un desequilibri de la funció dopaminèrgica ha estat la principal hipòtesi neuroquímica de l'esquizofrènia, postulant que la malaltia, o almenys els símptomes psicòtics, són el resultat d'un excés d'activitat dopaminèrgica. La principal avantatge d'aquesta hipòtesi és que els fàrmacs que disminueixen la dopamina milloren la psicosi, mentre que els fàrmacs o drogues que l'augmenten poden desencadenar símptomes d'aquest tipus o agreujar l'esquizofrènia.

No obstant, en els darrers anys, ha pres força l’aparició de la hipòtesi glutamatèrgica de l’esquizofrènia. Aquesta proposa que la disfunció vinculada al glutamat (principal neurotransmissor excitatori del cervell) pot jugar un paper fonamental per explicar les causes de la malaltia, especialment dels símptomes negatius i de les alteracions cognitives. Probablement són hipòtesis complementàries i no excloents.

Alteracions en l'estructura del cervell. Prop de la meitat dels pacients presenten alteracions en l'estructura del cervell. Aquestes inclouen dilatació dels ventricles, disminució del volum de determinades àrees del cervell (especialment del lòbul temporal, de la formació amígdalo-hipocampal, del tàlem, de l'escorça prefrontal) i una disminució global de la mida del cervell. No obstant això, és important ressaltar que aquestes alteracions no són específiques de l'esquizofrènia ni tots els pacients les presenten.

Alteracions del funcionament del cervell. La majoria dels estudis de neuroimatge funcional, en què no només s'estudia l'estructura del cervell sinó també la funció, han assenyalat una disminució en la funció de l'escorça prefrontal en l'esquizofrènia, que és la part del cervell que dóna habilitat de raonament. Aquesta hipofrontalitat constitueix una de les troballes biològiques d'esquizofrènia més àmpliament contrastats. La hipofrontalitat és més evident durant la realització de proves mentals que requereixen d'una activació prefrontal.