Preguntes freqüents sobre el VIH

La sida o la síndrome d’immunodeficiència adquirida és la fase tardana de la infecció pel VIH; i es dóna quan les defenses disminueixen per sota d’una xifra de seguretat (CD4 per baix de 200 cèl·lules/mm3 de plasma) i ja no tenen la capacitat de protegir contra infeccions i neoplàsies. A aquesta situació s’arriba als 7-10 anys de la infecció aguda o primoinfecció, en el cas de que abans no s’hagi administrat el tractament.  

Quan el VIH entra a l’organisme, sempre es desencadena una resposta immunitària per produir anticossos dirigits per neutralitzar-lo. No obstant, aquests anticossos no són totalment neutralitzants, pel que no tenen la capacitat d’eliminar el VIH. La detecció d’aquests anticossos significa que la persona té el VIH de manera activa, és a dir, que és seropositiva.

La càrrega viral és la quantitat de virus, que es quantifica pel nombre de còpies d’àcid ribonucleic (ARN) de VIH, per mil·lilitre de plasma. La càrrega viral permet saber quina és l’activitat de replicació del virus. També s’utilitza com a marcador pronòstic i per monitorar l’eficàcia del tractament antiretroviral. Les tècniques actuals de determinació de la càrrega viral són molt sensibles i tenen un límit de detecció de 20 còpies/ml. Quan el tractament és eficaç, el virus es multiplica per sota d’aquesta quantitat (replicació residual) i les tècniques no poden de detectar-lo. Es diu aleshores que la càrrega viral és indetectable (que no és sinònim d’absència de virus). La càrrega viral està relacionada amb la xifra de CD4.

El VIH es transmet de forma exclusiva de mare a fill, per contactes directes com la sang o per mitjà de relacions sexuals. El mètode més eficaç per evitar la transmissió maternofilial és el tractament de la mare durant la gestació. La determinació rutinària en bancs de sang del VIH ha eliminat la transmissió del virus per aquesta via.
A més, els programes de metadona i l’ús individual de les xeringues han reduït de forma dràstica la transmissió entre drogoaddictes.
Tanmateix, l’ús de preservatius redueix la transmissió sexual.
Cal recordar que una càrrega viral indetectable a causa del tractament antiretroviral, redueix de forma significativa la transmissió del virus.

​​​​​​Les vies de contagi són les que s’han explicat anteriorment. La vida quotidiana i la convivència familiar no comporten un risc de transmissió del virus.

Quan abans es conegui si la persona té el VIH, abans es podrà beneficiar del tractament mèdic i, per tant, millorar la seva qualitat de vida, adoptar mesures per evitar una reinfecció i evitar la transmissió del virus.

Qualsevol persona que s’hagi exposat al virus pot tenir el VIH. Per tant, es recomana que es facin la prova les persones:

Que hagin tingut relacions sexuals amb penetració o relacions orals o contacte amb semen i secrecions vaginals sense preservatiu. I que les hagin mantingut  amb una o diverses parelles de les que es desconegui si tenen el virus o no;

Consumidores de drogues injectables que hagin compartit el material;

Dones embarassades o que vulguin tenir un fill;

Que hagin patit infeccions de transmissió sexual.  

Que pensin deixar d’utilitzar el preservatiu i no tenen altres relacions

Al moment que se sospiti d’infecció. Tot i que, perquè el resultat sigui totalment fiable, s’ha d’esperar tres mesos des de la possible infecció. Si s’ha produït contagi, probablement se sàpiga abans d’aquest període.

Una persona a qui se li detectin anticossos en sang significa que té el VIH en el seu organisme, per tant, pot transmetre el virus a altres persones.
No obstant, que el resultat sigui positiu no implica tenir la sida ni que aquest es desenvolupi. D’aquí, la importància de detectar a temps la infecció i realitzar el tractament.
El fet que el resultat sigui positiu, òbviament, pot provocar canvis emocionals, per la qual cosa és recomanable acudir al metge per obtenir informació i rebre tota l’atenció necessària.  Contactar amb altres persones afectades, també pot ser gran ajuda.
Per millorar la salut de la persona que viu amb el VIH s’aconsella seguir unes pautes senzilles; tenir relacions segures per evitar la transmissió i reinfecció; no compartir xeringuilles ni objectes d’higiene personal i consultar amb el ginecòleg en cas de voler tenir un fill.

Un resultat negatiu als tres mesos després de la sospita d’infecció (i sense que hi hagi cap altra exposició de risc durant aquest període) implica que la persona no té el VIH.

