Preguntes freqüents sobre la infecció urinària

El terme “Infecció urinària” no és sinònim de “Cultiu d'orina positiu”. En general, si no hi ha símptomes d'infecció no és necessari tractar-se, excepte en comptades ocasions. Fins i tot quan l'anàlisi d'orina indiqui que hi ha un germen. Només ha de fer-se tractament amb antibiòtics quan hi hagi símptomes i signes d'infecció urinària. De no fer-se així, podem anar seleccionant gèrmens cada vegada més resistents en l'aparell urinari, cada vegada més difícils de tractar quan hi hagi símptomes. 

Els antibiòtics no poden prescriure's “per si de cas”. És necessària l'avaluació per part d'un metge i la prescripció de l'antibiòtic, només en els casos necessaris. El tractament ha de realitzar-se amb la dosi i amb la durada precises. De no seguir-se aquesta norma, podem trobar-nos cada dia amb gèrmens més difícils de tractar.   

És impossible aconseguir que una sonda es mantingui en un ambient d'esterilitat. S'ha estudiat amb deteniment si és necessari l'ús d'antibiòtics en aquesta situació, i s'ha arribat a l'evidència que el seu ús és contraproduent. Només han d'usar-se quan el metge que atén la persona sondada el cregui necessari, davant la presència d'infecció urinària activa, que és diferent a la presència d'un cultiu d'orina positiu. 

La presència de restrenyiment, el fet de beure poc líquid (es produeix orina molt concentrada), o la presència d'orina residual després de la micció (es pot detectar amb la realització d'una ecografia després de la micció).  Les dones, després de la menopausa, poden desenvolupar també una atròfia de la mucosa vulvar i vaginal, que sol provocar l'alteració dels gèrmens a aquest nivell.  En general, qualsevol element que alteri la flora intestinal o vulvovaginal pot ser un element afavoridor per a la infecció de l'aparell urinari per part de gèrmens.  

Diversos estudis mostren que no existeix una relació entre les infeccions d'orina i el càncer.  

Quant a l'alteració de la funció renal, això podria succeir en casos amb infeccions múltiples a nivell del ronyó, la qual cosa denominem “pielonefritis”. Les cistitis, infeccions que afecten la bufeta urinària, no afecten la funció renal. 

Com tot fàrmac, els antibiòtics també tenen efectes secundaris que no s'han de menysprear. Avui dia, el tractament antibiòtic és l'única estratègia que ha demostrat tenir una alta eficàcia contra les infeccions d'orina, tant en el tractament agut com per a evitar que es repeteixin. No obstant això, els efectes secundaris més freqüents són la candidiasis vaginal, les infeccions pel bacteri Clostridiodes difficile i l'adquisició de resistència a antibiòtics. 

Els estudis mostren que els gèrmens que causen les infeccions del tracte urinari són presents en la flora intestinal. De moment, tot sembla indicar que la via d'adquisició d'aquests gèrmens sol estar relacionada amb la ingesta. Segurament hi haurà persones amb un “ambient” en la seva zona intestinal més predisposant, però encara no s'han definit les característiques d'aquest ambient i com podem modificar-les.  

Atès que les infeccions d'orina no tenen el seu origen en una higiene inadequada, no existeix cap recomanació específica més enllà de les recomanacions aplicables a la població general. Les pacients amb infeccions urinàries recurrents han de prestar especial atenció a orinar amb una freqüència adequada, evitar la humitat persistent en la zona vaginal i a evitar l'ús de compreses d'higiene femenina. En cas que aquestes siguin necessàries es recomana realitzar un recanvi freqüent. 

Les infeccions d'orina comparteixen els mateixos símptomes que altres malalties de la zona vaginal i uretral, com pot ser la sequedat vaginal, el liquen, el prolapse vaginal o vesical i un llarg etcètera. Encara que les infeccions d'orina poden ser repetitives, el tractament d'un episodi agut és relativament senzill, especialment si disposem d'un cultiu d'orina per a identificar quin germen la causa. D'aquesta manera es pot triar millor l'antibiòtic. Així doncs, si amb el tractament antibiòtic la pacient no millora s'haurà de plantejar un diagnòstic alternatiu. 

Per definició, no existeixen bacteris “dolents” i bacteris “bons”, sinó que hi ha microorganismes que conviuen amb el cos humà i fins i tot ajuden a desenvolupar algunes de les funcions. Altres microorganismes, en canvi, causen malalties. Definir si un microorganisme té un potencial patogènic no és fàcil i només es realitza en el camp de la recerca. Així doncs, és funció dels professionals sanitaris definir si és possible que la presència d'un microorganisme en l'orina estigui causant malaltia o no, amb la informació dels símptomes que proporciona el pacient.