Mercè Balcells: "Les persones que tenen una addició i es volen curar han de tenir un paper actiu en la seva recuperació, sinó és impossible”

Considerem una addició el consum d’una substància independentment dels efectes, ja siguin negatius o positius, que aquesta  comporta. 

No, no sempre. També parlem de conductes addictives o de addiccions sense substància. Les addiccions catalogades com un trastorn de salut mental no només estan associades a substàncies. El Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders (DSM-5), que és el manual on es llisten els  trastorns de salut mental ja especifiquen addiccions sense substàncies, sobretot, el joc patològic presencial o online, però es preveu que d’aquí uns anys hi haurà més conductes addictives catalogades com a trastorns de salut mental com l’addicció a les pantalles, a les compres o als videojocs per posar només algun exemple... 

La nostre unitat es dedica al tractament de tot tipus de trastorns per a l’ús de substàncies ja siguin legals o il·legals i també, recentment, hem iniciat un programa d’addiccions sense substàncies. Formem part de l’Institut Clínic de Neurociències (ICN) de l’Hospital i el nostre abordatge és principalment des de la psiquiatria i la psicologia, tot i que la majoria de les substàncies addictives  tenen una important toxicitat afegida que pot tenir molts nivells.  Les drogues són tòxiques a nivell del nostre cervell, però també poden afectar a diversos sistemes del nostre organisme, per exemple: l’alcohol pot afectar al fetge, el tabac al pulmó, la cocaïna pot provocar infarts i/o ictus... Ens dediquem al trastorn addictiu, però alhora tenim en compte a la comorbiditat somàtica i social i intentem un abordatge holístic del problema.  

Sí. Ens podem curar d’una addicció i això passa quan una persona aposta per una llarga abstinència i també, en alguns casos, algunes persones poden tornar a fer un consum controlat després d’haver treballat diversos aspectes de la seva addició i de les problemàtiques associades. 

L’addició no és una condemna de per vida i hi ha molts nivells de recuperació. Els trastorns per l’ús de substàncies s’acumulen a la segona i tercera dècada de la vida, però sabem que més endavant, hi ha un grup de persones que passaran a poder fer un ús controlat amb un consum molt moderat o esporàdic. L’abordatge de les addiccions ha canviat molt. Cada persona és diferent, però sí que en alguns casos la persona que ha tingut una addició podrà tenir un consum controlat. Tot i així, una persona que ha tingut un període d’addició té molt respecte a les substàncies addictives i sap molt bé el que pot fer i el que no. El que no vol, sobretot,  és tornar enrere o recaure, això segur. 

Sí, costa. Som una societat de consum, i la idea que se’ns  transmet és que tots hem de consumir, però a l’hora quan apareixen les conseqüències negatives del consum, l’addició s’amaga i es viu amb molta culpa o vergonya. Certament, hi ha molta estigma social. Ens costa molt reconèixer que tenim un problema i costa molt d’entendre que els nostres amics poden consumir i nosaltres no. Realment, som una societat on el consum de drogues legals i il·legals és molt prevalent, però  acceptar que tens un problema d’aquestes característiques no és gens fàcil. 

Vivim en una societat que tot està centrat en la festa, tots hem de consumir, però alhora tolerem molt malament les conseqüències i responsabilitat d’aquest consum. Com més facilitat o pressió hi hagi per consumir substàncies més persones tindran problemes d’addiccions.  

Personalment soc més de regular que de prohibir. Regular correctament per minimitzar danys és important i hem de poder proporcionar informació per contrarestar la que no és del tot acurada o directament falsa.  

L’efecte de la COVID-19 en els pacients amb addiccions ha estat un dels projectes de recerca de la nostra Unitat. Durant la primera onada, quan tothom estava confinat, hi va haver un consum global d’alcohol menor. El balanç global va ser una clara disminució de l’ingesta d’alcohol. Tot i així, aquesta disminució no va arribar al col·lectiu de pacients més greus que, com vam observar a la nostra Unitat, no van poder reduir el consum i, en alguns casos, el van incrementar.   

