El principal objectiu del tractament de l'artrosi és millorar el dolor i la incapacitat funcional sense provocar efectes secundaris. El primer pas és evitar tot el que contribueix a lesionar les articulacions com el sobrepès, els moviments repetitius o el calçat. El segon, practicar algun exercici moderat que millori la funcionalitat de les articulacions. Finalment un tractament farmacològic adequat per a cada cas. Malgrat que no existeix cap teràpia que impedeixi la progressió de l'artrosi, si existeixen fàrmacs que alleugen el dolor i la inflamació, i alguns que retarden o alenteixen la degeneració dels cartílags.
La mesura més eficaç en l'artrosi és la prevenció, és a dir, intentar corregir aquells factors de risc modificables que poden accelerar el seu procés.
Evitar el sobrepès. En el cas de patir artrosi en articulacions de càrrega (genoll, maluc, regió lumbar...). De vegades, la pèrdua de pes, per poc que sigui, és suficient per millorar de manera evident el dolor associat a l'artrosi.
No realitzar moviments repetitius ni fer un ús excessiu de les articulacions compromeses. Un exemple podria ser evitar les escales sempre que es pugui en pacients amb artrosi de genoll.
Correcta higiene postural. Per exemple adequar la cadira en el lloc de treball per a preservar l'anatomia de la regió lumbar o, si hi ha artrosi en els membres inferiors, evitar estar molt temps dempeus.
Exercici físic. Aquest s'ha d'individualitzar per a cada pacient i s'ha de fer de manera regular, sense deixar-lo en les fases de millorança dels símptomes. Per exemple, la natació és un bon esport per a pacients amb artrosi lumbar, de maluc o de genoll. Una bona teràpia física pot reduir el dolor i millorar la rigidesa articular.
La mesura més eficaç en l'artrosi és la prevenció, és a dir, intentar corregir aquells factors de risc modificables que poden accelerar el seu procés.
Analgèsics. Són els medicaments més utilitzats per disminuir el dolor i millorar la rigidesa de l’ariculació. L'analgèsic més comú és el paracetamol.
Antiinflamatoris. Molts d'aquests pacients tenen dolor, malgrat l'ús d'analgèsics, i poden ser tractats amb els anomenats antiinflamatoris no asteroïdeus (AINE), com el diclofenac, el naproxèn, l'ibuprofèn, l'aceclofenac, etc., especialment quan el dolor és més agut. Els casos que no responen als analgèsics comuns o a antiinflamatoris no asteroïdeus, es poden utilitzar analgèsics més potents com els opiacis (per exemple, tramadol).
Condroprotectors. Condroprotectors. En els últims anys s'han comercialitzat uns fàrmacs anomenats condroprotectors, que són substàncies constituents del cartílag articular i que poden disminuir el dolor de l'artrosi. No obstant això, la seva eficàcia no està encara àmpliament acceptada. Dins d'aquest grup estarien la glucosamina i el sulfat de condroïtina. Altres fàrmacs com la diacereïna tenen una eficàcia similar.
Teràpia interarticular o infiltracions. Molts pacients poden beneficiar-se de l'administració dins de l'articulació de substàncies antiinflamatòries. És la teràpia interarticular o infiltracions. En la majoria de casos s'infiltren glucocorticoides, derivats de la cortisona, i més recentment s'està utilitzant també l'àcid hialurònic. Les infiltracions es poden realitzar quan el dolor no cedeix amb les mesures anteriors. Són especialment útils en aquelles articulacions on els signes inflamatoris, especialment el vessament articular, són més evidents. Sempre s'han de tenir en compte com a mesura puntual, i no realitzar-les de manera repetitiva, ja que a vegades l'ús de corticoides pot ser contraproduent en dosis excessives. L'ideal és aplicar-les en articulacions amb artrosi on encara és possible revertir determinats processos. En canvi, en artrosis molt avançades, on la cirurgia és ja l'única opció, la seva eficàcia disminueix de manera notable.
Habitualment l'ús racional dels analgèsics i inflamatoris no asteroïdeus (AINE) no acostuma a comportar complicacions a llarg termini, millorant la qualitat de vida dels pacients. Els analgèsics com el paracetamol, usats en les dosis habituals, gairebé no tenen efectes secundaris. Els opiacis febles tampoc acostumen a produir efectes secundaris importants si s'utilitzen sota control mèdic. El seu principal problema és la tolerància, existint un petit percentatge de pacients que refereixen petits símptomes gastrointestinals com a nàusees o restrenyiment associats al seu consum. El seu ús racional i en dosis creixents minimitzen aquests efectes.
Dels fàrmacs utilitzats en artrosis, els AINE són els que poden tenir més efectes secundaris a llarg termini. No obstant això, el seu ús racional, especialment en les fases agudes on el dolor és més intens, disminueix notablement el seu impacte. Gastritis, úlceres o hemorràgies intestinals poden aparèixer, principalment, en pacients de risc com els ancians o aquells tractats de manera simultània amb corticoides o anticoagulants. Per això, han de realitzar una protecció gàstrica amb fàrmacs les persones majors de 60 anys, les que ja han patit una úlcera prèvia, les que en prenen dosis molt elevades, les que presenten malalties cròniques greus i les que prenen simultàniament anticoagulants i/o corticoides i/o antiagregants plaquetaris.
A més, els AINE consumits a dosis altes durant anys de manera contínua es relacionen també amb un major risc d'hipertensió, malalties cardíaques i renals i alteracions en el fetge.
