El Servei de Psiquiatria Infantil i Juvenil del Clínic Barcelona compta amb un equip especialitzat en Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA). Aquestes malalties mentals greus presenten simptomatologia relacionada amb una distorsió de la imatge corporal, una por irracional a pujar de pes i una conducta alterada respecte als hàbits alimentaris. Els TCA, que van experimentar un increment sense precedents durant la pandèmia per la COVID-19, afecten milions de persones de qualsevol edat, sexe, raça i nivell socioeconòmic a tot el món. No obstant això, el més freqüent és que s’iniciïn durant l’adolescència o joventut i que afectin més dones que homes. I és que, tal com assenyala la Dra. Teia Plana, “les nenes, noies i dones acostumen a rebre una pressió social molt més elevada a causa d’uns cànons estètics que es van imposant sense parar a la societat”.
Dra. Teia Plana: “Intentem modificar les idees irracionals i poc realistes que tenen les pacients amb TCA”
Entrevista a la Dra. Teia Plana, coordinadora de l’equip de Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA) del Clínic Barcelona.
La Dra. Teia Plana coordina l’equip de TCA de l’hospital Clínic Barcelona, que tracta aquest tipus de trastorns en nens i nenes i adolescents amb gravetat moderada o greu. L’equip multidisciplinari compta amb psicòlegs, psiquiatres, infermeres, mestres, educadors socials i treballadors socials. Participa, com a centre de referència i com a part del Centre Català de la Nutrició de l’Institut d’Estudis Catalans (CCNIEC), en la formació d’altres equips del territori català i en una Taula de Diàleg per a la prevenció dels TCA amb l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB).
Els TCA són multicausals. És a dir, no hi ha una causa única que faci que algú desenvolupi la malaltia. Dins d’aquesta multicausalitat, hi ha factors individuals i factors ambientals. Entre els individuals, trobem el gènere, que lliga la part més genètica i hormonal. S’ha comprovat que els estrògens poden afavorir els riscos de tenir un trastorn d’aquest tipus. Per altra banda, en els ambientals, trobem que les dones reben una pressió social més elevada en relació amb el seu físic. A més, els canvis corporals que experimenten a l’adolescència són sovint més forts i ràpids que els dels nois, cosa que fa que es puguin preocupar més i, com a conseqüència, afavorir l’aparició d’un TCA.
Tenint en compte que en tots els casos s’entrellacen diferents factors i que l’individu, amb les seves característiques de personalitat, es col·loca dins d’un ambient que li influeix, sembla que la influència de la predisposició genètica té un pes més gran quan el debut de la malaltia es dona durant la joventut. Està per estudiar si, en nenes més petites, els factors ambientals poden tenir més rellevància.
Sí. Les xarxes socials estan cada cop més a l’abast dels nens i nenes, cosa que fa que acabin tenint contacte amb persones o situacions que no haguessin arribat a ells sense aquestes noves plataformes.
El primer que fem és oferir una primera visita amb la pacient i els pares per detectar en quin punt es troba la malaltia i quina gravetat té. Quan veiem una pacient amb una freqüència cardíaca molt alentida, amb un pes molt baix o amb un risc suïcida o d’autolesió elevat, iniciem el tractament de l’ingrés immediat. Per altra banda, tenim la pacient que, tot i tenir un TCA moderat o greu, demostra una certa predisposició al canvi i certa consciència de malaltia. En aquests casos, provem un tractament ambulatori intensiu. Entremig, estan les pacients d’hospital de dia, que van a l’escola al matí i es queden amb nosaltres a partir del migdia per fer el dinar, el berenar, el sopar i els grups psicoterapèutics. A més, es trobin en el nivell que es trobin, se’ls ofereix a totes elles el tractament vinculat a la teràpia psicològica i el tractament nutricional mèdic que necessitin.
