Diagnòstic de la Rinosinusitis

Història clínica. Als pacients amb símptomes de rinosinusitis aguda se'ls realitza una entrevista o anamnesi i, si és possible, una endoscòpia per valorar si compleix les característiques descrites. Només en pacients en què no és clar el diagnòstic o que presenten una evolució lenta de la malaltia, se'ls realitzen proves d'imatge. En pacients amb sospita de rinosinusitis crònica, a part de l'entrevista, se’ls realitza una endoscòpia nasal i se sol·liciten proves d'imatge.

Endoscòpia nasal. Mitjançant un endoscopi (rígid o flexible) amb llum de fibra òptica s'insereix pel nas per veure l'interior de la cavitat nasal. Això també s'anomena nasofibroscopia.

Proves d'imatge. Les imatges obtingudes mitjançant una exploració per tomografia computada o una ressonància magnètica poden mostrar detalls dels sins paranasals i l'àrea nasal. En aquestes imatges es pot identificar amb precisió una inflamació profunda o obstrucció física que és difícil d'identificar amb un endoscopi. Actualment està demostrat que les radiografies de sins paranasals són absolutament innecessàries per al diagnòstic de rinosinusitis (agut o crònica).

Olfactometria. Permet una avaluació del sentit de l'olfacte.

Cultius nasals. En general, no es necessiten cultius per al diagnòstic de la rinosinusitis crònica. No obstant, si l'afecció no respon al tractament o empitjora, els cultius de teixits poden ajudar a determinar la causa, per exemple bacteris o fongs.

Prova d'al·lèrgia. Si el metge sospita que la causa de l'afecció pot ser una al·lèrgia, és possible que es recomani una prova cutània per al·lèrgia. Les proves cutànies són segures i ràpides i poden ajudar a identificar amb precisió l'al·lergen responsable dels dolors nasals.