Evolució de la infecció urinària

En situacions normals, les infeccions urinàries responen de manera adequada al tractament antibiòtic, per la qual cosa els símptomes desapareixen i la infecció es resol. 

En algunes ocasions, la infecció urinària pot ser recurrent. Es defineix infecció urinària recurrent quan es presenten 3 episodis en els últims 12 mesos o 2 episodis en els últims 6 mesos. Constitueix un problema comú en dones joves, sexualment actives, en l'embaràs, en la menopausa i en pacients amb patologia urològica.   

És important, quan hi ha infecció urinària recurrent, diferenciar entre infecció recidiva o reinfecció:  

Infecció recidiva 

Les infeccions urinàries recidives són degudes a la persistència del mateix cep de bacteri que havia causat la primera infecció. Representen el 20% de les infeccions recurrents. Se solen presentar en les 2 primeres setmanes després de la desaparició dels símptomes. Pot deure’s al fet que aquest microorganisme hagi quedat en un lloc que no va ser accessible a l'antibiòtic, o que el tractament antibiòtic hagi estat massa curt o inadequat.  

En aquests casos la infecció pot arribar a complicar-se, sobretot si ascendeix fins a la pròstata (prostatitis), o el ronyó (pielonefritis) concomitant. La pielonefritis pot complicar-se amb la formació d’una pedra que ocasioni un problema obstructiu associat o bé que s'arribi a formar un abscés renal (col·lecció purulenta a l'interior del parènquima renal).  

Reinfecció 

Les reinfeccions representen el 80% de les infeccions d'orina recurrents. Són noves infeccions urinàries causades per ceps de bacteris diferents a les que van provocar la primera infecció. Les reinfeccions solen trigar més a aparèixer que les recidives. Generalment, passades 2 setmanes des que va desaparèixer la primera infecció. Les reinfeccions solen presentar-se en dones joves sexualment actives, dones amb la menopausa, pacients amb diferents malalties urològiques o algunes persones amb cirurgies prèvies    

Complicacions  

La infecció urinària repetitiva pot causar seqüeles importants, com la formació de pedres en el ronyó, que poden derivar en una obstrucció als urèters i causar una infecció del ronyó. Pot arribar a provocar sèpsia urinària, pionefrosi (ronyó amb el seu sistema excretor dilatat i pus), abscessos renals i, en els casos més avançats, pèrdua de la funció del ronyó. Aquestes complicacions són poc freqüents, excepte en el cas de pacients amb immunitat alterada (trasplantats, pacients amb tractaments oncològics, etc.) o amb alteracions anatòmiques de l'aparell urinari o litiasis renals no controlades.