Hem d’aconseguir que la pacient s’adoni que hi ha dues realitats, aquella que ella veu i aquella que veu la resta
Aquest tractament intenta modificar idees errònies, irracionals i poc realistes que s’han desenvolupat al cap de les pacients i que no les deixen avançar cap a la recuperació, perquè la conducta afavoreix la idea. En aquest punt, apareix també la molt coneguda distorsió de la imatge corporal, que fa que la pacient no sigui conscient d’allò que li passa al seu cos. S’ha d’intentar que s’adoni que el problema no és el cos ni el menjar, i traslladar-lo a la part més cerebral i psiquiàtrica, descobrir quina és la idea equivocada i començar a donar-li al cos tot allò que li donava abans. Sobretot, hem d’aconseguir que s’adonin que hi ha dues realitats, aquella que elles veuen i aquella que veu la resta.
Sí. La mitjana de recuperació total dels TCA en adolescents i joves és del 70%, aproximadament. I recuperació total no vol dir menjar bé, sinó que abasta tots els aspectes de la malaltia, com la bona relació amb el propi cos, l’enfrontament a aliments tabú, la millora de l’estat anímic i de les relacions socials, etc. Si algun d’aquests elements no està bé és que encara no s’ha arribat a aquesta recuperació completa.
Mentre més temps passa des que la malaltia apareix fins que comença a ser tractada, més risc hi ha que la pacient trigui més temps a recuperar-se. Per això, efectivament, és molt important l’acció precoç. L’entorn ha d’estar molt atent a qualsevol canvi emocional. Tenir un fill o filla que, de sobte, es queixa molt de si mateix, fa comentaris de menyspreu cap al seu cos, es prohibeix aliments, està més aïllat, demostra un interès desmesurat per la cuina, etc., ha d’alarmar-nos. L’opció més recomanable si ens trobem en un d’aquests casos és preguntar a aquest nen o nena què li passa, com es troba... En definitiva, intentar que s’obrin amb nosaltres. En aquest moment, segurament resultarà més efectiu un recurs psicològic que una dieta.
Durant el confinament, algunes persones van agafar una por irracional a pujar de pes en no poder controlar els àpats ni l’exercici físic
Tot això pot donar-nos una explicació a l’increment de casos amb què vam trobar-nos durant la pandèmia per la COVID-19. En els mesos de confinament, va passar que algunes persones van agafar una por irracional a pujar de pes en no poder controlar amb normalitat els àpats ni l’exercici físic. Podem classificar els casos que van sorgir aleshores en tres grups de pacients: aquelles que ja portàvem, però que es van descompensar amb el confinament; aquelles que ja s’havien iniciat, però que encara ningú se n’havia adonat i que, a partir d’estar més temps a casa, l’entorn va poder veure més ràpidament i començar el tractament; i aquelles que van debutar directament durant el confinament, i on van jugar un paper molt important molts d’aquests trets de la personalitat, com el perfeccionisme extrem o les dificultats per suportar estrès. Diríem que en aquell període van incrementar-se els factors de risc emocionals per aquestes malalties (major ansietat, incertesa, aïllament, etc.) mentre que van disminuir els factors de protecció, com per exemple les relacions socials.
Generalment, la societat viu massa preocupada per la imatge, el físic o “la foto” que presentem als altres. La cura d’un mateix s’ha posat molt de moda en els últims anys, i no està pas malament, sempre que no es converteixi en una insatisfacció permanent amb nosaltres mateixes.
No podem controlar allò que la gent publica a les xarxes socials. El que hem d’intentar és que el receptor no rebi imatges que puguin perjudicar-lo o que puguin arribar a ser referents poc saludables en relació amb la seva edat. Saber què és veritat i què és mentida i què està bé i què està malament requereix tot un treball cognitiu que depèn d’una maduresa que un nen o nena encara no tenen, i per això serà més fàcil que aquest nen o nena, en un moment de canvi i preocupació, es converteixi en un individu vulnerable.
En l’actualitat, a Catalunya s’estan donant força recursos per a aquestes patologies. A més, des del programa de salut mental del CatSalut, s’ha posat en marxa un pla de xoc per oferir-ne encara més. Pel que fa als tractaments, també estem contents. Hi ha una part d’ells que continuen funcionant molt bé i d’altres que hem d’anar dissenyant. La meva sensació és que la part social és la més fluixa de totes. Això fa que continuïn apareixent casos que, poder d’una altra manera, no apareixerien. Per tant, tots els esforços han d’anar en aquest sentit per intentar millorar aquesta situació els pròxims anys.
