Preguntes freqüents sobre el Càncer de Fetge

El carcinoma hepatocel·lular pot aparèixer en qualsevol pacient, però en la gran majoria dels casos apareix en fetges que tenen una malaltia crònica. En el cas del colangiocarcinoma, encara que té factors de risc coneguts (i compartits amb el carcinoma hepatocel·lular), en un rellevant nombre de casos apareix en pacients prèviament sans. 

El càncer de fetge no és un tumor hereditari. En alguns casos pot existir cert risc de susceptibilitat a desenvolupar-lo, però en molt pocs casos. El que sí es pot transmetre són els factors de risc que desenvolupen la malaltia hepàtica crònica i en darrer terme, el càncer de fetge. 
 

Aquest tumor és en la majoria dels casos asimptomàtic i quan presenta símptomes és perquè la malaltia ja està avançada. Els més freqüents són: cansament, augment del perímetre abdominal, icterícia, dolor abdominal, pèrdua de gana i de pes. 

El fonamental és evitar el desenvolupament d'una malaltia hepàtica crònica. És recomanable evitar el consum d'alcohol. Així mateix, es recomana una dieta equilibrada i exercici físic, ja que l'obesitat i la síndrome metabòlica constitueixen una de les causes més freqüents de malaltia hepàtica per acumulació de greix al fetge. És important, a més, mantenir hàbits de vida saludables, evitar l'ús d'objectes punxants potencialment contaminats, fer servir mètodes de barrera en les relacions sexuals, en particular si no són amb parelles habituals, etc. Finalment, es disposa d'una vacuna eficaç contra el virus de l'hepatitis B que prevé la infecció per aquest virus. 

No s'ha definit cap edat límit a partir de la qual no es recomani realitzar cribratge. La decisió de fer cribratge s'ha de basar en la possibilitat de realitzar algun tractament en cas que es diagnostiqui la malaltia. 

Si hi ha una malaltia hepàtica crònica, el seguiment haurà de fer-se de per vida. Al principi, el seguiment clínic serà més freqüent i en molts casos mitjançant una tomografia computada o una ressonància magnètica a causa de el risc incrementat de que aparegui durant els primers dos anys. Posteriorment, el seu metge reprendrà els controls habituals mitjançant ecografia semestral. 

En els últims anys molts estudis han avaluat diferents opcions terapèutiques per poder eliminar o, al menys, retardar el desenvolupament de recurrència tumoral. Lamentablement, cap d'aquests tractaments ha demostrat eficàcia. 

En el moment actual, l'únic tractament en primera línia aprovat i finançat és el sorafenib. Es tracta d'un tractament per via oral i la dosi habitual és de dues pastilles cada dotze hores. És habitual que, un cop iniciat el tractament, el seu metge hagi d’ajustar-li la dosi en cas d'aparició d'efectes secundaris. 

El tractament amb sorafenib deté la progressió de la malaltia. Per tant, mentre el tumor estigui estable i la tolerància sigui adequada, el tractament ha de ser continuat. 

En aquest tipus de tumor es fa servir una combinació de cisplatí i gemcitabina. Es pauta un cop a la setmana en cicles de dues setmanes de tractament i una de descans. És una combinació relativament ben tolerada, però no exempta d'efectes secundaris que en la majoria dels casos són ben tolerats i de fàcil maneig. Com el cisplatí pot danyar els ronyons, s'ha d'administrar amb una pauta d'hidratació intensa que determina que l'administració del fàrmac s'allargui durant 4-6 hores. Pot associar-se a nàusees i vòmits que en la majoria dels casos són lleus i previnguts amb èxit mitjançant medicació. Altres efectes secundaris són alteracions sensitives, disminució de l'audició i baixada de les defenses. 

La participació en assaigs clínics és voluntària. Tots els estudis tenen com a objectiu avaluar estratègies terapèutiques que milloren el tractament estàndard.