Les teràpies intraarticulars, realitzades per personal expert, no produeixen amb prou feines efectes secundaris, sent excepcional una infecció i, el més freqüent, una petita atròfia de la pell a la zona d'injecció que acostuma a revertir amb el temps.
Fases inicials i casos seleccionats. Es pot frenar el curs de la malaltia amb cirurgies que corregeixen l'orientació de l'articulació amb la realització de talls a l'os (osteotomies) o bé, mitjançant la remodelació articular (com és el cas de les artroscòpies en les quals es poden efectuar diferents tècniques). En aquest camp, s'estan investigant diferents opcions de reconstrucció de defectes de cartílag molt localitzats, amb resultats variables.
Artrosi avançada. En els casos en els quals l'artrosi ha progressat durant molt temps i no millora amb altres tractaments, la cirurgia més efectiva consisteix a implantar una pròtesi en l'articulació malmesa. Es poden implantar pròtesis en múltiples articulacions: en el maluc, el genoll, l'espatlla, el colze, el canell o el turmell. Amb una tècnica adequada i amb una correcta indicació, són previsibles uns resultats excel·lents per a la majoria de casos. Les pròtesis poden anar ancorades a l'os amb ciment o bé, realitzar el seu ancoratge a pressió amb la seva superfície metàl·lica. En aquests casos, l'os creix a la superfície de la pròtesi i en poques setmanes es produeix un ancoratge ferm. A vegades, s'usen caragols, per augmentar la fixació de la superfície metàl·lica.
La majoria de pròtesis es col·loquen al maluc o al genoll, encara que en aquests últims anys la cirurgia de pròtesi en altres articulacions (turmell, espatlla, canell, etc.) ha avançat notablement.
Els components protètics estan compostos per un element metàl·lic (aliatges de cobalt, crom, titani) que encaixen en un plàstic (polietilè).
Existeixen diferents tipus de pròtesis i tècniques quirúrgiques, l'elecció de les quals per part del cirurgià ortopèdic dependrà en part de la seva pròpia experiència i de les característiques del mateix pacient (edat, patologia associada, activitat professional, etc.). En aquests últims anys s'estan provant nous materials i procediments menys agressius amb bons resultats.
En general, els resultats de les pròtesis de genoll i maluc solen ser excel·lents, amb una millora o desaparició del dolor i amb la recuperació de la mobilitat del malalt.
No obstant això, poden existir complicacions, com patir una infecció, una luxació, etc. en un petit percentatge de casos, generalment inferior al 5%. Aquestes complicacions són directament proporcionals a l'edat del pacient i a les malalties que pateixi, de manera que el pacient més jove i sense malaltia de base té un risc molt baix de complicacions.
També cal tenir en compte que el pacient que acaba necessitant una cirurgia és perquè no ha trobat una altra mesura que pugui millorar prou la seva qualitat de vida, per la qual cosa, sempre cal tenir en compte el perfil de risc en funció dels beneficis que s'obtindran.
Una pròtesi pot durar dècades. La majoria de pacients mantenen la seva pròtesi entre 15 i 20 anys després de la seva implantació. No obstant això, el plàstic i el metall no són iguals que l'articulació natural, per la qual cosa existeix un percentatge de pacients que necessiten que se'ls recanviï la pròtesi, passat un temps des de la cirurgia.
El Registre d'Artroplàsties de Catalunya mostra, per exemple, que 3 anys després de la implantació, un 3,3% dels pacients amb pròtesis de genoll i un 2,9% dels pacients amb pròtesis de maluc necessiten un recanvi. Els resultats amb el recanvi solen ser més discrets quant a la seva funcionalitat, especialment si s'han de canviar tots els components.
La vida de la pròtesi depèn de molts factors, com la causa que va motivar la implantació, la qualitat de l'os, la qualitat dels materials de l'implant, la correcta implantació i la tècnica realitzada pel cirurgià, així com la seva cura posterior.
Cuidar bé una pròtesi significa no realitzar excessives càrregues, evitar cops o caigudes, així com l'obesitat o el sobrepès. Això no es contradiu amb realitzar activitats esportives de recreació. Per exemple, en la majoria de casos, un pacient amb pròtesi de maluc o de genoll pot practicar ciclisme, senderisme o natació sense problemes.
Sentim que aquest contingut no hagi estat útil per a tu. Fes-nos arribar el teu comentari i ho tindrem en compte per continuar millorant.
Gràcies per la teva ajuda!
Hi ha hagut un problema i no hem pogut enviar la teva valoració, si us plau, torna a intentar-ho més tard.
Informació documentada per:
Ana Isabel Monegal BrancosReumatòlogaServei de Reumatologia
Anna Martín CortésFisioterapeutaServei de Rehabilitació
Felipe Julio Ramirez GarciaReumatòlegServei de Reumatologia
Jenaro A. Fernández-Valencia LabordeTraumatòlegServei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia
Nuria Sapena ForteaInfermeraServei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia
Rosa Marina FernandezInfermeraServei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia
Publicat: 20 febrer de 2018
Actualitzat: 12 desembre de 2023
Les donacions que es poden fer des d'aquesta pàgina web són exclusivament en benefici de l'Hospital Clínic de Barcelona a través de la Fundació Clínic per a la Recerca Biomèdica, i no per a la Fundació BBVA, col·laboradora del projecte PortalClínic.
Subscriu-te
Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.
Gràcies per subscriure-t'hi!
Si es la primera vegada que et subscrius rebrás un mail de confirmació, comprova la teva safata d'entrada.
Hi ha hagut un poblema i no hem pogut enviar les teves dades, si us plau, torna a intentar-ho més tard.