Dra. Rosa Díaz: "Les xarxes socials i els videojocs no es poden ni patologitzar ni demonitzar: ni són un trastorn per si mateixes ni les pantalles són horribles"

Dr. Daniel Ilzarbe – Qui els dissenya coneix molt bé com funcionen els mecanismes cerebrals de l’addicció: la recompensa i la dopamina que es genera quan una cosa ens agrada. El timeline de les xarxes socials -l'scrolling que fem quan anem baixant amb el dit- funciona igual que les màquines escurabutxaques: mai saps quan et tocarà el vídeo que t'agrada. L'algoritme té molta informació del que t'agrada i del que no perquè sap quants segons t'atures a cada vídeo per mirar-lo. Però tu vas baixant i mai saps quan t'apareixerà el vídeo que t'agrada. De cop, en surten tres de seguits que sí, i deu que no. I aquest factor sorpresa, la incertesa, això és el que més enganxa i fa que parar sigui difícil. I amb els videojocs passa igual: per pocs diners pots comprar tal eina que t'ajudarà a saltar de pantalla, o si jugues cinc minuts més, obtindràs puntuació extra...

Dra. Rosa Díaz – Primer de tot intentem indagar què està passant: què hi ha darrere d'això? Què li passa a aquest noi? Perquè moltes vegades són efectes que amaguen altres causes darrere: problemes escolars, emocionals, acadèmics, desenganys, desestructuració familiar... Els factors ambientals també tenen un pes molt important, i per això treballem molt amb la teràpia familiar, fent intervenció a l’escola i a l’entorn social del jove.

DI – A vegades ens trobem casos que ens arriben derivats com a addicció i resulta que és la punta de l'iceberg, el que es veu. Però si furgues una mica vas trobant altres coses. Aquest podria ser el cas d'una noia que es passa el dia enganxada a les xarxes socials i que amaga un trastorn depressiu, per exemple. Els ingressos són molt infreqüents i per casos molt puntuals. Sempre que sigui possible intentem tractar al jove en el seu entorn i el seu medi perquè és allà on han de fer canvis. També treballem molt braç a braç amb els pares, implicant-los, anant a domicili si cal i fent sessions familiars.

DI – Jo tinc la impressió que tal com s'organitza ara el món, l'abús dels videojocs i les xarxes socials poden ser una manifestació d'un altre trastorn de base. Si tu tens molta ansietat o estàs molt deprimit la manera d'evadir-te d'aquest malestar pot ser estar penjat tota l'estona del telèfon mòbil. Però en realitat el problema primari és l'ansietat o la depressió, no que tinguis una addicció al mòbil. Llavors a vegades és difícil desembullar què ha estat el primer i has d'abordar les dues coses alhora.

DI – A l'hora de prevenir sempre posem com a exemple: oi que al teu fill l'ensenyes a anar pel carrer i li expliques per quins llocs pot anar, que sempre miri abans de travessar, que no accepti caramels de desconeguts...? Doncs també li has d'ensenyar a navegar per internet, les xarxes socials i a jugar amb videojocs: explicar quines pàgines poden veure, els perills que hi ha, amb qui és segur parlar, quins horaris s’han de respectar... els has d'acompanyar en el camí. També és veritat que els nens d'ara són nadius digitals i que els adults hem pujat més tard al carro de les noves tecnologies i moltes vegades els fills són més experts en aquests temes que els mateixos pares. I això els complica fer bé la feina educativa i de supervisió.

RD – Hi ha certes estratègies que treballem amb els pares, com ara fer pactes escrits que totes dues parts es comprometen a complir sobre tenir accés a les contrasenyes, activar el control parental, el nombre d'hores de dedicació i el dret a confiscar l'aparell si no es compleix el que s'ha acordat. I gradualment, anar donant més llibertat a mesura que agafen responsabilitat. També és recomanable no deixar que el problema se'n vagi de les mans i després imposar normes, sobretot perquè com més gran es fa el nen més complicat resulta.

RD – La majoria de les guies per pares i educadors recomanen no permetre l’ús de pantalles als nens menors de dos o tres anys. No cal ser més papistes que el Papa i, en determinats moments, pots posar-li dibuixos, però sobretot els hi has d'oferir alternatives aptes per l'edat i pel seu desenvolupament. També és veritat que avui en dia els adults tendim a fer-ho tot a través dels aparells i els nens ens miren. En aquests casos el millor és dissimular tant com es pugui quan són molt petits i després argumentar què fas i com ho fas: "estic fent una cosa important, de de seguida plegaré i et faré cas". Hem de pensar que quan arriben a certa edat els nens i les nenes tendeixen a ser molt crítics. Recomanem sentit comú, calma, flexibilitat, cura... i també paciència.

DI – En els manuals diagnòstics l'únic que està reconegut com una possible addicció és el trastorn per ús de videojocs. Els problemes relacionats amb l'ús d'Internet o l'ús de xarxes socials no estan reconeguts com un diagnòstic. Però encara que no tinguem un diagnòstic ferm, si veiem uns símptomes de problemes, els tractarem com més aviat millor perquè no vagin a més. En nens i adolescents, encara que no tinguem un diagnòstic de depressió, no esperarem que estiguin deprimits per començar a actuar. Per això es parla més aviat de conductes addictives: no tenim un trastorn, no tenim una addicció, hi ha conductes addictives.

RD – Jo no parlaria de danys, però sí de transformació o adaptació del cervell. Ara els nens estan exposats a molta informació i crec que el gran repte de les generacions d'ara és filtrar el que és útil d'entre tota l'amalgama d'informació que reben. S'ha d'intentar un equilibri perquè internet i les xarxes socials també tenen coses bones. Per exemple, donen moltíssimes eines per poder fer psicoeducació i fins i tot psicoteràpia. També permeten treballar habilitats com ara aprendre anglès i millorar l’atenció, la coordinació i la discriminació visual. I no parlem de joves amb dificultats socials que allà trobem el seu espai per relacionar-se.

RD –Ni patologitzar ni demonitzar, són dues idees que per a nosaltres és important transmetre. Patologitzar les conductes addictives que tenen els joves vol dir “compte que no és un trastorn ni les pantalles són horribles”. Si hi ha un problema, analitzem-lo, controlem-lo, però no traiem les pantalles per sempre. És millor deixar-nos observar una miqueta de temps per veure si darrere de tot aquest comportament hi ha alguna cosa que el noi ens està explicant. Potser el problema no és només amb les pantalles i no les podem treure pensant que així ho solucionarem tot.

DI -També és veritat que la societat ens demana constantment que fem servir les pantalles per tot. Això és una dificultat respecte a les altres addiccions: si ets addicte a la cocaïna o a l'alcohol, et pots plantejar abstinència per la resta de la teva vida, però amb les pantalles no perquè les necessites a la feina, a l'escola i per la teva vida quotidiana. Aquesta és la dificultat de les addiccions comportamentals: has de continuar fent aquestes activitats sense passar-te i això és molt complicat.