Un projecte elaborat conjuntament amb . Aquest enllaç s'obre en una nova pestanya.

Diagnòstic de la Sordesa

Temps de lectura: 3 min

L'otorinolaringòleg realitza una història clínica, examina les orelles mitjançant l'otoscopi o el microscopi (netejant el cerumen, si cal) i realitza un estudi d'audició.

L'estudi de l'audició es realitza mitjançant proves subjectives i objectives que aporten dades en relació a si existeix o no una alteració auditiva, i en cas afirmatiu, de quin tipus és, de quin grau i quin tractament requereix.

Proves per diagnosticar la Sordesa

Existeixen dos tipus de proves: objectives i subjectives. 

Proves objectives

Persona amb elèctrodes al cap i un monitor que mostra l'activitat cerebral

No requereixen la col·laboració del pacient i per tant poden ser realitzades des del naixement:

  • Otoemissions acústiques
  • Impedanciometria
  • Potencials Evocats Auditius de Tronc Cerebral
  • Potencials Evocats Auditius d'Estat Estable

Proves subjectives

Estan condicionades per la col·laboració del pacient i l'experiència de l'examinador. Són les proves més realitzades per la quantitat i qualitat d'informació que faciliten.

Proves d'audició amb diapasó

Acumetria. Conjunt de proves i instruments d'exploració de l'audició que no utilitzen aparells electrònics per a la seva execució. Se serveix habitualment de diapasons. Les més utilitzades són:

  • Prova de Rinne. Consisteix a comparar l'audició del pacient per via aèria i per via òssia. Per a això es fa vibrar el diapasó i es col·loca fermament a la mastoide del pacient (via òssia). A continuació, es col·loca l'extrem de les branques del diapasó a l'entrada del conducte auditiu extern (via aèria). De la comparació de les dues vies es pot detectar on es localitza la lesió que provoca la hipoacúsia.
  • Prova de Weber. És una prova ràpida d'audició que pot detectar la pèrdua d'audició de l'orella externa i mitjana (hipoacúsia conductiva unilateral) i la pèrdua d'audició de l'orella interna (hipoacúsia neurosensorial unilateral). Es realitza col·locant el diapasó al front del pacient que ha de dir en quin costat escolta el so.
Persona amb cascos per a una audiometria

Audiometria. Fa referència als sistemes d'exploració de l'audició en què es fan servir mitjans electrònics. L'instrument utilitzat és l'audiòmetre. És un aparell capaç d'emetre els sons necessaris per a l'estudi de l'audició.

  • Audiometria tonal. Permet quantificar el nivell d'agudesa auditiva del pacient i localitzar la lesió. Consisteix en detectar el llindar auditiu del pacient (a què intensitat comença a sentir-hi) en diferents freqüències (sons greus, aguts o mitjans) tant per via aèria (presentant el so a través del conducte auditiu extern amb un auricular) com per via òssia (presentant el so a través de la mastoide amb un vibrador). Cada un d'aquests llindars és registrat amb una sèrie de signes internacionalment admesos, donant lloc a un registre gràfic anomenat audiograma.
  • Logoaudiometria. Utilitza llistes de paraules bisil·làbiques en lloc de tons purs per avaluar la qualitat de l'audició residual.
Un projecte elaborat conjuntament amb . Aquest enllaç s'obre en una nova pestanya.

Informació documentada per:

Ignacio Berdejo Gago
Miguel Caballero Borrego

Publicat: 18 maig de 2018
Actualitzat: 28 març de 2025

Les donacions que es poden fer des d'aquesta pàgina web són exclusivament en benefici de l'Hospital Clínic de Barcelona a través de la Fundació Clínic per a la Recerca Biomèdica, i no per a la Fundació BBVA, col·laboradora del projecte PortalClínic.

Subscriu-te

Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.

Gràcies per subscriure-t'hi!

Si es la primera vegada que et subscrius rebrás un mail de confirmació, comprova la teva safata d'entrada.

Hi ha hagut un poblema i no hem pogut enviar les teves dades, si us plau, torna a intentar-ho més tard.