La història d’en Paolo Garrido i el Dani Alcaraz són dos exemples d’aquesta espera marcada per l’anhel d’una nova vida. En Pablo porta un cor artificial a l’espera d’un trasplantament. En Dani va portar un cor artificial uns mesos fins que l’octubre de 2024 es va sotmetre a un trasplantament de cor.
El cas de Paolo. Una espera amb bateries externes
En Paolo Garrido té 35 anys i va arribar a Barcelona des de Veneçuela el 2017. La seva vida es va capgirar el 31 de desembre de 2021, quan es va despertar el dia del seu aniversari sense poder moure la meitat del cos. Un ictus li va canviar el futur per sempre. "Va ser un coàgul al cervell i el cor. No em podia aixecar del llit", recorda. Després d’una sèrie de proves, li van diagnosticar una cardiopatia genètica. El seu pare havia mort jove per problemes cardíacs.
La malaltia va avançar ràpidament. "Tenia moltes arrítmies, palpitacions i anava empitjorant." L'any 2023 li van implantar un desfibril·lador, però no va ser suficient. El maig de 2024, els símptomes van empitjorar i li van proposar sotmetre’s a un trasplantament. Mentre aquest no arriba és necessari que en Paolo tingui el suport d’una assistència ventricular esquerra, un dispositiu que li permetrà mantenir-se estable fins a l’arribada d’un nou cor.
"Ara el porto sempre. Va per dins i té unes piles que surten per un costat a l’alçada de la cintura. És el 50% de mi. Si me’l trec, puc morir", explica Paolo, conscient de la seva dependència de la tecnologia. Sempre va acompanyat d’un petita bossa, com si fos un necesser, amb unes noves bateries per si aquestes s’acaben. La seva rutina s’ha hagut d’adaptar a aprendre a detectar alarmes i a cuidar amb extrema higiene la ferida per evitar infeccions. "No puc dutxar-me completament i he de netejar-me la ferida molt bé cada dia. És una adaptació complicada." Però l’assistència ventricular li ha tornat la possibilitat de caminar sense ofegar-se. "Ara puc sortir de casa, abans no podia fer-ho. Estava sempre cansat", conclou.
