Exercici i malalties cròniques

La majoria dels pacients amb diabetis tipus 2 es poden beneficiar de fer exercici perquè millora la sensibilitat a la insulina i els nivells de glucosa i de l’hemoglobina glucosilada (HbA1c), sobretot quan es combina amb mesures dietètiques.

Es recomana realitzar un mínim de 150 minuts a la setmana d’exercici aeròbic sol o en combinació amb exercicis de força també millora els nivells de triglicèrids, la pressió arterial sistòlica i disminueix el perímetre abdominal.

La realització de l'exercici ha de ser planificat de manera prèvia per evitar un descens excessiu de la glucosa en la sang (hipoglucèmia), sobretot, en aquells casos en què la persona està tractada amb insulina i algun tipus de fàrmac que pugui produir hipoglucèmies.

L’exercici redueix la probabilitat de tenir una malaltia cardiovascular en un 30%. En persones que han tingut un infart de miocardi redueix la mortalitat en un 20-25%.

Un programa d’exercici aeròbic augmenta l’eficiència del sistema cardiovascular i controla els factors de risc relacionats.

S’aconsella fer exercici un mínim de tres hores a la setmana (repartides en diversos dies) per exercitar-se. No cal que sigui un exercici extenuant, però sí s'ha de notar com el cor s'accelera una mica i la respiració és una mica entretallada. És millor començar de forma progressiva, sense cansar-se, i exigir una mica més cada dia fins a arribar a notar aquestes sensacions a les tres setmanes aproximadament de l'inici de l'activitat.

Aquesta regla general ha de ser individualitzada, per la qual cosa és millor consultar al professional sanitari el tipus d'exercici i la intensitat adequada per a cada cas.

Si es tenen símptomes com ofec o dolor al pit, cal cessar l'exercici i consultar amb el professional sanitari abans de reprendre'l.

L’exercici moderat redueix els nivells de tensió arterial i aconsegueix un millor control i menor consum de fàrmacs. A més, preveu l’aparició de la hipertensió arterial en un 30%.

Es recomana la pràctica regular d'exercici físic aeròbic no competitiu (caminar, anar amb bicicleta, nedar, etc.). Millor si és cada dia que en dies alterns, i millor si és durant una hora que 30 minuts. En qualsevol cas, a l'exercici ple s'ha d'arribar després d'un període d'entrenament.

La modificació de l’estil de vida, particularment l’exercici i la reducció de pes, són un pilar essencial per al maneig de l’osteoartrosi. Tot i que les persones amb artrosi tendeixen a evitar l’exercici, s’ha demostrat que és efectiu i millora el dolor, la funció i el deteriorament funcional de les articulacions, inclús en persones grans.

S’aconsella fer exercici físic suau com caminar per terreny pla, fer natació o anar en bicicleta per prevenir i millorar l’artrosi articular. No és convenient fer exercici d'alt impacte perquè empitjoraria l'estat de l'articulació i augmentaria els símptomes de l'artrosi.

En moments de molt dolor és recomanable fer un període de repòs relatiu.

L'activitat física individualitzada aporta múltiples beneficis per a la salut. Ajuda a controlar el pes i a disminuir el colesterol total i els triglicèrids i augmenta la proporció de colesterol "bo" (HDL).

Els pacients que fan exercici i segueixen una alimentació adequada tenen més èxit en les modificacions d’estil de vida a llarg termini i redueixen el risc de cardiopatia coronària.

La manca d'activitat física és l'únic factor de risc extrínsec que té una influència negativa en el desenvolupament de l'osteoporosi. La immobilització, sigui per la causa que sigui, és un factor que predisposa a desenvolupar la malaltia, per la qual cosa s'ha d'evitar el repòs prolongat.

En períodes de convalescència, després d'una fractura o per qualsevol altre motiu, com accidents, seqüeles relacionades amb dèficits funcionals o malalties cròniques que cursen amb dolor o incapacitat funcional, cal aprofitar les petites millores per començar a moure’s, sense forçar i tenir en compte la intensitat del dolor.

