Dra. Ana de Hollanda “El pacient triga sis anys a consultar per obesitat a causa de l'estigma i la por d'anar al metge”

- Dra. Ana de Hollanda: Sí, és un problema global. Ara no hi ha cap país al món que tingui una prevalença menor al 20% d'obesitat. Malauradament, afecta més països i persones amb major risc d'exclusió social, quan hi ha menys nivell socioeconòmic, hi ha més obesitat.

- Dra. Violeta Moizé: Aquí a Barcelona hi ha moltes diferències entre barris, per exemple, entre el barri de Sarrià i La Mina, hi ha una diferència molt important. La prevalença d'obesitat pot ser fins a vuit vegades més gran dins de la mateixa ciutat, en barris de diferents nivells econòmics.

També hi ha estudis que mostren la relació entre les zones verdes i la prevalença de sobrepès i obesitat. Les zones amb més àrees verdes tenen índexs més saludables. Aquests espais faciliten que la gent pugui tenir una vida activa, fer activitat física fàcil i assequible.

- Dra. Violeta Moizé: Sí que es pot prevenir, però no es pot evitar al 100% que passi. L'obesitat no depèn només de l'ambient ni és una cosa que estigui del tot sota el control de la persona. L'ambient pot ser més o menys favorable, i això permetrà prevenir millor o pitjor. De fet, menjar malament, ho fem moltes persones i no totes desenvolupem obesitat. Això ja indica la relació tan forta que hi ha entre la predisposició de cada persona i que puguis tenir la malaltia.

- Dra. Ana de Hollanda: És cert. Des de l'any 75 fins ara, la prevalença d'obesitat s'ha triplicat. Gràcies a aquest tipus d'articles la gent i els mitjans s'adonen que aquest problema de salut és molt més important, anteriorment era un problema ignorat. Ara sí que hi ha una mica més de consciència, és una mica més visible.

- Dra. Violeta Moizé: Aquest tipus de frases generen consciència social, però no només cal preocupar-se i sinó també ocupar-se. Només dir-ho no és suficient.

- Dra. Ana de Hollanda: L'estigma afecta molt més del que podem imaginar. El pacient pot trigar una mitjana de sis anys a consultar per l'obesitat a causa de l'estigma, per la por d'anar a la consulta, de veure que li diran. El pacient creu que és responsabilitat seva i culpa seva tenir obesitat, això encara limita més. A més, l'estigma està relacionat amb un risc més gran de depressió, ansietat i més risc de mortalitat. Això és molt important. La causa d´aquest estigma som tots.

- Dra. Ana de Hollanda: Moltes vegades els metges, de qualsevol especialitat, la primera resposta que tenim davant de qualsevol problema en un pacient amb obesitat és que ha de perdre pes. Aleshores, els pacients acaben suposant la resposta abans d'anar a un metge i per això eviten consultar. Moltes vegades es deixen de fer exploracions que s'haurien de fer. A les persones amb obesitat els passen coses que no estan relacionades amb el pes i no abordar-les pot posar en perill la vida.

- Dra. Ainitze Ibarzabal: És així. Vaig tractar una pacient que va recórrer tres o quatre hospitals i que realment tenia una hèrnia interna, que és potencialment mortal. Li deien que li feia mal l'abdomen per haver menjat malament, pel sobrepès, però una hèrnia és un problema de veritat.

- Dra.Violeta Moizé: Un ambient favorable és un ambient lliure d'estigma. A més, moltes vegades des del propi centre de salut s'utilitzen frases que poden sonar com a amenaces: “T'has d'operar del genoll, però fins que no perdis pes, no hi tornis”. L´obesitat no es tracta amb força de voluntat.

- Ana de Hollanda: l'endocrinològa el que fa quan rep el pacient per primera vegada és valorar quins són els aspectes que han influït en aquesta persona perquè tingui obesitat. Aquests determinants son múltiples i en cada persona es poden combinar d'una manera diferent.

D'altra banda, l'endocrinòleg investiga totes les complicacions que pot generar l'obesitat, degudes als factors de risc cardiovasculars, i els tracta directament. Després pacta el pla terapèutic juntament amb el pacient. Per exemple, en un pacient el punt predominant a treballar poden ser els hàbits alimentaris, aleshores l'estratègia de tractament seria al costat de la dietista-nutricionista. Si, en canvi, es detecten alteracions a la conducta alimentària, l'estratègia seria una altra, s'abordarien els aspectes més psicològics. A més, els endocrinòlegs també recomanem el tractament farmacològic o quirúrgic de manera personalitzada.

- Dra.Violeta Moizé: El nostre paper sempre és la base del tractament, fins i tot en la prevenció.

Intentem empoderar el pacient perquè pugui triar el que més li convé per a la seva salut. Sobretot promovent una alimentació més saludable i disminuint el sedentarisme, que és un punt molt important.

Això requereix un programa estructurat i escolta activa, per facilitar i motivar aquest canvi. No es tracta de dir al pacient què ha de fer, sinó facilitar que decideixi el que més li convé per a la seva salut. També m'agradaria ressaltar la importància de deixar de donar “dietes”. La “dieta” no serveix, i la paraula en si ja està estigmatitzada.

- Dra. Ainize Ibarzabal: El que jo faig és aplicar certes tècniques quirúrgiques que restringeixen la capacitat de l'estómac o afavoreixen la mala absorció dels aliments. Això, a més, produeix certs canvis hormonals que afavoreixen la pèrdua de pes.

Però l'ordre dels tractaments pot variar. És a dir, en un moment concret farem una cirurgia, però després de la cirurgia no s'acaba tot. Després torna a entrar la nutricionista, l'endocrinòloga, pot ser que en algun moment necessitin una altra cirurgia. Pot ser que necessitin un preparador físic, un psicòleg…

És a dir, que aquest esglaó inicial es pot revertir completament durant tots els anys de tractament.

- Dra. Ainize Ibarzabal: Completament. El fet que estiguem aquí totes tres ja és una cosa força diferent. El fet de parlar d'una malaltia crònica fa que el tractament canviï.

El pacient necessitarà tractaments diferents durant tota la seva vida i la nostra feina és identificar què és el que necessitarà aquest pacient. I crec que això és el que ha canviat més. No imposem una dieta, fàrmacs, cirurgies, psicòlegs. No, el pacient té la seva vida, el pacient no és un robot i pot necessitar durant tota la vida diferents tractaments. Nosaltres hem de ser capaços d'oferir-vos tots aquests tractaments.