Diagnòstic del Glaucoma

La campimetria és una de les proves més importants per al diagnòstic i seguiment del glaucoma, ja que és l’única prova capaç d’estudiar la visió perifèrica que té el pacient, és a dir,  el tipus de visió que s’afecta en aquesta malaltia.

És una prova on el pacient, primer amb un ull i després amb l’altre, marca amb un polsador les llums blanques que apareixen pels laterals (de reüll) sense deixar de mirar una llum de referència (taronja) que està al centre durant tot el temps que dura la prova. Primer es tapa un ull (sol ser l’esquerre) i es fa la prova amb l’ull dret i, després, es fa la mateixa operació a la inversa. Aquesta prova es realitza sota la supervisió d’un optometrista .

Està comprovat que quan més tranquil està el pacient més fiable és la prova, amb la qual cosa és important explicar abans com funciona la prova per obtenir uns resultats òptims.

Els passos a seguir són els següents:

• Es fixa la vista  tota l’estona en el punt taronja de referència i es miren les llums blanques que apareixen “de reüll”. Si es busquen les llums blanques amb la mirada no es pot avaluar de forma correcta la visió lateral.
• S’ha d’estar còmode, pel que és important col·locar de forma correcta la posició del cap, la barbeta i l’esquena. Si no s’està bé cal comentar-ho amb el tècnic que està fent la prova.
• Si en algun moment s’està incòmode es pot demanar que la prova s’aturi i continuar un cop s’estigui millor.
• S’han de marcar totes les llums blanques que apareixen pels laterals siguin més fortes o fluixes en intensitat. Hi ha moments en que no cal clicar res perquè no surt cap llum. La prova busca el límit (o llindar) del pacient, és a dir, cada cop és més difícil per provocar l’errada. Per tant, sempre, inclús en les persones sense glaucoma, hi ha un moment en què es té la percepció de que s’està fent malament.
• No passa res perquè no s’encerti alguna llum . La prova té un sistema de seguretat en què qualsevol llum que no es marca torna a aparèixer més d’una vegada.
• La prova és individual per a cada pacient, amb el que s’adapta a la velocitat i a la visió que tingui el pacient en aquell moment, pel que no hi ha dues proves iguals.