En la mesura que sigui possible cal recuperar l'activitat física per prevenir l'osteoporosi per immobilització.

En dones postmenopàusiques, l’exercici ajuda a evitar una disminució de la densitat mineral òssia en la columna lumbar i coll femoral. També té un impacte beneficiós en l’equilibri, la força i la resistència muscular. Tot plegat, ajuda a prevenir l’aparició de fractures en dones postmenopàusiques. 

Per als pacients amb malaltia de Parkinson l’exercici físic és important, però s’ha d’evitar l’exercici extenuant i adequar a les possibilitats de cada persona. En cas de fluctuacions motores (períodes que alternen bona mobilitat per efecte de la medicació amb aparició de símptomes), convé aprofitar els períodes de millora. Exercicis recomanats són taitxí, tango, cintes de caminar o màquines d’el·líptica i el ciclisme. Cal extremar les precaucions en pacients amb caigudes freqüents. El punt més important de l’exercici és que resulti atractiu perquè el pacient pugui mantenir la continuïtat.

L’exercici millora la funcionalitat, la força a les cames, l’equilibri, la tolerància a la fatiga i la qualitat de vida.

L’augment de l’activitat física i de l’exercici s’associen amb una reducció de pes significatiu i un manteniment més prolongat de la pèrdua de pes. L’exercici també augmenta l’activitat metabòlica, redueix el greix corporal i millora la condició física cardiorespiratòria en general.

L'activitat física adaptada a les possibilitats de cada persona i practicada de forma regular contribueix de manera favorable a controlar el pes, a millorar els factors de risc associats i influeix de manera positiva en la sensació de benestar. Per augmentar els nivells d'activitat física es recomana:

Les persones que fan activitat física d’intensitat moderada tenen, de mitjana, un 30% menys risc de desenvolupar càncer de còlon i un 20-40% menys risc de desenvolupar càncer de mama en relació amb les persones que viuen un estil de vida sedentari.

És important en aquelles persones diagnosticades amb una neoplàsia mantenir les rutines habituals i practicar algun tipus d'exercici, tant com sigui possible i sempre que no estigui contraindicat. Mantenir-se actiu ajuda a minimitzar els efectes secundaris del tractament i a recuperar-se abans. Quan es fa una activitat física es té una major sensació de benestar, es mantenen els músculs tonificats, disminueix la fatiga, augmenta la gana, es controla la tensió, disminueix el restrenyiment i ajuda a relaxar la ment. D'altra banda, els exercicis de fisioteràpia són molt importants després de la cirurgia i quan hi ha pèrdua de massa muscular a les cames. És molt important preguntar a l’equip sanitari quin nivell d'activitat és el més adequat.

L’exercici millora la qualitat del son, redueix el risc de tenir ansietat i depressió. Les persones que fan exercici tenen menys risc de deteriorament cognitiu i demència.

Per exemple, a les persones amb malaltia d’Alzheimer se’ls recomana que es mantinguin no només actives mentalment, sinó també físicament. Així, fer exercici suau com caminar 45 minuts al dia (o un altre exercici equivalent), tres vegades per setmana pot ser important per mantenir-se en forma, disminuir el risc de problemes cardiovasculars, augmentar la sensació de benestar i millorar l’estat anímic i els trastorns conductuals.

L’exercici millora els símptomes i permet al pacient poder caminar durant més temps o en terrenys inclinats. Això permet augmentar les activitats de la vida diària i la despesa d’energia.

Fer esport és recomanable per als pacients amb asma, sempre que la malaltia estigui ben controlada. Els pacients que tenen asma a causa de l'exercici, poden prendre el broncodilatador d'acció curta uns 10 o 15 minuts abans.

L'activitat física ajuda a mantenir un pes adequat, millora la funció cardiovascular, la tolerància a l’exercici i disminueix el tractament de rescat.