Tractament de l'Epilèpsia

Prendre la medicació segons les indicacions del neuròleg.

Dormir prou i mantenir un horari regular de son.

Evitar el consum d'alcohol.

No consumir drogues.

Reduir el nivell d'estrès.

Portar una alimentació variada i sana i realitzar exercici físic adequat.

Seguir les pautes respecte a activitats com conducció que, en cas d'epilèpsia activa, poden suposar un risc per al pacient i per a altres persones.

També poden provocar crisi la febre o determinats medicaments. Abans de prendre altres fàrmacs convé comprovar que poden utilitzar-se en pacients amb epilèpsia i que no afecten els antiepilèptics que pren el pacient.

Alguns pacients noten una sensació abans de perdre el coneixement en una crisi. Aquesta sensació es diu aura. El pacient arriba a reconèixer les seves aures i ha de prendre precaucions per evitar lesions (per exemple seure).

Amb els fàrmacs antiepilèptics es pot obtenir una remissió a llarg termini en el 60-70% dels pacients, però alguns necessiten un tractament combinat. Si el fracàs del primer medicament es deu a efectes secundaris intolerables, se sol triar un altre fàrmac també en monoteràpia. Si el primer fàrmac no és completament eficaç, se sol associar un segon fàrmac.

En cas de no aconseguir el control de les crisis amb el segon fàrmac, l'epilèpsia pot ser considerada farmacoresistent i el pacient ha de ser referit a una Unitat especialitzada per valorar si pot ser candidat a altres tractaments com la cirurgia o neuroestimulació. En el cas que aquests no siguin aplicables, cal provar altres fàrmacs, ja que un percentatge de pacients pot beneficiar-se'n.

L'equip mèdic abans de prescriure un medicament i la seva dosi valora el tipus de malaltia, la freqüència de les crisi, l'edat i altres factors, procés que sol ser complex. També s'ha d'assegurar si el pacient pren un altre tipus de medicaments que puguin interactuar amb els fàrmacs antiepilèptics.

És probable que a l'inici el metge recepti un antiepilèptic amb una dosi relativament baixa i l’augmenti de manera gradual fins que les crisis estiguin ben controlades.

Transcorreguts entre dos i cinc anys sense crisi, es pot intentar una retirada controlada de la medicació sempre que no es consideri que el risc de recurrència és elevat i es prenguin les precaucions oportunes.

Per saber si un pacient amb epilèpsia resistent és candidat a cirurgia, s'ha de fer una avaluació prequirúrgica complexa que requereix monitoratge amb videoelectroencefalograma, ressonància magnètica (RM) cerebral, avaluació neurològica, psiquiàtrica i neuropsicològica. En determinats casos es realitzen proves de neuroimatge funcional (PET, SPECT, etc.), test de Wada o estudi amb elèctrodes invasius. Es tracta de valorar si els avantatges de la intervenció superen els possibles inconvenients. 

Hi ha procediments curatius, generalment associats a l'extirpació de la zona cerebral on s'inicien les crisis, i procediments pal·liatius, que poden disminuir el nombre de crisis, però en general no les suprimeixen del tot, com l'estimulació del nervi vague. Els beneficis esperats i les possibles seqüeles s'han d'individualitzar i dependran del tipus de cirurgia i de les característiques del pacient i de l'epilèpsia. En els últims anys han aparegut noves tècniques quirúrgiques com la cirurgia amb làser guiada amb RM cerebral o la termocoagulació guiada amb SEEG. La radiocirurgia es pot utilitzar per tractar lesions amb ubicacions de difícil accés mitjançant cirurgia convencional, com hamartomes hipotalàmics.

Recentment s'ha aprovat la indicació d’everolimus, un tipus de fàrmac immunosupressor, en pacients amb epilèpsia refractària associada al complex d'esclerosi tuberosa, pel seu efecte antitumoral i antiepilèptic.