Preguntes freqüents sobre la Malaltia Inflamatòria Intestinal

La malaltia inflamatòria intestinal és una malaltia crònica que produeix una inflamació de la paret del tracte gastrointestinal per causes que es desconeixen. La malaltia inflamatòria intestinal engloba bàsicament la colitis ulcerosa i la malaltia de Crohn.

En la colitis ulcerosa la inflamació comença en el recte i pot progressar de manera contínua al llarg de l'intestí gros (còlon) i afectar la primera capa de la mucosa intestinal.

En la malaltia de Crohn la inflamació pot afectar qualsevol tram del tracte gastrointestinal, des de la boca fins a l'anus, i a totes les capes de la paret intestinal (transmural)

La malaltia inflamatòria intestinal cursa amb episodis de remissió (disminució o desaparició dels símptomes) i episodis de brot (símptomes de reactivació de la malaltia). Els símptomes són variables depenent del diagnòstic (malaltia de Crohn vs colitis ulcerosa), la localització i / o extensió de la inflamació i la gravetat.

Alguns dels símptomes que poden aparèixer són diarrea, amb o sense sang, dolor abdominal, urgència, incontinència, febre i pèrdua de pes.

Davant la detecció de símptomes suggestius de brot, com dolor abdominal moderat-intens, diarrea que no cedeix amb el tractament habitual, presència de sang en femta, febre, pèrdua de pes, nàusees i vòmits durant més de 48 hores, s'ha de posar en contacte amb el metge o infermera de referència per a una actuació precoç, que permeti l'adequació del tractament i la recerca de consell mèdic.

Un cop confirmat el brot, depenent del tipus de malaltia, zona d'afectació i intensitat d'aquest, el professional d'infermeria, en col·laboració amb el metge, pot indicar instruccions a seguir pel que fa a modificació de dosi, afegir nous tractaments o gestionar exploracions i / o visites addicionals.

La prevalença de la malaltia inflamatòria intestinal a Espanya, tot i que és molt difícil d'establir, s'estima al voltant de 87-110 casos / 100.000 habitants / any. La colitis ulcerosa és més freqüent.

Quant al sexe, la freqüència d'homes i dones és similar. Hi predomina principalment en els països desenvolupats i en la raça caucàsica, especialment entre els jueus. Es pot presentar a qualsevol edat i en la majoria dels casos entre els 20 i 30 anys.

No existeix un simple perquè. Les persones desenvolupen aquesta malaltia i es desconeixen les causes. No obstant això, existeixen dades, basades en l'evidència científica, que indiquen que la interacció de diferents factors pot ser la combinació perfecta perquè es desenvolupi la malaltia.

Apareix en persones genèticament predisposades, en què la interacció amb diferents factors ambientals, com les infeccions o el tabac, desencadenen una resposta anòmala de les defenses del cos que es perpetua en el temps i provoquen la inflamació a l'intestí.

Tenint en compte que la malaltia és multifactorial, no pot considerar-se una malaltia hereditària, encara que existeixen factors genètics que influeixen en el seu desenvolupament.

Existeix agregació familiar, és a dir, un major risc de desenvolupar una MII en famílies amb persones afectades.

Els familiars de primer grau (pares, fills i germans) tenen un risc de 3,6% a desenvolupar la malaltia si un dels progenitors té una MII. No obstant això, el risc augmenta fins a un 20% si tots dos progenitors tenen una malaltia de Crohn o una colitis ulcerosa.

Molts símptomes de la malaltia inflamatòria intestinal s'assemblen a altres processos aguts o crònics. Per exemple, la infecció per bacteris, virus o paràsits, la ingesta d'antiinflamatoris, com l'ibuprofè, la síndrome d'intestí irritable, pot provocar símptomes pràcticament iguals als de la malaltia de Crohn o la colitis ulcerosa. Per aquest motiu, en algunes ocasions pot resultar un camí llarg fins que la MII és diagnosticada.

