Preguntes freqüents sobre las Valvulopaties

En principi, la patologia coronària, que és la que s’associa amb el risc de presentar una angina o un infart, no té cap mena de relació en ser portador o no d’una valvulopatia. El risc d’infart està més relacionat amb els factors de risc cardiovascular que pugui tenir (tabac, diabetis, hipertensió, colesterol) que no pas amb la valvulopatia en si.

Els ecocardiogrames s’indiquen en funció de l’estadi evolutiu de la seva malaltia. Així, en casos lleus el segon control es pot arribar a fer als tres anys de seguiment, mentre que en casos severs es poden anar repetint cada sis mesos i associar-se, si cal, a altres exploracions com un ecocardiograma transesofàgic o un ecocardiograma d’exercici.

La indicació de la cirurgia normalment es fa en base a la clínica del pacient i a certes troballes a l’ecocardiograma que indiquen dany miocàrdic incipient. Normalment símptomes i alteracions a l’ecocardiograma es presenten alhora, però de vegades això no és així, i l’ecocardiograma pot detectar dany en pacients asimptomàtics. En aquests casos, cal recomanar també la cirurgia, doncs si ens esperem a l’aparició de símptomes el dany produït pot ser irreversible.

Sovint el malalt nega símptomes perquè s’ha adaptat a la seva limitació que ja no reconeix com a tal, aleshores podem realitzar una prova d’esforç per veure si la tolerància a l’exercici és l’esperada per a la seva edat. Aquesta prova moltes vegades desemmascara símptomes i ajuda a indicar la cirurgia en el pacient que es considerava asimptomàtic.

L’ecocardiografia transesofàgica és un tipus especial d’ecocardiografia, que es realitza amb una sonda que es col·loca dins l’esòfag. Per realitzar-la, el pacient cal que vingui en dejú. Se li administrarà una sedació que farà augmentar la tolerància al procediment, de manera que la majoria de pacients no el consideren gens traumàtic. El que aconseguim amb aquesta prova és veure les estructures cardíaques d’una forma molt més precisa, de manera que podem confirmar el diagnòstic, si no ha quedat clar mitjançant un ecocardiograma transtoràcic convencional, i ens permet definir molt millor l’anatomia de la lesió perquè el cirurgià pugui decidir la millor tècnica quirúrgica a aplicar.

Hi ha un equilibri molt estret entre la concentració de sal de dins les cèl·lules i de fora, el que anomenen el tercer espai. Si ingerim sal, aquesta s’absorbeix i per mantenir l’equilibri de la seva concentració alhora es reabsorbirà líquid, de manera que, d’una banda, augmentarà la pressió arterial i, de l’altra, s’acumularà líquid també al tercer espai, apareixent els símptomes de falta d’aire i edemes. A més, l’efectivitat del tractament hipotensor també es redueix molt si es pren sal, pel que és important evitar l’excés de sal.

No és necessari si seguim una dieta variada i equilibrada (a menys que ho aconselli el professional sanitari).

En principi sí, però és recomanable comentar-ho amb el professional sanitari per veure que aquestes infusions no interfereixen amb la medicació que es pren.

Dependrà del tipus d’esport i de l’estadi en què estigui la malaltia. No és bona una taquicardització excessiva (l’excés d’adrenalina pot ser perjudicial).

No són aconsellables, així que millor no utilitzar-les ja que no son innòcues.

S’ha d’intentar planificar i veure si és factible. Caldria coordinar al cardiòleg i el ginecòleg per fer els seguiments, ja que pot ser un embaràs de risc que requerirà d’un seguiment intensiu.

A l'igual que la resta de les valvulopaties, l'estenosi aòrtica pot ser lleugera, moderada o greu. És possible que tingui una estenosi valvular no greu durant molts anys i no sigui necessari substituir la vàlvula aòrtica. La substitució de la vàlvula està indicada si l'estenosi aòrtica és greu i s'associa a símptomes o a una disminució en la força del cor, o si es realitzés una cirurgia cardíaca per un altre motiu. En la majoria dels pacients, la substitució es realitza mitjançant una cirurgia. Si es té un risc elevat de complicacions és possible que es plantegi l'opció d'una substitució de la vàlvula a través d'un catèter. En un percentatge petit de pacients, el risc d'una substitució valvular aòrtica mitjançant cirurgia o percutània és molt elevat pel que el tractament serà amb medicaments.
 

