L’esquizofrènia és un trastorn mental complex, caracteritzat per una àmplia variabilitat, tant en les seves causes com en la seva presentació clínica, i que provoca alteracions del pensament, de la percepció, de les emocions i de la conducta.
Els factors de risc que intervenen en l’esquizofrènia són diversos, però el factor genètic és el més transcendent i s’estima que té un pes del 80% de la malaltia. Això fa que la possibilitat que es presenti un cas d’esquizofrènia en una família augmenti en cas que un altre familiar ja estigui diagnosticat d’aquesta malaltia. A més, en funció del grau de parentesc amb el familiar afectat, el risc s’incrementa o es redueix.
No obstant això, l’esquizofrènia no s’entén com una malaltia genètica, és a dir, una malaltia produïda per un únic gen. El pes de la genètica en l’esquizofrènia és molt elevat, però no es basa en un únic gen. Les teories més actuals suggereixen que és necessària la presència de diversos gens alterats per a desenvolupar la malaltia.
Aleshores, entren en joc els factors de tipus ambiental, entre els quals s’inclouen les complicacions obstètriques, les drogues d’abús i determinats virus. De fet, l’evidència mostra que els factors de risc no genètics no només contribueixen a la malaltia, sinó que ajuden a determinar quins grups de persones tenen major risc, cosa que pot millorar la prevenció i diagnòstic precoç de la malaltia. Així, per exemple, l’esquizofrènia presenta una major tendència en homes, població d’àrees urbanes, consumidors de cànnabis (marihuana o haixix) i immigrants.
L’herència genètica, en combinació amb aquests factors ambientals, predisposa a una major vulnerabilitat a desenvolupar la malaltia i desencadenar l’aparició dels símptomes.
Per a entendre millor les causes i el funcionament de l’esquizofrènia, s’hauria d’explorar la contribució d’aquests factors ambientals més detalladament. Un estudi publicat a la revista Schizophrenia Research suggereix que part de la resposta està en l’epigenètica, que són els canvis que activen o inactiven els gens sense canviar la seqüència de l’ADN, a causa de l’exposició a factors ambientals, entre d’altres. Aquestes anàlisis epigenètiques s’apliquen cada cop més en les investigacions relacionades amb la resposta a medicaments en el camp de la psiquiatria. Poden combinar-se amb informació genètica per a proporcionar una predicció de resposta antipsicòtica més completa.
A part dels factors de risc, les causes més freqüents de l’esquizofrènia es basen en alteracions bioquímiques, com problemes de comunicació entre neurones; alteracions en l’estructura del cervell, com la disminució del volum de determinades àrees o una disminució global de la mida del cervell; i alteracions del funcionament del cervell, com una disminució en la funció de l’escorça prefrontal, part del cervell involucrada en l’habilitat de raonar.
Així, és clar que l’estudi de les diferents causes i factors de risc que influeixen en l’aparició de l’esquizofrènia contribueixen a millorar el tractament i la prevenció d’una malaltia que, ara per ara, encara és força desconeguda.
