Tractament de les Cataractes

Generalment, les cataractes no suposen cap risc per el pacient. No és necessari fer la cirurgia si el pacient no té cap limitació visual en la seva vida quotidiana o no vol realitzar la intervenció tot i tenir-les. Però quan la cataracta progressa fins al punt d’interferir en l'estil de vida del pacient, es valoren els riscos que pot suposar la cirurgia i la probabilitat raonable de millora.

Tractament no farmacològic

Actualment, no hi ha cap tractament que hagi demostrat la seva efectivitat per a prevenir o tractar una cataracta que no sigui la intervenció quirúrgica, més enllà de la prevenció dels factors de risc. Així, la ingesta d'una alimentació saludable, l'exercici físic, la reducció del tabaquisme i la protecció de la llum ultraviolada amb gorres, barrets o ulleres de sol amb filtre contra les radiacions ultraviolades B (UVB), són mesures raonables per a disminuir la incidència de les cataractes a la població general. També, la prevenció i el tractament de malalties com la diabetis, la hipertensió, l'obesitat i alts nivells de colesterol (hipercolesterolèmia) poden disminuir el risc de cataracta. Tanmateix, és raonable l'ús d'ulleres protectores a les activitats d'alt risc, especialment en aquells pacients que només tenen un ull amb bona visió, degut al risc de tenir una cataracta per traumatismes contusos o penetrants.

Tractament quirúrgic

La millor tècnica per a la cirurgia de cataracta al món desenvolupat és la facoemulsificació amb implant de lent intraocular plegable.

La tècnica consisteix en fer dues petites incisions a la còrnia -que és el teixit transparent en forma de cúpula situada a la part frontal de l'ull-, una de poc més de 2 mm i l'altra d'1 mm, aproximadament. Posteriorment, s'injecta una espècie de gelatina viscosa transparent a la part anterior de l'ull per a mantenir la seva forma mentre es treballa amb les incisions obertes i protegir les diferents capes de l'ull.

Més tard, el cirurgià fa una obertura rodona al sac natural que manté la cataracta al seu lloc i que s'anomena càpsula del cristal·lí. Després, se separa aquesta càpsula de la resta de la cataracta amb una solució salina. En aquest moment, el sac capsular està obert i la cataracta es mou lliurement dins aquest sac. Llavors, s'utilitza un dispositiu especial de la mida d'un bolígraf -el facoemulsificador- que fragmenta la cataracta en petites parts, tal i com fa un martell pneumàtic, i les aspira cap a fora l'ull. Aquesta tècnica s'anomena facoemulsificació. Un cop fragmentada i eliminada la cataracta, s'injecta una altra vegada la gelatina viscosa a dins del sac capsular per a obrir-lo i fer lloc per a la nova lent intraocular artificial, que s'injecta plegada a través de la incisió corneal fins a l'interior del sac capsular on es desplega lentament. Finalment, s'aspira i es retira el material viscós de l'interior de l'ull i es revisen les dues incisions corneals, que sovint es tanquen sense necessitat de posar punts de sutura.

Ocasionalment, pot ser preferible realitzar un altre tipus de cirurgia anomenada extracció extracapsular del cristal·lí, on la incisió pot arribar a ser de 8 mil·límetres. Acostuma a reservar-se per a casos complicats de cataractes com les que són molt dures o les que tenen més risc de tenir una complicació anomenada descompensació corneal.

Lents intraoculars (LIOs)                 

Una cataracta és l’opacitat del cristal·lí, que és el responsable d’enfocar les imatges a la retina. En condicions normals, el cristal·lí pot canviar la seva curvatura per a enfocar els objectes a diferents distàncies. Això permet a les persones més joves, que no tenen cap defecte de refracció previ, veure-hi a totes les distàncies sense l’ajuda d’ulleres. Amb el pas dels anys, però, el cristal·lí envelleix i perd aquesta capacitat de canviar la seva curvatura i es comença a veure malament en visió propera, el que s’anomena presbícia o vista cansada.

L’altre canvi que pateix el cristal·lí amb l’aparició de les cataractes és la pèrdua de la seva transparència, que provoca una disminució de la visió i de la capacitat per a apreciar bé els detalls de les coses. 

Per a solucionar les cataractes cal retirar la part que ha perdut la transparència del cristal·lí i substituir-la per una Lent intraocular (LIO) transparent, que romandrà sempre dins de l’ull del pacient.

Abans que es desenvolupessin LIOs, les úniques opcions per a corregir la visió després de la cirurgia de cataracta era l'ús de lents de contacte dures o unes ulleres molt gruixudes. La primera LIO es va implantar a Londres l'any 1949, i des de llavors la cirurgia de cataracta i les LIOs no han parat d'evolucionar i desenvolupar-se.

Les LIOs estan fetes de materials inerts (o no reactius) com silicona o acrílics. Tal com fa el cristal·lí normal, les lents intraoculars tenen la capacitat per a deixar passar la llum, el que ajuda a enfocar els rajos de llum i les imatges a la retina.

LIOs monofocals, tòriques i multifocals

La majoria de les lents intraoculars implantades són les anomenades monofocals, ja que "mono" significa "un". Aquestes lents proporcionen només un tipus de visió clara i enfocada. Poden proporcionar una visió clara en la visió llunyana o en la visió propera, però no ambdues. La majoria de pacients que tria una lent monofocal vol tenir una bona visió llunyana sense ulleres i utilitzar-les per a realitzar tasques en visió propera com llegir, cosir o mirar una pantalla d'ordinador. Algunes persones, en canvi, prefereixen tenir una millor visió propera sense ulleres i utilitzar-les per a la visió llunyana. Molts d'aquests pacients són pacients amb miopia.

També és possible programar un ull per a la visió llunyana i l'altre per a la visió propera per tractar de minimitzar la necessitat d'ulleres. D'això se'n diu monovisió. Si es tria aquesta opció es poden tenir dificultats per acostumar-s’hi, perquè només s’utilitza un ull a la vegada, tant en visió propera com en visió llunyana. Fins i tot, pot ser que també es necessitin ulleres per a algunes tasques com treballar a l'ordinador o conduir al vespre. Aquesta opció no sempre és la ideal i s’ha de considerar només després de parlar-ne clarament amb els professionals.

Les lents intraoculars poden ser també tòriques, si corregeixen l’astigmatisme del pacient. Les lents tòriques tenen una òptica més complexa que les lents monofocals. La cirurgia es realitza de la mateixa manera, però quan s’implanta una lent tòrica, cal rotar-la curosament fins a deixar-la en una posició prèviament determinada per a cada pacient, en funció de l’eix de l’astigmatisme. Una lent monofocal no necessita aquesta col·locació tan precisa.

Les lents intraoculars mutifocals són lents amb una tecnologia especial que els permet proporcionar més d’un punt focal, és a dir, permeten l’enfocament dels objectes localitzats a diferents distàncies: llunyana, intermèdia i propera. Per tant, els pacients que duen una lent multifocal poden ser capaços de veure sovint els objectes a aquestes distàncies sense la utilització d’ulleres, o amb una utilització d’ulleres molt més reduïda que els pacients que duen una lent monofocal.

Tant les LIOs tòriques com les multifocals requereixen d’un càlcul més complex que el que es realitza amb les lents monofocals, i per tant requereixen la utilització d’instruments sofisticats i professionals que tinguin experiència en la interpretació de les dades que els proporcionen aquests aparells. A més, existeixen diversos tipus de lents multifocals i l’elecció d’una o una altra dependrà de factors com l’edat, el defecte refractiu previ, les activitats més habituals i el treball del pacient.