Viure amb Osteoporosi
Cal no oblidar que el més important és evitar el risc de fractura, per la qual cosa s'aconsella adoptar o canviar certs hàbits com:
Alimentació saludable. La ingesta de calci és important més enllà de l'etapa de creixement. La formació de calci comença quan s'és nen, augmenta durant l'adolescència i continua fins al voltant dels 25 anys. Després d'aquesta edat, el consum diari de calci ajuda a mantenir la densitat òssia.
L'alimentació és fonamental per mantenir els nivells tant de calci com de vitamina D per la qual cosa s'aconsella dissenyar una taula de dieta personalitzada que inclogui aquest tipus de vitamines.
La quantitat total de calci que ha de contenir la dieta diària és per grups d'edat. Pot servir d'ajuda llegir les etiquetes dels aliments.
Entre els 19 i 50 anys: 1,000 mg / dia; dels 51 als 70 anys: homes - 1,000 mg / dia i dones - 1,200 mg / dia; 71 anys en endavant: 1,200 mg / dia.
En el cas de no assolir la quantitat necessària de calci, s'ha de complementar amb suplements farmacològics.
L'absorció del calci millora si s'administra amb els àpats i la nit.
Deixar de fumar. El tabac accelera la pèrdua de massa òssia i mostra una correlació directa amb el risc de patir una fractura. A més, la població fumadora jove pot tenir problemes a l'hora d'adquirir la màxima quantitat d'os (pic de massa òssia).
Deixar o disminuir la ingesta d'alcohol. L'alcohol influeix a l'hora de guanyar massa òssia i el seu consum moderat /alt, i de forma habitual, incrementa el risc de fractures.
Evitar el sedentarisme i portar una vida activa. La manca d'activitat física és l'únic factor de risc extrínsec que té una influència negativa en el desenvolupament de l'osteoporosi. La immobilització, sigui per la causa que sigui, és un factor que predisposa a desenvolupar la malaltia, per la qual cosa s'ha d'evitar el repòs prolongat.
En períodes de convalescència, després d'una fractura o per qualsevol altre motiu, com accidents, seqüeles relacionades amb dèficits funcionals o malalties cròniques que cursen amb dolor o incapacitat funcional, cal aprofitar les petites millores per començar a moure’s, sense forçar i tenir en compte la intensitat del dolor.
En la mesura del possible cal recuperar l'activitat física per prevenir l'osteoporosi per immobilització.
El sol, font de vitamina D
El 10% de les necessitats de vitamina D que requereix l'organisme s'obtenen a través de la dieta i el 90% restant s'adquireix per l'exposició solar.
Hi ha diferents suplements amb vitamina D; d'origen vegetal (ergocalciferol /vitamina D2) i d'origen animal (colecalciferol / vitamina D3).
El càlcul de la quantitat de vitamina D que precisa l'organisme és de major complexitat que el càlcul de calci, ja que està determinat per diversos factors, com la dieta, el temps d'exposició al sol, la variabilitat entre una persona i una altra i la influència dels consells que se segueixen per protegir la pell.
El dèficit de la vitamina D s'associa amb prendre molt poc el sol, combinat amb la ingesta pobra d'aliments que la contenen. Aquest dèficit és freqüent entre les persones d'edat avançada (75 anys i més).
Prendre el sol i una dieta rica en calci, proporcionen a la majoria de la població els nivells adequats de vitamina D.
Quant sol he de prendre?
No hi ha una quantitat "segura" d'exposició a la radiació ultraviolada (RUV) que ajudi a produir vitamina D sense augmentar el risc de patir càncer de pell.
L'exposició a petites quantitats de llum solar incidental a través de les activitats diàries en cara i avantbraços pot ser suficient per augmentar els nivells de vitamina D.
En aquest sentit, el temps d'exposició al sol per produir vitamina D varia en funció de factors ambientals com la contaminació, factors físics i personals, així com l'estació de l'any.
Prevenir les caigudes
Encara que l'envelliment és un dels factors de risc de fractura no modificable, patir una caiguda o un cop més o menys fort sobre un os fràgil pot constituir un risc de fractura.
Com més baixa és la densitat (solidesa) de l'os, més fàcil és el risc de fracturar-se per un cop. Per tant, tan important és prevenir la pèrdua de massa òssia com disminuir el risc de caigudes.
Les caigudes en les persones majors de 75 anys són un important problema sanitari i clínic, tant per la seva freqüència com per les seves conseqüències físiques i psicosocials. En aquest sentit, cal tenir un major coneixement de les seves causes i més sensibilitat a l'hora de plantejar i unificar estratègies preventives de seguretat eficaces.
