Tractament de la Síndrome de Transfusió Fetus Fetal

Un tractament de segona elecció és realitzar un amniodrenatge. L'amniodrenatge consisteix a introduir una agulla a l'interior de la cavitat amniòtica amb l'objectiu d'extreure l'excés de líquid amniòtic del sac del receptor i, així, reduir la pressió i el risc de part preterme.

Els resultats obtinguts amb aquest mètode són clarament inferiors als del làser i, per tant, es reserva el seu ús per a casos en els quals el làser no és possible o està contraindicat.

Amb aquest mètode la mitjana de supervivència és propera a un 60%, amb taxes de discapacitat neurològica superiors al làser. Amb aquesta teràpia s'aconsegueix perllongar la gestació, però només és un tractament simptomàtic, no tracta la causa de la malaltia, que és la presència de la transfusió a través de les anastomosis ja esmentades.

Les complicacions més freqüents són:

• Trencament prematur de membranes (RPM). Es tracta del trencament de la bossa amniòtica i sortida de líquid amniòtic a l'exterior. Pot passar entre un 10% i un 20% dels casos. És una complicació freqüent que no implica, la majoria de vegades, la pèrdua de la gestació.
• Part preterme (PP). En el nostre mitjà, l'edat gestacional mitjana de part de les dones a les quals s'ha realitzat una cirurgia fetal és de 33 setmanes i d’entre aproximadament un 5% i un 8% de casos, es produeix un part prematur extrem (abans de les 28 setmanes).
• La pèrdua gestacional. Succeeix aproximadament en un 5-10% dels casos degut a un part preterme, trencament de les membranes o no tolerància del fetus al tractament. El tractament de la transfusió fetus fetal fa que, de forma aguda, s'aturi la sobrecàrrega de volum en els fetus receptors i que els fetus donants augmentin el seu volum, situació a la qual s'han d'adaptar ràpidament. En alguns casos, els fetus no aconsegueixen adaptar-se, comportant a la seva mort.
• Retard de creixement selectiu. El fet de dividir la placenta en dues, convertint els bebès en bessons independents, implica que cada fetus tingui ara el seu propi territori placentari. En els casos en què la divisió placentària és molt asimètrica, existeix el risc que el fetus amb poca placenta present un retard de creixement selectiu. El risc és major en aquells casos en què la discordança de creixement entre tots dos fetus, prèvia a la cirurgia, és superior d'entre el 30% i el 35%. En casos severs, pot comportar a pèrdua fetal.
• Seqüeles neurològiques del fetus supervivent. S'han descrit taxes variables de seqüeles neurològiques en la transfusió fetus fetal (del 2% al 20%). Les sèries més recents en les quals les taxes d'èxit del tractament és major, i amb millors protocols de seguiment dels fetus tractats mitjançant fetoscòpia, reporten taxes de lesió neurològica menors, entre el 2% i el 8%, presents prèviament al part en la meitat dels casos. Aquesta complicació és més freqüent en els receptors i està principalment associada a la prematuritat.
• Infecció intraàmnica. És una complicació poc freqüent gràcies a la utilització d'antibiòtics profilàctics durant la cirurgia. Encara que apareix en menys de l'1% dels casos, les conseqüències són la pèrdua gestacional i/o el part prematur.
• Transfusió Fetus Fetal (TFF) inversa. S'esdevé quan el fetus donant és ara el receptor i a la inversa. Encara que és poc freqüent requereix d'una nova cirurgia.
• Instauració de la seqüència anèmia/policitèmia (TAPS). És una nova forma de transfusió fetus fetal crònica denominada seqüència anèmia policitèmia (TAPS), que es caracteritza per una diferència d'hemoglobina entre un bessó i un altre i no presenta seqüència oligopolihidroamni.