És molt important localitzar on hi ha les lesions i la seva intensitat perquè el metge indiqui el tractament terapèutic més adequat.

La colonoscòpia amb biòpsia és la prova de primera elecció, ja que permet la visualització directa de l'intestí gros i també si cal la part final de l'intestí prim (ili terminal).

Les proves d'imatge, com la ressonància magnètica (RM), la tomografia computada (TC), l'ecografia i la radiografia simple d'abdomen, ajuden a valorar complicacions, completar l'estudi d'extensió de la malaltia i valorar la resposta als tractaments.

Les proves biològiques, com l'anàlisi de sang, permeten valorar paràmetres que indiquen l'existència d'inflamació.

L'elecció del tractament per a cada pacient està condicionat pel tipus de malaltia (malaltia de Crohn vs colitis ulcerosa), la localització, el grau d'activitat inflamatòria (lleu, moderada, greu), l'edat, el curs previ de la malaltia, la resposta prèvia als medicaments i les necessitats del pacient.

L'elecció del tractament ha de ser personalitzada i consensuada amb al pacient.

Hi ha dos tipus de tractament, el que s'empra per als episodis de brot, per controlar els símptomes i evitar complicacions, i un altre de manteniment, per mantenir la malaltia inactiva i evitar la reaparició de símptomes o brots.

La manca d'adhesió no només influeix en el fracàs del tractament, sinó que afecta l'aparició de complicacions i als costos del tractament.

La malaltia pot afectar a altres àrees del cos que no estan relacionades amb el tracte digestiu. Aquestes manifestacions extraintestinals afecten principalment a les articulacions, ulls i pell. El dolor articular és la manifestació més freqüent.

El tabac és un factor ambiental que s'associa a un major risc de desenvolupar malaltia de Crohn i té un impacte negatiu en el curs evolutiu de la malaltia. Per contra, en la colitis ulcerosa s'associa a un menor risc i un efecte protector en l'aparició de símptomes.

Els antiinflamatoris no esteroides (AINES) no estan contraindicats, sobretot en temps limitat i baixes dosis, però cal remarcar que un 20-25% de pacients són sensibles a aquests fàrmacs i han presentat brots relacionats amb el seu ús.

Les gastroenteritis pot desencadenar la malaltia i l'aparició d'un brot.

S'aconsella realitzar una dieta lliure i variada per evitar dèficits nutricionals. En cas necessari, el nutricionista pot plantejar una dieta adaptada a les seves necessitats.

No hi ha una dieta específica a seguir per al tractament de la malaltia inflamatòria intestinal i, per tant, no s'haurien d'excloure aliments de la dieta, llevat que hi hagi alguna intolerància.

Sí es recomana realitzar dietes adaptades pel nutricionista en casos específics com a dèficit nutricional, molèsties abdominals (distensió i dolor abdominal, diarrees, vòmits), estenosi (estretor) intestinal en la malaltia de Crohn i postoperatori, després d'una cirurgia intestinal.

L'exercici és beneficiós per a la població en general, ja que d'una banda disminueix el risc de malalties cardiovasculars i, d'altra banda, contribueix a millorar el benestar i la qualitat de vida.

L'ús de corticoides, com a part del tractament en la malaltia inflamatòria intestinal, afecta els pacients perquè disminueix la massa òssia i muscular.

Es recomana fer exercici de manera regular per disminuir la pèrdua de calci en l'os i el risc de fractures.

No hi ha evidència per suggerir que l'estrès pugui causar la malaltia o desencadenar un brot, però alguns esdeveniments de exacerbació de la malaltia s'han associat a períodes d'augment d'estrès.

Les raons que provoquen l'estrès poden ser diverses i, per tant, el seu abordatge pot ser diferent per a cada ocasió i persona.

Establir una adequada rutina de descans, realitzar tècniques de relaxació o ioga, massatges ... pot ajudar a combatre l'estrès.

El diagnòstic d'una malaltia crònica representa un impacte emocional, físic, familiar i social.

