La funció primària del sistema immunitari és eliminar els invasors externs i controlar els interns. Aquest sistema tan sofisticat posseeix diferents mecanismes per distingir entre els elements propis i els aliens. Els invasors externs serien els virus, bacteris o paràsits, mentre que els interns, per exemple, serien les cèl·lules cancerígenes. Les malalties autoimmunes es desenvolupen a causa d'una alteració d’aquesta capacitat diferenciadora d’elements interns i externs. Com a conseqüència d'això, el sistema perd el control i ataca els teixits propis sans.
Aquest “autoatac” pot ser selectiu i causar una malaltia autoimmune només en un òrgan o bé pot ser no selectiu i provoca una alteració generalitzada (malaltia autoimmune sistèmica). Algunes de les malalties autoimmunes específiques d’òrgan més freqüents són la tiroïditis autoimmune, la diabetis infantil i juvenil, l’artritis reumatoïde o la psoriasi. Entre les malalties autoimmunes sistèmiques destaquen el lupus eritematós sistèmic, l’esclerosi sistèmica, les miopaties inflamatòries o les vasculitis. Un 20% de la població pateix alguna malaltia autoimmune i en medicina se n’han descrit prop d’un centenar.
Igual que un exèrcit, els sistema immunitari també té les seves divisions. La immunitat cel·lular, la immunitat humoral, la funció de memòria, i els macròfags, monòcits i cèl·lules dendrítiques. La immunitat cel·lular està composta per cèl·lules denominades limfòcits T, capaços de fabricar unes substàncies tòxiques anomenades citocines. Són com els tancs de l'exèrcit, ja que poden reconèixer els agents externs, atacar-los i destruir-los. La immunitat humoral està composta per limfòcits B que són els productors d'anticossos, que neutralitzen els elements invasors, també anomenats immunoglobulines. Els limfòcits B reconeixen l'invasor extern amb l'ajuda dels limfòcits T, aquests últims informen als B que un invasor extern ha entrat a l'organisme.
El sistema immunitari té una funció addicional: la capacitat de memoritzar. L'alliberament d'anticossos es pot repetir ràpidament davant d'un segon atac pel mateix element invasor, perquè aquestes cèl·lules tenen memòria. Hi ha una tercera divisió formada per unes cèl·lules anomenades macròfags (presents als teixits) o monòcits (presents al torrent sanguini) i altres anomenades cèl·lules dendrítiques. Aquestes, “patrullen” per l’organisme i quan troben l'enemic, el capturen, i el presenten al limfòcit T.
Afortunadament, en els darrers 35 anys s'ha produït una eclosió en la investigació sobre les malalties autoimmunes. A l’Hospital Clínic es va crear el 1986 un equip de recerca (actualment integrat a l’IDIBAPS) dedicat a la investigació sobre aquestes malalties i des del 1995 l’hospital també disposa d’un Servei, pioner a l’Estat espanyol, específicament dedicat al control i al tractament dels pacients amb malalties autoimmunes sistèmiques.
En tot aquest temps, s’ha aconseguit estabilitzar malalties com el lupus o la diabetis tipus 1, i que les persones que la pateixen puguin portar una vida pràcticament normal. També s’han trobat nous tractaments per a malalties minoritàries com la vasculitis, així com endarrerir el progrés de malalties com l’artritis. La cura d’aquestes patologies però, és encara una assignatura pendent. La recerca condueix a millorar el coneixement sobre aquestes malalties i a trobar medicaments més eficaços per controlar-les i finalment curar-les.
Informació documentada per: Dr. Ricard Cervera, Cap del Servei de Malalties Autoimmunes, Hospital Clínic de Barcelona, líder del Grup de Recerca en Malalties Autoimmunes Sistèmiques, IDIBAPS, i director de la Càtedra UB-GSK de Malalties Autoimmunes, Universitat de Barcelona