Les recomanacions, en general, indiquen que cal iniciar el tractament en tots els casos i el més aviat possible. Es pot aconsellar l’inici del tractament en qualsevol moment de la malaltia, sempre que el pacient estigui disposat a realitzar-lo durant tota la vida i de forma correcta.

El perfil de toxicitat dels fàrmacs ha millorat de forma substancial. En l’actualitat, es toleren bé i la lipodistròfia ja no sol ser un problema amb els pacients que inicien el tractament. La disponibilitat de diversos fàrmacs de la mateixa família permet realitzar canvis terapèutics en cas d’intolerància a qualsevol d’ells i adaptar el tractament a cada individu.

Es realitzarà una extracció de sang per calcular la quantitat de VIH al cos (càrrega viral) i la salut del sistema immunitari (recompte de cèl·lules CD4). També el metge demanarà algunes proves per detectar altres malalties com la tuberculosi i algunes infeccions de transmissió sexual. De vegades, es recomana l’administració d’alguna vacuna.

El tractament evita que el virus es reprodueixi a l’organisme i que el sistema immunitari es deteriori. En la majoria de casos, es recomana iniciar el tractament abans que el recompte de cèl·lules CD4 (aquelles a les que ataca el virus) disminueixi per sota de 500 cèl·lules/mm3.

És molt important prendre la medicació tal com la prescriu el metge. Això significa prendre cada dia les dosis adequades en el moment apropiat i tenir en compte les restriccions alimentàries (si n’hi haguessin).

El tractament consisteix en una combinació de 2 o 3 medicaments diferents que el metge adaptarà a les necessitats de cada persona.

És convenient mesurar la càrrega viral en sang a les 4 setmanes d’inici del tractament contra el VIH per comprovar si aquest funciona de forma adequada. Després, la prova de càrrega viral es farà cada 3-6 mesos. Si la càrrega viral és indetectable i el recompte de cèl·lules CD4 es mantenen elevats (o en augment) significa que el virus es troba en els nivells esperats i el tractament funciona.

Els més freqüents solen ser mal de cap, marejos, molèsties gastrointestinals, trastorns del somni, entre d’altres. La majoria són lleus i es produeixen durant l’inici del tractament. En el cas de què un efecte advers sigui greu i/o perllongat, és important comunicar-ho al metge. Les anàlisis rutinàries també permeten detectar la presència d’efectes secundaris a mig i llarg termini.

El tractament antiretroviral és molt eficaç sempre i quan el pacient el realitzi de forma correcta, ja que s’aconsegueix reduir la replicació del virus. L’esperança de vida de les persones que viuen amb el VIH (tractats de forma correcta amb teràpia antiretroviral d’elevada eficàcia i que mantenen càrregues virals indetectables) és similar a la de la població general sense el VIH o sols lleugerament inferior. I tot plegat, amb una bona qualitat de vida.  

La persona que realitza la cura de les ferides cal que utilitzi guants en tots els casos, tant si sap que la persona ferida té el VIH com si no ho sap. Abans de posar-s’hi els guants i després de treure-se’ls, cal rentar-se les mans amb aigua i sabó o amb una solució alcohòlica.
Els guants s’han d’utilitzar sempre que es manipuli sang, fluids corporals, secrecions, mucoses o pells no intactes o objectes que puguin estar contaminats. 

Tot pacient té dret a rebre informació sobre el procés assistencial i el seu estat de salut. A més, la llei recull el dret a accedir a la història clínica quan el pacient ho sol·liciti.   

Tot pacient té dret a rebre informació per l’elecció de metge i de centre hospitalari i, per tant, canviar de metge i/o de centre si ho considera oportú.  

Les dades de cada pacient són confidencials i han d’estar protegides pel centre hospitalari perquè ningú pugui accedir a elles sense autorització prèvia.

El metge ha d’informar al pacient de totes les proves i el procediment diagnòstic i terapèutic que li faran perquè pugui donar el seu consentiment.

Participar en un assaig clínic és un acte voluntari i, per tant, ningú pot obligar a fer-ho. La decisió de participar ha de comptar amb el consentiment del pacient per escrit a qui s’ha d’informar de forma prèvia.

Pots presentar una queixa al servei d’atenció al pacient de l’hospital, al defensor del pacient de la comunitat autònoma o emprendre accions legals. Cap pacient pot ser discriminat pel seu origen ètnic, per raó de gènere, orientació sexual, discapacitat o qualsevol circumstància personal o social.