COMPROVAR TRADUCCIÓ

La fatiga pot afectar els pacients amb malaltia inflamatòria intestinal quan estan en remissió i s'incrementa durant els períodes d'exacerbació de la malaltia.

La causa de la fatiga pot ser multifactorial. La fatiga pot estar vinculada a l'anèmia, al dèficit de ferro o altres deficiències nutricionals, al trastorn de l'estat d'ànim (ansietat i depressió), al somni poc reparador, la medicació, l'estrès...

És més freqüent en la malaltia de Chron que a la colitis ulcerosa.

Si es descarten les causes bioquímiques, hematològiques i endocrines, algunes estratègies d'afrontament poden ser breus períodes de son durant el dia, reducció dels torns nocturns, exercici físic regular de baixa intensitat, son nocturn reparador, seguir una dieta equilibrada i mantenir una bona hidratació oral.

Els pacients amb malaltia inflamatòria intestinal de còlon de llarga evolució tenen major risc de desenvolupar un càncer colorectal (CCR) que la resta de la població. La inflamació mantinguda de forma crònica i els antecedents de CCR a la família també contribueixen a augmentar el risc.

A partir dels 8-10 anys del diagnòstic el risc augmenta i, per tant, s'han de realitzar colonoscòpies per a la detecció precoç de cèl·lules potencialment cancerígenes. En relació a aquesta predisposició de desenvolupar CCR, el seu metge li aconsellarà quan ha de realitzar-se la colonoscòpia i amb quina freqüència en funció de la durada de la malaltia, extensió, antecedents familiars i altres malalties associades com la colangitis esclerosant primària.

En general, la fertilitat no disminueix en els pacients amb malaltia inflamatòria intestinal i pots quedar-te embarassada.

El millor moment per a la concepció és quan la malaltia està “inactiva". El període d'inactivitat hauria de ser d'almenys tres mesos abans d'intentar la concepció.

El risc de complicacions per a l'embaràs i el fetus augmenta si la malaltia està activa, perquè pot haver-hi un major risc de prematuritat i avortament espontani.

Si la malaltia està en remissió en el moment de la concepció, el més probable és que es mantingui així durant tot l'embaràs i amb gran probabilitat tot anirà bé tant per a la mare com per al fetus.

Si la concepció té lloc durant un brot, el seu control pot ser difícil i la malaltia pot mantenir-se activa durant tota la gestació o fins i tot pot empitjorar, sobretot en el primer trimestre.

No hi ha motiu evident per limitar els pacients viatjar a països en vies de desenvolupament. No obstant això, es desaconsella viatjar a zones endèmiques de febre groga als pacients que estan en tractament amb medicació immunosupressora, ja que la vacunació prèvia de febre groga està contraindicada en aquesta situació.

La visita mèdica al Centre d'Atenció al Viatger i vacunació prèvia al viatge és clau per minimitzar els riscos de malalties infeccioses.

Extremar les mesures higièniques durant el viatge contribueix a prevenir infeccions intestinals (diarrea del viatger) que pot provocar l'inici d'un brot.

Recursos i suport.

Recentment, i després d'haver demostrat la seva eficàcia en assaigs clínics per colitis ulcerosa i malaltia de Crohn, s'ha aprovat una nova medicació (vedolizumab) per al tractament de la malaltia inflamatòria intestinal. El vedolizumab és una molècula que pertany al grup terapèutic dels fàrmacs biològics i presenta, com a principal avantatge respecte a la resta de fàrmacs disponibles, una acció més específica en el còlon, el que li confereix una major eficàcia.

En el moment actual hi ha múltiples assaigs clínics que estan avaluant nous fàrmacs per al tractament de la malaltia inflamatòria intestinal amb dianes terapèutiques diferents als ja disponibles. De tots els que s'estan avaluant, els més prometedors són el ustekinumab, el risankizumab i el tofacitinib. Cada un té un mecanisme d'acció diferent i fins a la data s'han reportat resultats favorables per a tots ells.