Diagnòstic de la Cirrosi hepàtica

Analítica: sol veure's un augment de la bilirubina, i descens de l’albúmina i del temps de protrombina (marcadors que indiquen un dany hepàtic). També és característic observar el descens en el nombre de plaquetes. No obstant, en alguns casos les anàlisis poden ser normals o presentar alteracions mínimes.

Elastografia de transició: permet estimar la quantitat de teixit fibrós (cicatrius) que hi ha al fetge. Valors elevats per sobre de 8 kPa suggereixen que el pacient té fibrosi significativa. Per sobre de 15 kPa se sospita que té cirrosi i, per tant, cal fer proves per descartar-ho. Aquesta prova s'està avaluant com a potencial tècnica de cribratge de fibrosi hepàtica en la població general.

Ecografia abdominal: avalua la forma del fetge. Si el pacient té cirrosi, mostrarà irregularitat dels marges del fetge, teixit hepàtic fibrós, o la disminució en la mida del fetge.

Biòpsia hepàtica: aquesta prova permet el diagnòstic definitiu de la cirrosi. Es pot realitzar guiada per ecografia o bé a través  de la introducció d'un catèter al fetge. La realització d’un cateterisme hepàtic permet també mesurar la pressió venosa a nivell del fetge, que augmenta en cas de tenir cirrosi  i és  útil per obtenir dades sobre el pronòstic de la malaltia.