Pel que fa al consum del cànnabis, una droga amb un estatus legal canviant, ens va semblar interessant analitzar com la pandèmia havia incidit en el patró de consum dels usuaris. Volíem saber si aquesta situació  de crisi sanitària tenia un impacte en com, quan i perquè es consumia i quins eren els factors que provocaven el consum. També vam analitzar si influïa més la dificultat que el confinament va afegir a la distribució i obtenció del cànnabis, o si tot l’estrès, l’ansietat i l’aïllament que va implicar la COVID-19 feia incrementar el consum. L’estudi concloïa que la gent que tenia un consum moderat de cànnabis no modificava el seu consum i en canvi, la gent que tenia un consum lleu l’incrementava. El motiu principal que referien per aquest augment de consum era per intentar, segons ells, gestionar millor l’estrès i l’aïllament i avorriment que suposava el confinament.  

Estem parlant d’un trastorn multifactorial. Hi ha factors de l’entorn, factors psicològics i factors biològics que fan que hi hagi gent que tingui més predisposició patir una addicció: elements genètics, entorn, traumes, situacions viscudes durant la infància... A l’hora, determinats trets de personalitat o maneres de ser també incrementen el risc de tenir un trastorn addictiu. 

L’Hospital Clínic de Barcelona va ser un dels primers centres de l‘Estat a tenir una unitat específica pel tractament de l’alcoholisme ja als anys 70 i ha sigut un referent pel tractament d’aquesta patologia a Catalunya liderant molts projectes de recerca. Des de l’aprenentatge i el coneixement que dona l’experiència intentem adaptar-nos i anticipar-nos als canvis en els patrons de consum i les noves drogues que van apareixent. Per exemple, hem iniciat un nou projecte per ajudar a reduir o a discontinuar el consum de cànnabis en adults joves. El consum de cànnabis entre els adolescents i els joves és en el nostre país el mes elevat de tota la UE. Hi ha molt consum i poca tradició de fer tractaments i això es important ja que sabem que el consum de  cànnabis s’associa  amb  l’aparició d’esquizofrènia i altres malalties psiquiàtriques. 

També tenim un projecte per aconseguir una definició consensuada del ‘consum de risc’ del cànnabis. Igual que l’alcohol, volem saber quina és la quantitat de cànnabis que suposa un alt risc per els usuaris. Serà una definició validada per experts i que també haurem de transmetre a la ciutadania i desprès serà interessant veure com amb aquesta nova eina podem millorar el grau de coneixement i informació que tenim sobre el cànnabis i la salut.  

Alhora, també anem obrint  noves línies de treball que puguin donar resposta a nous fenòmens relacionats amb les drogues com ara l’anomenat “Chemsex” o consum de drogues estimulants  per obtenir sexe entre homes que tenen sexe amb altres homes en patró de “binges” i que s’associen a consums molt elevat concentrats en un període de temps i una activitat determinada.

Amb les drogues tenim diversos fàrmacs que ajuden a mitigar els símptomes o pal·liar els efectes, però no hi ha una medicació que curi el trastorn addictiu en si. Treballem amb un abordatge complex a través de la relació terapèutica amb estratègies com ara ‘l’entrevista motivacional’ que és un model de relació i comunicació  que et permet treballar amb persones sense jutjar-les, amb empatia, amb un llenguatge inclusiu i que te com a objectiu incrementar les probabilitats de canvi en els hàbits de salut. Tot plegat el que es promou és que el pacient es vegi capaç de canviar i que ho acabi fent, trobant les seves pròpies motivacions i capacitats. 

Les persones que tenen una addició i es volen curar han de tenir un paper actiu en la seva recuperació, sinó és impossible aconseguir-ho. Els psiquiatres, psicòlegs, treballadors i treballadores socials tenim un paper clau perquè el pacient pugui abordar el seu problema i alhora donar-li les eines per iniciar el procés de la seva recuperació.  

Amb altres malalties, quan arriben a la consulta, els pacients estan preparats per iniciar un tractament o una recuperació, però en aquest tipus de trastorns això no sempre passa. Molts pacients ens arriben a les nostres consultes ambivalents; per un costat volen deixar de tenir problemes associats al consum, però no tenen clar no poder consumir més o  volen deixar de consumir, però alhora no es veuen capaços de fer-ho. Es “un sí, però no” que molts cops s’acompanya de ràbia o impotència. Clarificar quina es la demanda i quines son les opcions i motivar al pacient és clau per a la recuperació.