Proves per diagnosticar l'Ull Sec

Osmolarímetro. El test TearLab és fàcil d'utilitzar a la consulta a partir de la llàgrima i els resultats són immediats. Els valors normals són 308 mOsm/L o menys. És un bona prova per les síndromes d'ull sec greus, però no ho és tant per als lleus. Pot donar molta variabilitat entre els dos ulls; una variabilitat de més de 8 mOsm/L entre els dos ulls és característica de la síndrome d'ull sec.

El mètode InflammaDry detecta els enzims metal·loproteases de matriu (MMP), que es troben elevades en la síndrome d'ull sec. És fàcil de realitzar i els resultats s'obtenen en 10 minuts. Té un 85% de sensibilitat i un 94% d'especificitat.

La detecció de marcadors inflamatoris tipus HLA-DR es pot realitzar a partir de la citologia d'impressió. Altres marcadors són Th1, Th17, o ICAM-1 a partir de la llàgrima. No obstant això, aquestes proves només es realitzen en assajos clínics i no en la pràctica diària.

Tinció corneal de fluoresceïna. La fluoresceïna detecta si hi ha alteració entre les unions intercel·lulars de la còrnia i de la conjuntiva. A la llum d'esquerda, la tinció corneal es visualitza amb el filtre blau de cobalt i la tinció conjuntival amb el filtre groc-verd. En el pacient amb síndrome d'ull sec s'observa un puntejat superficial corneal (queratitis puntejada superficial) o conjuntival que pot classificar-se de menys a més segons l'escala d'Oxford (0-5).

Tinció conjuntival amb verd brillant. El verd brillant tenyeix la conjuntiva que no està coberta de manera adequada per la capa de mucina de la pel·lícula lacrimal. El sistema de gradació més utilitzat és el de van Bijsterveld (0-9).

Sensibilitat corneal. La inestabilitat de la pel·lícula lacrimal en la síndrome d'ull sec pot lesionar els nervis corneals i conjuntivals i disminuir la sensibilitat corneal i conjuntival. Existeixen diverses proves per testar aquesta sensibilitat: la punta d'un mocador de paper, l’estesiòmetre de Cochet-Bonnet o de CRCERT-Belmonte.

Test de Schirmer. Es pot realitzar sense anestèsia (Schirmer 1, mesura la secreció basal i reflexa) o amb anestèsia (Schirmer de secreció basal, mesura la secreció basal). Després de la col·locació d'unes tires de paper de filtre a la conjuntiva tarsal inferior temporal s'espera 5 minuts. Es mesura en mm la zona humida del paper. Es considera menor de 10 mm un valor anormal.

Es mesura l'altura del menisc lacrimal en mm. Aquesta mesura es realitza actualment amb aparells especialitzats que analitzen la superfície ocular que són específics i reproduïbles i permeten la comparació entre diferents visites d'un mateix pacient per avaluar un tractament. La disminució de l'altura del menisc lacrimal és suggestiu de síndrome d'ull sec per manca de secreció aquosa.