Tens més dubtes sobre aquest tema? Envia'ls aquí!
En el Servei de Psiquiatria i Psicologia Infantil i Juvenil de l'Hospital Clínic s'ha dut a terme una investigació per valorar els resultats del tractament de l'anorèxia al cap de 20 anys del seu inici, en pacients que van desenvolupar la malaltia durant l'adolescència. Els objectius de l'estudi eren valorar quin percentatge de pacients s'havia recuperat de l'anorèxia nerviosa i si en l'actualitat seguien presentant un trastorn de la conducta alimentària o un altre tipus de trastorn psiquiàtric. També es va intentar esbrinar quins factors contribueixen a un millor pronòstic.
Les pacients examinades van ser exclusivament dones, ja que la prevalença de l'anorèxia nerviosa és molt més alta que en homes. El 61% de les pacients tractades entre 1987 i 1993 i que van poder ser localitzades, es van mostrar disposades a participar en l'estudi, en total 62 pacients. Entre aquestes, una havia mort per malnutrició i dues no van poder participar en l'estudi per malalties greus.
L'edat mitjana d'inici de l'anorèxia va ser als 13 anys i el període de temps entre l'inici de la malaltia i l'inici del tractament va ser d'entre un mes i tres anys. La majoria de les pacients van presentar un quadre greu d'anorèxia nerviosa, amb una pèrdua de pes mitjana de 12kg. El 66% va requerir a l'almenys un ingrés durant el seu tractament. El 32% havia realitzat a l'almenys un intent de suïcidi i el 68% havia rebut tractament psicofarmacològic. La meitat d'elles presentaven un o dos trastorns psiquiàtrics addicionals a l'anorèxia en l'avaluació inicial.
La durada mitjana del tractament va ser de dos anys i mig. A la meitat de les pacients se'ls va donar l'alta per haver-se recuperat completament, el 34% va ser derivat a una unitat d'adults i un 18% va abandonar el tractament.
L'evolució de les pacients al cap de 20 anys era la següent: el 26% de les pacients avaluades seguia presentant un trastorn de la conducta alimentària a l'actualitat, sobretot anorèxia i bulímia nervioses. Un 8% s'havia recuperat parcialment, ja que encara persistia la por a l'augment de pes o distorsió de la imatge corporal. Finalment, el 66% s'havia recuperat del tot de l'anorèxia nerviosa. De les pacients totalment recuperades, 3 de cada 4 no presentava cap altre trastorn psiquiàtric. Mentre que, del grup de les no recuperades, la majoria presentaven un o més trastorns psiquiàtrics.
La conclusió de l'estudi, després de comparar els resultats amb un grup control de dones sense anorèxia i de realitzar nombroses anàlisis estadístiques, va ser que la durada del trastorn abans de rebre tractament té un gran impacte en la recuperació de les pacients. És a dir, com més aviat es comenci el tractament més alta és la probabilitat de recuperació.
Aquest estudi, que només inclou pacients amb inici de l'anorèxia nerviosa en l'adolescència, conclou que les taxes de mortalitat són més baixes en comparació amb altres estudis que també inclouen a pacients que van desenvolupar la malaltia en l'edat adulta. En aquest cas, només el 2% de les pacients va morir com a conseqüència de la malaltia, mentre que els estudis que inclouen dones adultes es troben taxes del 15 al 18%.
L'anorèxia nerviosa és una malaltia mental greu, amb un alt risc de mortalitat, i que sol estar associada a altres malalties mentals i físiques. Pocs estudis han explorat el resultat del tractament de l'anorèxia nerviosa a llarg termini, és a dir, més de 15 anys després de l'inici del tractament. A més, els pocs estudis que hi ha obtenen resultats dispars.
Aquesta investigació demostra que l'edat d'inici del trastorn és decisiva a l'hora de la recuperació, i mostra que les pacients adolescents solen tenir una millor evolució. Una possible explicació és que les adolescents arriben al tractament a través dels seus pares i no per pròpia iniciativa. D'aquesta manera, tenen l'oportunitat de rebre l'atenció psicològica, psiquiàtrica i nutricional necessària per a la seva recuperació de l'anorèxia nerviosa. Una atenció que potser elles mateixes en l'edat adulta s'haguessin resistit a sol·licitar, reduint així les probabilitats de recuperació completa.
Autora: Inés Hilker, Psicòloga Clínica, Servei de Psiquiatria i Psicologia Infanto-Juvenil de l'Hospital Clínic de Barcelona
Tens més dubtes sobre aquest tema? Envia'ls aquí!