La substitució de la vàlvula aòrtica mitjançant cirurgia ha estat el tractament d'elecció per a pacients amb estenosi aòrtica greu i l'experiència i eficàcia d'aquest tractament és molt àmplia. Actualment la substitució valvular aòrtica percutània (TAVI) està limitada per a pacients amb alt risc quirúrgic. És possible que en els propers anys el tractament amb TAVI s'ampliï a pacients amb un risc quirúrgic menor a mesura que s'acumuli experiència i es comprovi l'eficàcia a llarg termini.

La principal diferència entre una cirurgia convencional i l'implant d'una TAVI, a través d'una incisió al pit, és que per a la cirurgia convencional és necessari utilitzar un aparell de circulació extracorpòria (s'ha de parar el cor). En canvi, durant l'implant d'una TAVI, que no és per via inguinal, la vàlvula es col·loca a través d'un catèter que s'introdueix directament al cor o a l'aorta sense necessitat d'aturar els batecs del cor i utilitzar una màquina de circulació extracorpòria.

Si la TAVI es realitza per via inguinal cal estar a l'hospital aproximadament cinc dies. En cas d'una TAVI per via no inguinal (amb incisió al pit) l'ingrés pot prolongar-se a set dies. Després de l'implant d'un MitraClip cal romandre a l'hospital aproximadament dos o tres dies. Aquesta estada hospitalària seria en el cas de que no hi hagués incidències en la cirurgia o que necessitessin de cures especials (per exemple, diàlisi).

Una causa relativament freqüent de valvulopatia és l'endocarditis infecciosa. Aquesta complicació és especialment greu en pacients portadors de pròtesis valvulars. Per disminuir el risc, és important mantenir una higiene dental i acudir periòdicament al dentista. A més, haurà d'informar els metges que és portador d'una pròtesi abans de qualsevol intervenció i se li indicarà si cal que prengui antibiòtics abans dels procediments invasius.

Les principals diferències entre els dos tipus de pròtesis són la seva durabilitat i el risc de formar coàguls.

Les pròtesis mecàniques són extraordinàriament resistents i poden funcionar durant molts anys sense que afecti el seu rendiment. Son molt usades en pacients joves. El seu desavantatge és que a l'estar fabricades amb materials artificials (carboni i titani, fonamentalment) afavoreixen la formació de coàguls que poden embussar el seu mecanisme o produir embòlies. Per aquest motiu, tots els pacients amb pròtesis mecàniques han de prendre anticoagulants de per vida.

Les biològiques, en canvi, no presenten aquest risc de formar coàguls, però tenen una durada més limitada ja que "envelleixen" amb els anys. Aquest tipus de pròtesi són ideals per a pacients d'edats més avançades i per als que presenten alguna contraindicació per prendre anticoagulants.

La majoria de les intervencions sobre la vàlvula aòrtica es realitzen de forma mínimament invasiva, encara que cada cas s'ha de valorar de forma individual amb el cirurgià. Hi ha algunes situacions que fan que aquesta alternativa no sigui la més adequada, com quan hi ha patologia concomitant en la vàlvula aòrtica o en les artèries coronàries. Tampoc es pot fer si hi ha una afectació greu de les artèries o de l'aorta i en casos de pacients que han tingut intervencions prèvies a la banda dreta del tòrax.

Tot i que cada cas és especial i únic, hi ha diverses eines per estimar el risc d'una persona quan se sotmet a una intervenció quirúrgica cardíaca. Aquests càlculs es basen en l'estudi de bases de dades de milers de pacients intervinguts en molts centres de diversos països i mostren un risc aproximat que pot calcular-se amb antelació. Aquestes eines són un element més en el càlcul preoperatori del risc, però és important recordar que no totes les situacions clíniques ni tots els tipus d'intervencions poden simular-se amb la mateixa precisió. Per aquests motius, res pot substituir la informació que el cirurgià ofereix al pacient de forma individualitzada al avaluar-lo.

Encara que això depèn, en part, de l'estat general preoperatori de cada pacient (edat, capacitat funcional, presència d'altres malalties ...), en general, la gran majoria dels pacients poden recuperar un nivell d'activitat alt tot just una setmana després de la intervenció . Es recomana mantenir algunes restriccions fins que les ferides cicatritzen del tot en unes sis setmanes. SI la intervenció es realitza de forma mínimament invasiva, la recuperació és més ràpida i és possible recuperar un grau total d'activitat amb molta més rapidesa.