Diagnòstic de la Sordesa
L'otorinolaringòleg realitza una història clínica, examina les orelles mitjançant l'otoscopi o el microscopi (netejant el cerumen, si cal) i realitza un estudi d'audició.
L'estudi de l'audició es realitza mitjançant proves subjectives i objectives que aporten dades en relació a si existeix o no una alteració auditiva, i en cas afirmatiu, de quin tipus és, de quin grau i quin tractament requereix.
Proves per diagnosticar la Sordesa
Proves subjectives
Estan condicionades per la col·laboració del pacient i l'experiència de l'examinador. Són les proves més realitzades per la quantitat i qualitat d'informació que faciliten.
Proves objectives
No requereixen la col·laboració del pacient i poden ser realitzades des del naixement:
- Otoemissions acústiques
- Impedanciometria
- Potencials Evocats Auditius de Tronc Cerebral
- Potencials Evocats Auditius d'Estat Estable
Pruebas subjetivas
Están condicionadas por la colaboración del paciente y la experiencia del examinador. Son las pruebas más realizadas por la cantidad y calidad de información que facilitan.
Acumetria. Conjunt de proves i instruments d'exploració de l'audició que no utilitzen aparells electrònics per a la seva execució. Se serveix habitualment de diapasons. Les més utilitzades són:
- Prova de Weber. És una prova ràpida d'audició que pot detectar la pèrdua d'audició de l'orella mitjana (hipoacúsia conductiva unilateral) i la pèrdua d'audició de l'orella interna (hipoacúsia neurosensorial unilateral). Es realitza col·locant el diapasó al front del pacient que ha de dir en quin costat escolta el so.
- Prova de Rinne. Consisteix a comparar l'audició del pacient per via aèria i per via òssia. Per a això es fa vibrar el diapasó i es col·loca fermament a la mastoide del pacient (via òssia). A continuació, es col·loca l'extrem de les branques del diapasó a l'entrada del conducte auditiu extern (via aèria). De la comparació de les dues vies es pot detectar on es localitza la lesió que provoca la hipoacúsia.
Audiometria. Fa referència als sistemes d'exploració de l'audició en què es fan servir mitjans electrònics. L'instrument utilitzat és l'audiòmetre. És un aparell capaç d'emetre els sons necessaris per a l'estudi de l'audició.
- Audiometria tonal. Permet quantificar el nivell d'agudesa auditiva del pacient i localitzar la lesió. Consisteix en detectar el llindar auditiu del pacient (a què intensitat comença a sentir-hi) en diferents freqüències (sons greus, aguts o mitjans) tant per via aèria (presentant el so a través del conducte auditiu extern amb un auricular) com per via òssia (presentant el so a través de la mastoide amb un vibrador). Cada un d'aquests llindars és registrat amb una sèrie de signes internacionalment admesos, donant lloc a un registre gràfic anomenat audiograma.
- Logoaudiometria. Utilitza llistes de paraules bisil·làbiques en lloc de tons purs per avaluar la qualitat de l'audició residual.
Què és una audiometria?
L'audiometria tonal és la prova que permet avaluar el funcionament del sistema auditiu i revelar si l'audició està alterada en la part de la transmissió del so o a la part més relacionada amb el sistema nerviós, el que ajuda a definir el tractament a seguir.
L’audiometria tonal es du a terme en una cabina audiomètrica i es realitza amb un audiòmetre. L’audiòmetre emet senyals acústics a diferents nivells de pressió sonora (intensitat) i en diferents freqüències. El pacient ha d'indicar al professional, a través d'un polsador o alçant la mà, quan sent el senyal.
Les dades de la prova es traslladen a l’audiograma. L'audiograma és una reproducció gràfica dels resultats obtinguts durant l'audiometria tonal on es representen els llindars d'audició (on comença a escoltar) del pacient. En una audiometria tonal s'expressen els llindars d'audició en decibels de nivell d'audició (dB de HL), que tenen com a referència la corba del llindar d'audició normal (0dB). Una persona que tingui uns llindars amb un valor superior a 20 dB té una pèrdua d'audició o hipoacúsia.
Aquesta prova se sol realitzar de dues formes diferents: per via àrea, amb l'ús d'auriculars, o per via òssia, amb un vibrador que es col·loca darrera l'orella.
Una comparativa entre les dues vies proporciona una millor indicació de quina part en particular de l'oïda és la responsable de la pèrdua auditiva (hipoacúsia de transmissió, neurosensorial o mixta).
La logoaudiometria és un test similar a l'audiometria tonal, però en lloc d'escoltar diferents tons, es presenten al pacient paraules que ha de repetir.
Gràcies a aquesta prova, es pot conèixer el llindar de percepció de la paraula, que indica com s'escolten i s'entenen converses normals.
Informació documentada per:
Publicat: 18 maig de 2018
Actualitzat: 28 març de 2025
Subscriu-te
Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.
Gràcies per subscriure-t'hi!
Si es la primera vegada que et subscrius rebrás un mail de confirmació, comprova la teva safata d'entrada.