En general, les caigudes es deuen a una combinació de factors com la debilitat muscular, els problemes d'equilibri, els problemes relacionats amb la vista i l'oïda, així com aspectes relacionats amb la seguretat a la llar o el seguiment d'algun tipus de tractament farmacològic.
Recomanacions per prevenir caigudes
Evitar caminar sobre terrenys desiguals, en mal estat i relliscosos. Tenir especial cura els dies amb molta humitat o pluja.
Portar sabates ben subjectes, còmodes, amb càmera d'aire per disminuir l'impacte de la trepitjada i amb soles antilliscants perquè s'agafin bé a terra, fins i tot a casa. Evitar portar xancletes.
Eliminar de casa els "riscos" que puguin provocar una caiguda. Per exemple, els cables de l'electricitat, de la planxa, els serrells de les catifes, entre d'altres. I a la cuina fer servir una catifa si les rajoles rellisquen.
A la cambra de bany s'aconsella col·locar catifes antilliscants tant dins com a fora de la banyera, per recolzar-se amb seguretat en sortir d'ella. Utilitzar seients dins de la banyera i col·locar barres de suport. No agafar-se a les aixetes.
No caminar a les fosques per casa. Per a més seguretat, a la nit deixar una petita llum encesa o utilizar una llanterna, per si cal aixecar-se. Es poden utilitzar també sensors de moviment que donen llum de manera automàtica.
Evitar posar-se i llevar-se les ulleres, i si són bifocals prestar atenció a les escales.
En el cas de no sentir-se segur a l'hora de caminar, s'aconsella portar un bastó/ caminador, sobretot fora de casa. La dificultat per caminar, pel motiu que sigui, pot produir major inestabilitat i propiciar una caiguda. El bastó/ caminador també és útil per mantenir-se drets i ha de recomanar-se de manera precoç per millorar la postura corporal.
Si es prenen medicaments, consultar al metge els efectes secundaris, ja que alguns poden contribuir a les caigudes, com els antidepressius, els diürètics, els betablocadors o els anticonvulsivants.
Els efectes neuromusculars del dolor poden provocar debilitat muscular a les cames o alentir la resposta davant d'una caiguda imminent. A més, quan una persona sent malestar o dolor continu, per intentar que disminueixi, sol alterar la seva forma de caminar (postura antiàlgica) el que pot causar inestabilitat i pèrdua de l'equilibri.
Fer exercici per millorar la capacitat funcional. Enfortir les cames i braços ajuda a mantenir l'equilibri. Mantenir-se flexible.
Seguir programes d'educació terapèutica dirigits a l'aprenentatge i entrenament de la mecànica corporal correcta per a les activitats diàries, com aixecar-se del llit, aixecar objectes i, també, per disminuir el risc de caigudes.
Millorar la seva seguretat amb detectors de caigudes (alarmes) per poder ser atès al més aviat possible si es pateix una caiguda tant dins com fora de casa.
Salut emocional
Segons un estudi internacional realitzat a gairebé 8.000 dones de la Unió Europea i els Estats Units, la por a caure i patir fractures són els sentiments més comuns entre les dones amb osteoporosi post menopàusiques. En aquest sentit, la pèrdua d'autonomia, el canvi dels hàbits quotidians, el dolor i la necessitat d'ajuda d'altres poden convergir en un estat de decaïment i d'estrès emocional.
Canvis corporals, com la tendència a encorbar-se (cifosi), per alteracions morfològiques, després d'una fractura vertebral o la necessitat d'usar elements de suport per a millorar la marxa o l'equilibri, poden provocar una tendència a l'aïllament.
D'altra banda, les persones grans tendeixen a caure més que les joves, a causa del deteriorament de les seves funcions neurològiques i motores (disminució de l'agudesa visual i dels reflexos posturals i pèrdua de massa muscular), aspectes que també poden afectar l'esfera psicosocial .
En aquest sentit, cal intentar disminuir la incapacitat i perllongar una vida activa i independent, és a dir, instruir-se per millorar les capacitats físiques i mentals. Tot això ajuda a tolerar, auto-controlar i viure millor amb la malaltia.
És evident el complicat que és canviar la nostra manera de viure i adoptar altres formes, però és possible si un s'ho proposa de veritat.
Pel que és molt important mantenir una actitud realista i positiva i de complicitat amb els professionals, afrontar els problemes i adoptar les solucions més adequades en cada cas.
Informació documentada per:
Publicat: 20 febrer de 2018
Actualitzat: 20 febrer de 2018
Subscriu-te
Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.
Gràcies per subscriure-t'hi!
Si es la primera vegada que et subscrius rebrás un mail de confirmació, comprova la teva safata d'entrada.