Es calcula que aproximadament el 2% de la població experimentarà aquest trastorn en algun moment de la vida. Tot i que és més comú en dones, cada cop es reconeixen més casos en homes.
Durant els episodis d'afartament, la persona menja molt més ràpid del que és habitual i sense sentir gana real. Tot i experimentar una sensació de sacietat desagradable, li resulta difícil aturar-se. Posteriorment, sorgeixen sentiments de culpa, vergonya i angoixa, cosa que genera un intens malestar.
L'origen del trastorn per afartament és multifactorial i involucra factors genètics, psicològics i socials i pot compartir alguns factors de risc d'altres trastorns de la conducta alimentària. Predisposició genètica, baixa autoestima, perfeccionisme i rigidesa emocional poden contribuir al seu desenvolupament, així com factors estressants individuals o sociofamiliars. També hi influeixen els ideals de bellesa promoguts pels mitjans de comunicació i xarxes socials, a més de la pressió en certs àmbits esportius i professionals on la imatge corporal és determinant. Passar per diferents diagnòstics de trastorns de la conducta alimentària és freqüent (anorèxia nerviosa, bulímia nerviosa, trastorn per afartament).
Diferència entre gana emocional i trastorn per afartament
Per comprendre la magnitud daquest trastorn, és important diferenciar-lo daltres patrons dalimentació.
Menjar de forma sana o normal implica seguir una dieta equilibrada i atendre els senyals naturals de gana i sacietat sense sentiments de culpa.
D'altra banda, menjar per factors emocionals, també anomenat gana emocional, passa en moments d'estrès o tristesa, però no amb la freqüència ni la intensitat del trastorn per afartament, per tant, no comporta un diagnòstic. En aquests casos, la persona no experimenta una pèrdua total de control ni un remordiment extrem.
Tot i això, si l'ús del menjar per a gestionar emocions es torna recurrent, pot evolucionar cap a un trastorn de la conducta alimentària.
El trastorn per afartament, en canvi, implica una pèrdua de control contínua, amb conseqüències significatives a la vida social, familiar i laboral de la persona afectada. És comú que els qui el pateixen amaguin o emmagatzemin menjar, rebutgin embolcalls en secret i alternin episodis d'afartament amb dietes molt restrictives. Aquestes restriccions, en ser insostenibles, reforcen el cicle d'afartaments i augmenten l'ansietat davant del menjar.
Escoltar sense jutjar
El paper de l'entorn més proper és clau, tant en la prevenció com en el tractament del trastorn per afartaments. Crear un ambient de suport és fonamental: fomentar una imatge corporal saludable, escoltar sense jutjar i evitar comentaris sobre el pes o menjar poden marcar la diferència. A més, si la persona ha iniciat un tractament, és important respectar les indicacions dels professionals de la salut i reforçar els petits èxits en la seva recuperació.
Detectar els signes d'alerta i cercar ajuda professional són passos essencials per a la recuperació. Afortunadament, hi ha tractaments eficaços, com la teràpia cognitivoconductual, que ajuden a modificar els patrons de pensament i comportament associats amb el trastorn, així com estratègies de regulació emocional. En alguns dels pacients s'instaura tractament farmacològic.
La clau per superar-lo rau a reconèixer la seva existència, brindar el suport adequat i seguir un tractament que atengui tant la dimensió física com emocional de la persona afectada.
Informació documentada per:
Dra. Teia Plana, psiquiatre. Servei de Psiquiatria Infantojuvenil, Clínic Barcelona.
